Trànsits

Marcelo Nunes és un autor i performer la trajectòria artística del qual es basa en una cerca constant de novetat, influenciada per les seves experiències al Brasil i Europa. La seva pràctica se centra en tres tècniques: trapezi, clown i fakir, explorant la natura salvatge de la humanitat. Des de la seva primera obra, Pacemaker, Nunes expressa la seva visió del món mitjançant un llenguatge artístic únic. A l’escenari, utilitza el cos com a eina de comunicació, generant un diàleg autèntic amb el públic. A través de les seves creacions, cerca fomentar una ressonància poètica entre l’artista i l’audiència.

HERTZ és la primera creació de llarga durada de la Cie Dissociée, que segueix a Pacemaker i explora els temes del fakirisme i el clown. Llançada al febrer de 2024, aquesta obra apta per a tots els públics a partir de 10 anys integra teatre, performance i instal·lació. Al centre de l’escenari, una pila de vidre triturat de 7 m per 5,5 m, amb un pes de més de 800 kg, interactua amb moviments de dansa i acrobàcies. La performance qüestiona els límits que ens imposem, abordant temes com el dolor, la resiliència i les fronteres de l’impossible. En entrellaçar el fakirisme i el clown, HERTZ ressalta les contradiccions humanes, convidant el públic a abraçar les seves debilitats i descobrir una humanitat més autèntica i resilient.

La companyia neix de la unió de quatre artistes de circ multidisciplinaris amb base a Euskal Herria (Oihane Larraza, Gaspar Illoro, Zoe Aldekoa i César López), amb l’objectiu d’explorar la poètica del món rural per arribar a una sensibilitat comuna a través del llenguatge del circ. Aeris, malabars, màstil, roda cyr, acrobàcia i dansa són les principals disciplines utilitzades. Es van conèixer cursant la formació tècnica de l’INAC (Instituto Nacional de Artes do Circo) l’any 2018, a Portugal. Després de separar-se i continuar la seva formació professional de manera independent, les artistes van decidir unir-se de nou i crear l’espectacle Herrari. Amb inquietuds comunes envers el llenguatge contemporani, treballen prenent riscos artístics des de les emocions i sensacions per arribar al públic.

‘Herrari’

És un espectacle de circ contemporani itinerant que ens convida a mirar els espais naturals i rurals que han canviat profundament per la incidència de l’ésser humà i també per la seva absència. Ens endinsa en la nostàlgia del món rural causada per l’anhel de calma i de sentit de comunitat en l’actualitat. La vida a les ciutats és cada cop menys sostenible per factors com la gentrificació, que trenca amb la col·lectivitat, despullant-nos de la identitat de cada lloc i de la connexió amb la natura, cada vegada més evident. Busquem traçar un pont entre el món rural i l’urbà, on ambdós espais es vinculin en simbiosi per plantejar altres formes de vida sensibilitzades amb el medi ambient, que ens permetin formar part del que ens envolta i actuar-hi.

Elisa Oliva descubrió su amor por las artes circenses durante la universidad de cine en Londres (2016/2018). Tras finalizar sus estudios en el séptimo arte decide realizar un curso profesional como artista de circo en Flic Escuela de Circo Contemporáneo (2019/2020) especializándose en cuerda aérea. En este año ya comienza a explorar las posibilidades creativas con el uso del skateboard en escena con cuerda aérea. Tras ser profesora y performer de la compañía Circo all’Incirca (2021), decide trasladarse a Barcelona en 2022 para seguir enseñando y trabajando en su proyecto TreNotturno en la capital europea del skateboard.

Gabbie és una artista de dansa i circ que treballa com a intèrpret, professora, directora escènica i directora de moviment. Està especialitzada en dansa contemporània, acrobàcia i màstil, i compta amb més de 10 anys d’experiència damunt l’escenari. Al llarg de la seva carrera, ha col·laborat amb diverses companyies de dansa, circ i teatre físic, cobrint una àmplia varietat de gèneres escènics. Ha fet gires tant a nivell nacional com internacional, actuant davant de públics de teatre, festivals de teatre de carrer i sota la carpa de circ en diferents festivals.

