Trànsits

Mer de plastic

Aquest espectacle interdisciplinar parla de l’estupidesa humana amb la seva comèdia i el seu drama. Des d’una perspectiva irònica tracta la irremeiable absurditat de l’èsser humà com a constructor i destructor. Parlem de la nostra realitat des de la fantasia a través d’un llenguatge circense, una dimensió aquàtica, tres criatures i un material predominant: el plàstic.

Ino

Siete mujeres, no pesan mucho en este mundo. Así que hemos pensado: “Y si nos apilamos?”

INO somos nosotras, vestidas de varias capas de convenciones sociales, un poco como todo el mundo. Capas que nos molestan y que no nos dejan libres para movernos. En seguida nos damos cuenta que pesan más las

presiones sociales que aguantar el peso de otras personas. Entonces nos agarramos de las costuras y nos desnudamos. Nos agarramos las unas a las otras y hacemos portés, nos portamos y nos soportamos.

Simplemente porque es lo que queremos hacer, juntas.

Homenaje

HOMENAJE és aquest moment on alguna cosa es va parar i ja no hi ha marxa enrere.

HOMENAJE és una tragicomèdia que viatja de la mort a l’amor.

HOMENAJE és una dolça ferida que qüestiona al públic i el situa com a possible víctima.

HOMENAJE és un moment a celebrar, a compartir i viure.

HOMENAJE és un repte a la solitud d’escena.

HOMENAJE és una rebel·lió a lo establert.

Breach

[Breach (n): violació o infracció d’una norma o llei; ruptura en una relació; esquerda, fissura, bretxa. (vt) Acte d’emergir a la superfície.]

Ella és humil i submisa. Ella és forta i a vegades li agrada que la dominin en el sexe. Ella no ha pogut dir que no. / Ella no va dir res perquè sentia molta vergonya, es sentia culpable, no sap si realment la violaren o abusaren. / Un crit en silenci i un record en estat  d’espera. I qui són ells? Comencem a parlar.

A través d’un llenguatge sonor i de moviment, Som Noise convida al públic a un espai d’ambigüitat entre el plaer i el dolor, l’erotisme i la violència i la submissió i l’empoderament, per a arribar a un diàleg sobre els casos d’abús i de violències masclistes.

Signos

Dues persones i una abundant quantitat de farina investiguen les seves possibilitats de relació, portant a terme la creació d’imatges i equilibris amb manifestacions del cos en moviment, deixant rastres de farina de diversa intensitat i un humor subtil de lliure interpretació.

Dos cossos que es regiren i se separen per tornar al mateix punt. Dues taques que es barregen fins que no es distingeixen l’una de l’altra. Deixant les mateixes petjades i recorrent el camí d’un mateix caminar, es transformaran en una massa única.

Fil

Fil és una creació que explora les relacions humanes a partir d’un llenguatge universal: el físic. Dos personatges s’embarquen en un joc de tensions entre la realitat i la acció, la raó i l’emoció, per projectar un imaginari amb el que capten la complicitat del públic.

Un espectacle poètic, reflexiu i proper, on els equilibris sempre hi són presents.

Fil és el primer espectacle de llarga durada de la Cia. Madame Gaüc; una creació de circ contemporani que també combina elements de la dansa i el teatre.

Proyecto PAPY

Un espectacle de circ bufó contemporani que barreja la corda llisa, els malabars*, el faquirisme i tantes altres fantasies. Es tracta d’una reivindicació humana, en la pell d’una dona que vol, vol ser bona, ser bella, salvar les balenes, reconstruir Notre Dame de Paris, votar pel millor candidat, menjar biològic, estar a la moda, reciclar, visitar les Filipines, ser mare, ballar bé, ser intel·ligent, ser senzilla, estar a la moda again, ajudar a un home gran, adoptar un home… feminista, ecologista, amb consciència social i filosòfica en el que L’Artista desplega tot el seu talent circense i la seva sensualitat ferotge. Forta però fràgil, bella* però bèstia, maldestra però sàvia, Piscis però amb ascendent en Virgo…

Proyecto Papy convida al públic a viure un moment atroç de riure i d’amor* i de riure i pudor i de riure i de tristesa *. Un moment de vida contemporània mateixa.

*La veracitat d’aquests conceptes pot ser qüestionada, però no pateixi: els presidents menteixen més, escriuen pitjor i consumeixen drogues (fins que es tornen evangèlics…)

Oveja negra

L’història d’una jove dona en una època on l’habitual era formar matrimoni, tenir diversos fills, dedicar-se a les tasques domèstiques i acabar abandonant la carrera professional. Una problemàtica que encara continua vigent per a moltes dones.

Situat en un context històric on era difícil que una dona ocupés un rol de poder, aquesta dona decideix formar la seva pròpia companyia artística fent-se passar per home. D’aquesta manera crea un espectacle a duo amb un company que desconeix la seva condició de dona. Aquest és el tret de sortida inicial d’aquesta història que combina la comèdia, l’acrobàcia en duo, la dansa i el teatre físic com a mitjà de comunicació.