Els seus tallers d’acrodansa i màstil han estat sol·licitats per diverses institucions d’educació superior i companyies professionals, com ara l’Institut del Teatre (Barcelona), CREAT (València), Movement Andalusi (Granada), UNSAM (Buenos Aires), Accademia Dimitri (Suïssa), 2Faced Dance i NoFit State Circus (Regne Unit).

Girl with a Curl

Girl with a Curl és una fantasia sobre el poder i l’alliberament. Es tracta d’un missatge d’interès públic sobre com històricament les dones han estat educades per ignorar i interioritzar la seva ràbia, cosa que ha mantingut el patriarcat en una posició còmoda i ha assegurat que la violència resti del costat de l’opressor. És una obra multidisciplinària, immersiva i en solitari, que combina màstil, dansa contemporània, acrobàcia, teatre físic i text/comèdia. L’espectacle és còmic, absurd i amb una forta càrrega política.

Hristina Šormaz va començar a practicar circ i a centrar-se en la corda aèria mentre estudiava escenografia a Belgrad. Es va formar com a artista mitjançant l’educació no formal, col·laboracions artístiques i màster classes en circ i dansa contemporània. És membre de l’associació Cirkusfera, dedicada al desenvolupament de l’escena del circ contemporani a Sèrbia i a la regió.

Descobrir diferents pràctiques físiques es va convertir per a ella en una manera de qüestionar les relacions humanes amb el seu entorn i la societat, cosa que la va portar a implicar-se en el treball artístic, pedagògic i social impulsat pel circ. Des de 2018, està cursant estudis de doctorat en escenografia, on investiga l’ús de l’espai i la matèria des d’una perspectiva de circ.

Actualment, està establerta a França, on continua treballant en el camp del circ, així com a Sèrbia i Croàcia.

‘Traces’

Mariana Fernández és una artista escènica especialitzada en acrobàcia aèria i dansa contemporània. Ha treballat amb companyies de circ i dansa com Cirko de Mente, Inside the Body i Cia. Cracoviana, i ha col·laborat amb la companyia NonGratos Teatre. Com a artista independent, ha participat en festivals internacionals i és co-directora de Dona Barbuda, Les Dones en el Circ Actual. A més, va co-crear projectes com Colectiva 9 Grams i actualment dirigeix la companyia Una altra vegada dilluns. També ha estat docent i tallerista internacional en l’àmbit de les arts circenses.

La casa está en llamas

La Casa Està En Llamas és un projecte que celebra la diversitat funcional com una forma poderosa de viure i transformar el món. Utilitzant eines del circ, dansa, teatre i arts visuals, es realitzaran tallers i dinàmiques que destacaran les perspectives dels participants, revelant la seva capacitat transformadora. En un espai segur, s’abordaran temes com l’autopercepció, el reconeixement, l’autovalidació i els desitjos personals, ressaltant el valor i la creativitat de les nostres diferències. El concepte de risc del circ servirà per crear espais performatius que presentaran les propostes finals”.

Morgana va néixer a Bolonya el 1995, amb una germana bessona. Després de formar-se en gimnàstica rítmica i estudiar Psicologia a la Universitat de Bolonya, va descobrir el circ contemporani. Es va formar a l’Escola de Circ FLIC a Torí i va estudiar clown, contorsió i dansa contemporània. També va obtenir un màster en Psicosomàtica al Villaggio Globale de Bagni di Lucca. El 2022 va fundar la companyia de circ i teatre de carrer Le Vamp i, finalment, va reprendre el joc amb les Barbies, convertint-se en Miss SBarbie.

Miss SBarbie

Hi havia una vegada un cos de plàstic. Potser dos, potser deu, potser cent… o potser cent-ú! Hi havia una vegada un munt de petits cyborgs que alegraven la vida de les nenes, fent-les imaginar tots els mons, llocs i moments possibles que podien materialitzar i viure amb aquells éssers inanimats. Hi és la Morgana. I hi són les Barbies: les meves amigues, les meves dobles, el meu públic, les meves enemigues, les cullerades de Nutella, els  meus superpoders, les bales… Hi és Franchina, el cotxe teledirigit. I, per descomptat, hi és en Ken… humà!

Es forma a l’Escola de Circ i Teatre CAU, a Granada, especialitzant-se en trapezi fix. Crea i participa en diferents espectacles, tant de circ com d’altres disciplines, destacant performances com La Ira, La cultura de l’odi o No-conformes. Treballa com a tallerista i formadori de circ a l’Escola Aire Circ Viu, La Volta, TuSí(K)Circ, La Rogelio Rivel, Del Revés, i al programa Caixa d’Eines, entre d’altres, mentre continua formant-se en altres disciplines escèniques i de circ, i forma part del Laboratori de creació i investigació en aeris de Cata Aguayo. També ha cursat el grau d’Antropologia Social i Cultural a Barcelona.

Lutum

Lutum ens convida a contemplar la fragilitat i la mutabilitat del cos, un entramat viu i caduc que s’enfanga fins a la paràlisi. Es fa la pregunta de com la idea de la mort, lligada a la concepció de la malaltia, manté una relació anàloga (i anal) amb la sexualitat i el qüestionament de gènere. Lutum ofereix una experiència escènica crua i orgànica, revelada sota la mirada de l’espectadora a través del trapezi, globus, càmeres i videoprojeccions.

Otra Vez Lunes és una companyia de circ contemporani emergent formada per Sofía Demicheli i Mariana Fernández, dues trapezistes amb més de deu anys de trajectòria a l’escena. La seva recerca al trapezi es basa en la investigació del moviment, la cerca de la ruptura de formes convencionals i en l’ús d’aquesta tècnica com una eina poètica i expressiva a través del cos en suspensió, també en el mantenir-se a l’escena i al trapezi mútuament, creant un espai de confiança i suport.

This is Not a Love Song

This Is Not A Love Song és un espectacle de circ contemporani que explora les complexitats de l’amor en la cultura pop, utilitzant la sàtira per qüestionar les convencions romàntiques i com aquestes afecten la percepció de si mateixa de les dones i les relacions. A través de les habilitats de Sofía Demicheli i Mariana Fernández al trapezi, es desafien els estereotips mentre es crea una narrativa poètica mitjançant el moviment. L’espai escènic i els elements visuals amplifiquen l’experiència, fusionant l’art del circ amb la narració d’una manera única.

La Companyia de Circ “eia” («impulsos imprevistos acordats» en francès, “sí” en sard) neix el 2009 a partir de la fusió de diversos artistes: Armando Rabanera, Fabrizio Giannini i Cristiano Della Monica (Cirque Vague, Circo de la Sombra i Le Grand Osim Orchestra) i Francesca Lissia i Celso Pereira (Celso i Frana). Amb quinze anys d’experiència col·lectiva, cinc creacions en actiu i més de 800 representacions a 25 països, s’ha posicionat com una companyia de referència en el circ contemporani català i espanyol. Al centre de les seves creacions hi ha un circ humà, capaç d’evocar la complexitat de les relacions humanes.

Secrets

Secrets és un projecte de creació de circ contemporani de sala per a cinc acròbates, que s’estrenarà a la primavera o estiu del 2026. Aquesta vegada ens interrogarem sobre el pas del temps i les transformacions que provoca, amb especial atenció a visibilitzar i posar en valor les coses que moltes vegades amaguem. Què demanaríem a la nostra última estrella fugaç?

El col·lectiu es forma l’any 2024 arran de la seva primera creació Scandale. Parteix d’una invitació de Martina Monnicchi que reuneix, en recerca d’una escriptura col·lectiva, a Sofia Zambrano, Karine Saroh, Aïna Duc, Cecilia Stock, Yann Champelovier, Nathalie Maufroy i Victor Marre-Cast. Més enllà d’aquesta creació, el conjunt té la intenció de portar espectacles híbrids que treballen i s’adhereixen amb l’espai aeri.