Mentir lo mínimo

Desprendre’s

Deixar brotar la realitat.

El joc mínim. La connexió màxima de dos fragments.

El públic que envaeix l’espai escènic. L’espai escènic que irromp a l’edifici.

L’espectador que es converteix en actor reescrivint la realitat. El present que es transforma en un joc d’anada i tornada.

Ja no hi ha escenari, ja no hi ha butaques.

Ja no hi ha actor, ja no hi ha públic.

Ja no hi ha actuació, només veritat.

Una experiència col·lectiva en un lloc inusual.

A través del moviment, del pes, de les direccions, mantenim un diàleg amb el públic on les preguntes seran les mateixes, però les respostes mai no seran iguals.

Nus

Nus és una peça de circ contemporani protagonitzada per Cèlia Marcé Oller, acompanyada d’un trapezi, cordes i politges. És una porta oberta a la lluita interior de trobar respostes per desfer i avançar. Nus ens parla de la contradicció constant entre la insistència de la superació i l’abandonament en la derrota; un passeig pels límits de les emocions. Cor encongit i braços oberts.

Furtiva

Hodei Arrastoa i Andreu Casadellà evolucionen aquest projecte per qüestionar-se les fronteres del circ contemporani i el teatre físic. Des de quins diferents punts de vista es pot entendre un objecte de circ com el trapezi washington? Amb una especial curiositat vers Rudolf Laban busquen esquerdes dins del seu propi llenguatge que permetin l’emergència d’impulsos inconscients. Moviment intuïtiu que té lloc a pesar nostre, que se’ns emporta.

Futuro Pasado (D`Avenir Passé)

Dos cossos travessats pel moviment en els límits del trapezi i la perxa xinesa. Futur passat explora a través de la dualitat els extrems, el dolç i l’amarg, el vist i l’amagat, entre el que s’alça i la deformitat.

Dos cossos, dues altures, dos elements. Els oposats es manifesten a través del moviment com a vehicle entre el trapezi i la perxa xinesa. Un univers en el qual l’esdeveniment esperat o obligat es realitzarà pròximament, no importa si la idea és correcta o no. Entre la desesperança, la solitud i la continua necessitat inesgotable de continuar. La força emergeix en cada acte, en cada gest.

Humaniquin

Un viatge per un fantàstic món de ciència-ficció. Un univers visual de destresa física i fantaciència, amb imatges plàstiques fruit de la simbiosi cos-objecte: mans de làtex, tres cames per caminar i personatges emmascarats i impertèrrits.

Humaniquin és un espectacle de mig format inspirat en la ciència-ficció, que mitjançant la fusió de tècniques de teatre físic, circ, dansa i música en viu cerca recrear el vertigen de les millors històries de la fantaciència.

Un diàleg entre personalitats canviants que conviuen en un únic protagonista. D’un costat, un jove tímid i retret. De l’altre, una persona superba i extravagant. La confusió esdevé quan sent que la seva manera d’estar i ser en el món es torna contradictòria, una baralla interna que s’apropia del seu cos i els seus estats psíquics.

En la seva connexió amb la realitat, intenta mediar entre aquests universos amb la finalitat de dilucidar interrogants entre les exigències del món extern, els seus desitjos i plaers més íntims, però li costa aconseguir-ho. Les seves emocions mostren el trànsit entre la introversió i l’extraversió, la grandiositat i la inferioritat, la vulnerabilitat i la força.

Avorriment.

El veig, és aquí al meu costat,

Assegut en el mateix sofà que jo.

Es posa aquí, calladet i tranquil·let amb una tassa de te, no diu res, però em mira.

Jo l’estimo, i ell també m’estima.

Ens estimem.

Ara ha arribat Temps també.

Ell ho té molt clar.

Som un súper trio.

El que mou aquesta cerca és un conatus: un moviment en potència i un apetit que pertanyen al meu camí – tant artístic com personal – però sobretot pertanyen al meu cos, i neixen d’ell.

La norma. La norma-lització. La norma-tivitat. La regla. Les regles. La sang. El sacrifici. La santedat. La perfecció. El sublim. El terror. El poder. La norma. Cíclic. Vull conèixer el meu cos fora de les normes. De les tècniques. Del que és norma-l: norma-l en la manera de moure’s, de presentar-se, d’utilitzar-se, de deixar-se utilitzar, de parlar; en el circ, en el teatre, en la dansa, en la imatge, en la icona, en aquest territori polític que és el meu cos.

Necessito investigar les normes que habiten en mi, per a després poder-les trencar. Necessito un espai de solitud, per a reconèixer les formalitats i sobrepassar-les. Necessito identificar als segells que el sistema de poders va deixar en el meu cos, per a poder revolucionar-los. Necessito conèixer la coerció, per a lliurar-me a una fecunda insurrecció.