Scandale

«Provem, per una vegada, de no tenir la raó». Com s’allotja l’escàndol en cossos que lluiten contra la dominació? En cossos que s’alteren, s’encarnen i que es confessen? Scandale es proposa explorar la fabricació de la norma i la mirada que es projecta en ella. Amb l’espai aeri com a origen, el col·lectiu treballa i se situa a la cruïlla del circ amb codis de la performance i les arts visuals.

Cie. Le bar á chiens està composta pels i les artistes Florencia Galimberti, Matthias Elgueta, Lina Ramírez i Stefano Zacchi, provinents de Xile, Argentina, Colòmbia i Itàlia i reunits per les seves ganes d’indagar els portés acrobàtics com a part del mateix llenguatge.

‘A braccio’

A braccio és una experiència sensorial que invita el públic a connectar amb les seves pròpies emocions i records, ressonant en el més profund del ser. Un viatge on el circ es converteix en el vehicle perfecte per explorar les profunditats de l’ànima humana.

Cia. Mesa para Dos, fundada per Bryony Fowler i César Bonilla, és una entitat creativa forjada en el si de la convivència mútua impregnada per la resiliència, l’humorisme, allò comunitari i no convencional. Els camins de les artistes es creuen a Torí, on ambdues comparteixen pis i s’especialitzen en corda aèria a la Flic Scuola di Circo, mentre la vida les porta per camins absurds que les fan desafiar les normes socials. Pel seu actual projecte compten amb l’acompanyament artístic d’Alejandro Dutra.

‘DesMother’

DesMother és una investigació de circ que es basa en la narració satírica d’aquest vincle que treballa entre la bellesa dels marges i de l’imperfecte. A través de la corda aèria i un humor que tendeix cap a l’absurd i el poètic, s’exploren les nocions del brut, el vulnerable, el propi i l’estrany, el canvi de les relacions i les expectatives de cadascú en l’art i la vida. La celebració d’una amistat, de la cura mútua com a revolució, de la bellesa en el que és obscè i en el que és repudiat per la societat.

Timothée Meiffren, membre del Collectif TBTF, és originari de Toulouse, on va desenvolupar una profunda sensibilitat cap a les arts plàstiques, especialment la pintura i l’escultura, a més d’explorar la música improvisada. Posteriorment, va descobrir les arts circenses i es va formar com a acròbata a l’Esacto’Lido abans d’ingressar a l’Acadèmia Fratellini a Saint-Denis i a l’Escola de Circ de Lió. La seva pràctica acrobàtica el va portar a explorar el llenguatge coreogràfic, raó per la qual va continuar la seva formació en dansa al programa Coline a Istres. Des de llavors, ha treballat en la fusió d’aquestes disciplines, guiat per una passió pel risc i una especial afinitat per la caiguda.

‘La peur des vides’

Actualment, Timothée està desenvolupant La peur des vides, un solo de clown amb nas vermell que integra música en directe, acrobàcies burlesques i titelles. Aquest espectacle de 50 minuts s’inspira en mons fantàstics i aborda temes com l’estranyesa i l’absurd, l’acollida de l’altre, la nostra relació íntima amb la productivitat i la por als buits que aquesta pot generar.

Marina Cherry, resident a Estocolm, és contorsionista, acròbata i ballarina, formada a l’ESAC (Brussel·les 2016-2019) i a l’ENC (Montreal 2014-2016). Actualment, treballa en el seu nou solo ‘AVoid’, mentre continua girant el seu altre solo ‘Only Bones v.1.6’, així com duent a terme projectes col·laboratius a tot Europa, incloent-hi les companyies Les Argonauts, Petri Dish i Cirkus Cirkör. La seva aproximació a la creació i la interpretació basada en la investigació la situa entre la dansa, el circ contemporani i el teatre físic; amb el seu cos com a eina de manipulació i mètode per redefinir construccions tradicionals i tècniques de desconstrucció per trobar el seu propi llenguatge.

‘AVoid’ és un espai anònim. Un cos inusual. Una corrupció desafortunada que busca la reparació. Una persecució de fantasies, pors i neurosis. Sense necessitat de resolució ni justificació, ‘AVoid’ és la potencialitat astringent de l’“entre-entre”: ni aquí ni allà. El projecte és un intent de tocar realitats que pertanyen a l’indiscernible, l’inefable, aquelles que són un recordatori de la dissipació de certeses.

Aquest projecte neix de la fascinació de Marina per la solitud, les contradiccions, l’alienació i l’impacte del ràpid desenvolupament de la societat davant la digitalització. El punt comú és el concepte hikikomori: la retirada a la reclusió, una condició particular en la societat japonesa on la gent evita el contacte social a un nivell extrem. Tancant-se.

La companyia Charge Maximal de Rupture (CMR) neix en el si de la 31èsima promoció del CNAC 2019, composta per Fernando Arévalo, Marica Marinoni, Pablo Peñailillo, Héctor Díaz i Maël Thierry. Comencen el seu recorregut sota l’ala de Galapiat Cirque, per a després buscar els seus propis colors creatius i els seus propis modes de concebre la col·lectivitat.

Guanyadors de la comissió de circ de l’Associació  Beaumarchais-SACD el 2021, la companyia comença a consolidar-se amb la creació i distribució paral·lela de Quiproquo (creació 2021) d’Héctor i Maël; i 9.8 de Pablo i Manuel (creació 2022).

Aquesta companyia es basa en la seva pluralitat, portant així diferents projectes creatius al mateix temps, cadascun desenvolupat per almenys un dels membres de CMR en col·laboració amb altres artistes per a establir col·lectius creatius. El col·lectiu reunit entorn del projecte QUIMERA està compost per Pablo Penailillo, Nicolás Palma i Cristóbal Espoz, i aquest és l’equip involucrat en les creacions amb les cintes aèries.

QUIMERA

QUIMERA és un projecte circense que aborda l’estret vincle que existeix entre el concepte d’inclinació i el de pertinença. Interpretat per tres artistes circenses reunits al voltant del mateix aparell: les cintes aèries.

El centre és la relació amb aquest objecte i com aquest vincle comú expressa la relació entre els cossos en escena. El punt de partida és la condició essencial (i també la restricció) inherent a les cintes: l’amarrament. Aquest aparell té per principi connectar un cos al sostre, i el fet d’estar adherit a aquest objecte suggereix una fusió entre l’acròbata i l’aparell, convertint-se així en una sola entitat.

L’objectiu és desenvolupar i deformar aquest principi per a descobrir com és aplicable a un grup. Ancorar-se en el cel, a la terra, als altres, i convertir-se junts en una sola criatura, una quimera. Se suggereix una immersió en el pensament col·lectiu, com el d’un ramat, o un esbart d’ocells, i en el pensament d’unitat, com el d’una cèl·lula o un òrgan. Així es planteja la pregunta sobre què fer ara amb aquesta humanitat adquirida? La idea és prendre aquesta pregunta com a trampolí per a compartir inquietuds sobre allò que pot definir a les persones, en aquest cas, els tres amics en l’escena:: les seves vivències, traumes, somnis i frustracions, i sobretot la relació que existeix entre els tres.

Clara Prieto Boix inicia la seva formació professional a l’Escola de Circ Rogelio Rivel a Barcelona, i continua a Codarts, Universitat d’Arts de Rotterdam, Holanda, on s’especialitza en corda llisa. Allà també descobreix el pal xinès.

Ha actuat tant amb la corda com amb el pal xinès a diversos festivals a Catalunya, Bèlgica, Lituània, Mèxic… I ha participat en projectes com el Combinat de Circ de l’Ateneu Popular 9 Barris, C%RC a l’Antic Teatre de Barcelona, Balade de Cirque de la Companie BAM, Nilak Circ Teatre Itinerant, entre altres. Està molt interessada en la part social del circ, fet que l’ha portat a participar com a voluntària en projectes al sud-est de Turquia i Tunísia.

La seva idea és crear un llenguatge fluid i natural, qualitat que busca a través de la dansa i el moviment. El seu últim descobriment ha estat el claqué, que juntament amb la dansa, el teatre, l’humor i l’absurditat, són recursos dels quals s’enriqueix per aconseguir un llenguatge més complet i divers.

‘Bennescuda’

Dice que en el manicomio, un día, el director coge a tres locos para ver si les puede dar de alta. / Dice: veniu aquí. / Se acercan los tres. / I li diu amb un, li diu: ¡a ver tú! 6×6? Y dice el tío: ¡Febrero! / Diu: vale nen, de puta mare. / Diu: tú, al segon, tú: 6×6? Diu: 1000! / Diu: molt bé! Deu ni do també. / Li diu al tercero: a ver tú!, ¿6×6? Y el tío: ¡36! / Diu, coi, diu: y ¿cómo has llegado a esta conclusión? / I diu: ¡fácil! He dividido febrero por mil.

Marc Bosch Mola (Vic, 1992) estudia biologia i neurociència, mentre es forma en circ. Amb l’objectiu de professionalitzar-se com a artista, realitza els estudis de l’escola Rogelio Rivel de Barcelona. Fa d’intèrpret en diverses peces, com ara ‘Gender’, sota la direcció de Tere Celis, i al 58è Combinat de Circ de l’Ateneu de Nou Barris, sota la direcció de la Cia. Zero en Conducta. També participa en diverses gales de circ amb el seu número de trapezi fix al Mercateatre 2022, al Circ de Nadal de Cronopis 2023 i a la Gala Mara Mara al 2024.

En l’intent de seguir expandint-se comença a treballar amb Andreas Avgousti (Nicòsia, 1992), investigador de gènere i filosofia queer. Amb aquesta contaminació creuada, entre la pràctica física del circ i el discurs filosòfic queer, neix el projecte ‘Escorça’.

Escorça

“Cobrint cada racó del meu cos, com una armadura de guerra, dura i pesant, amago quelcom de mi que desconec. No ho notes quan m’abraces? Els meus dits, com ganxos, desengrunen la soferta fusta que em protegeix i, com un rellotge de sorra, els trossos cauen a terra esperant els següents. Lents i constants.

Avui podria desfullar-me com un arbre a ple hivern: aleshores em podràs veure realment?

Em pregunto si hi ha alguna cosa meva rere aquesta closca, o és escorça tot el que soc?

Em pregunto si tenim alguna cosa en comú tu i jo, o potser soc un ésser monstruós?”

Escorça és un intent de (de)construir una peça de circ seguint una recepta vital apresa, en la qual el discurs sobre l’essència humana esdevé el fil conductor. Una experiència tragicòmica que parla a través de les capes, convidant al públic a l’autoreflexió.

Foto: Aina Barril

Borja Nou és graduat en Educació Social i és Tècnic en Animació Sociocultural. També es forma a l’escola de teatre social i interpretació La Roda de Madrid. Com a artista de circ, es forma a l’Escuela Internacional de Circo y Teatro CAU de Granada, on s’especialitza en la disciplina de mà a mà, com a àgil i com a portor. Actualment, es troba en el procés de creació de dos projectes: ‘Requiem’, amb el Col·lectiu QIIMERA, i ‘Nébula Dermis, un espectacle en solitari.

‘Nébula Dermis’

Nébula Dermis és una peça multidisciplinària de circ-mediació en solitari en la qual es posen en diàleg el llenguatge circense, el teatre físic i la voluntat del públic. És una condemna per declaració de vulnerabilitats, travessades per la identitat dissident. Es proposa una sentència popular en la qual el centre aparent de condemna és l’artista, que, sense ser-ne conscient, sotmet a judici també al públic amb les culpes que se li atribueixen. Un viatge per les fragilitats del cos escènic i l’autoreferència col·lectiva que neix des de la necessitat de compartir-se de manera vulnerable i de reconèixer-se en això.

Foto: Fede Nieto

L’any 2022 la Maria Paz reuneix quatre artistes de circ – Jesu, Africa, Júlia i Maya – d’entre França, Catalunya i Xile per crear la companyia La côte folle. El col·lectiu es crea, per una banda, amb el desig de fer una creació de portés i dansa i, per l’altra, per les ganes de compartir l’ ètica col·lectiva i la qüestió de com fem circ.

Entre bous i vaques

Cinc cossos acrobàtics que es porten i s’acompanyen, utilitzen una estructura que es transforma per explicar ‘Entre bous i vaques’. El col·lectiu La côte folle proposa – a traves dels portés i la dansa – una narració escènica sobre la memòria, l’oblit, la vellesa, la demència i el pas del temps, inspirada en anècdotes i testimonis reals.

Una proposta de carrer i per tothom. Un viatge entre els records d’un cervell en ruïnes, entre la sensibilitat i l’humor.

Foto: Andreu Casadellà Oller

Phonophobia és una companyia formada per Karita i Maristella, artistes multidisciplinars que recorren diferents formes d’art escènic com el circ, el cant, el teatre físic i la dansa. Actualmente, es troben en procés de creació del seu segon projecte ‘Fast food emotion’.

Silvia Capell (Catalunya) estudia psicologia i es forma com a artista professional de circ a l’escola La Tarumba de Lima, Perú. Més tard torna a Barcelona on construeix la seva vida artística i treballa en diferents companyies i projectes, com ara Les Capgirades, el Col·lectiu La Persiana, Los Galindos, La Virgueria, Les Impuxibles i la Companyia Voël.

El 2015 crea la seva pròpia companyia amb l’objectiu de generar un art arriscat i un diàleg directe i sense anestèsia amb el públic, i amb un compromís sòlid cap a l’art contemporani. Després d’ ‘Homenaje’, la seva primera creació, actualment es troba en procés de creació d’ ‘Ángela Caído’.

Ángela 

Nascuda a l’Argentina, es va formar allí com a artista de circ, centrant-se en acrobàcies aèries. Va obtenir el títol de Professora d’Expressió Corporal-Dansa de la Universitat d’Arts de Buenos Aires; complementant la seva formació amb altres arts del moviment. Es dedica professionalment a les disciplines aèries i a l’escenografia.

Participa com a intèrpret en el grup de dansa ‘DanzAbismal’, un col·lectiu de ballarins dedicat a investigar, experimentar i produir intervencions performatives en espais no convencionals. Va co-fundar ‘Companyia Anexo23’ amb Meme Canziani. Juntes, com a directores i intèrprets, van crear la peça ‘PVC (C2H3Cl)n’, que es va presentar a diversos llocs de Buenos Aires.

Recentment, ha creat la seva companyia per a dur a terme i aprofundir en el seu nou projecte de circ contemporani, ‘Tension’, el qual va ser seleccionat per CircusNext 2024.

Tension

És l’espai íntim on resideix la incomoditat. És aquest ascensor, l’escala, la sortida d’emergència. Un cos en contacte amb l’objecte. Un objecte hostil que danya la seva pell; es converteix en pell, en carn; podria ser un altre cos, tal vegada aquest cos atacant, manipulant, ensumant. Cossos conversant sobre els seus límits, jugant amb l’abisme: Quant dolor podem suportar? Quanta tensió podem resistir? Resisteix!

Resisteix? En qualsevol moment podria trencar-se. Un gran mur de làtex que divideix l’interior de l’exterior. Dominació, submissió, subjugació. Del plaer al dolor i del desgrat a l’agressió. L’exposició de la fragilitat lluitant per sentir-se segura. Una festa amb globus: la celebració de l’ordre i del desordre. Explosió! El salt, la caiguda. Caos, què fantàstic el caos! És llibertat al sotmetiment!

Foto: Flavia Andolfi