Trànsits

Antonia Solano va iniciar la seva trajectòria en el món del circ a Màlaga, la seva ciutat natal, i la va continuar a Barcelona. És autodidacta en la tècnica de l’antipodisme i creadora de La Querida Compañía. Actualment forma part de la Compañia Truca Circus.

El projecte Decúbit pren com a punt de partida la mateixa paraula antipodisme, d’on sorgeix la idea de l’oposat com a motor de recerca. Se centra en el treball amb la trinka i en com el seu ús repercuteix en el cos i en l’escena, explorant noves relacions entre tècnica, objecte i perspectiva escènica.

Ginés Belchi Gabarrón és acròbata de terra i, des dels 15 anys, està enamorat del cos i de les seves possibilitats. Treballa amb el llenguatge de l’acrodansa, el teatre físic i la dansa experimental. S’ha format al Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel i a l’Ésacto’Lido de Toulouse. És cofundador de la companyia El lado oscuro de las flores i ha participat en diversos projectes a Catalunya, com el Combinat de Circ i el Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris. També ha treballat amb diferents companyies a França.

Actualment, està en procés de recerca del projecte Con placer querida / Complacer qué herida, una investigació a través del cos acrobàtic, el teatre físic i la manipulació d’objectes —les tisores—. Diferents fragilitats, estats i maneres d’apropar-se a l’objecte plantegen com la manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos pot ser més o menys perillosa, i com això ens pot afectar de formes diverses.

Vinculada a les arts escèniques des de fa més de quinze anys, desenvolupa una trajectòria múltiple com a creadora escènica, artista de circ, escenògraf, figurinista i intèrpret. La seva pràctica artística articula tres llenguatges principals: el circ, el disseny d’espai escènic i el teatre documental.

En l’àmbit del circ, va treballar durant cinc anys a la Volksbühne de Berlín dirigida per René Pollesch en l’espectacle Kill Your Darlings!. En els darrers anys ha col·laborat amb la companyia de teatre documental Mos Maiorum, on ha participat en la creació de Mos Maiorum, Gentry, Turba i Solar, dirigint aquest últim, nominat als Premis Max 2024 en la categoria d’Autoria Revelació.

Paral·lelament, ha signat el disseny escenogràfic de diversos muntatges de l’escena nacional i internacional (Marta Pazos, Israel Solà, Jordi Oriol, Atresbandes, Common Ground, entre altres.) . Actualment dirigeix i co-coordina el Màster en Espais Escènics i Direcció Artística a BAU, Centre Universitari d’Arts i Disseny de Barcelona.

Körperbildung és un projecte que neix de la intersecció entre el circ i el documental i parteix d’una pregunta central: com afecta el pas del temps a les artistes de circ? La proposta convida a reflexionar sobre com es construeix aquest patrimoni corporal al llarg dels anys i com evoluciona la relació amb el propi cos a mesura que el temps passa.

Per abordar aquestes qüestions s’articulen dos eixos d’investigació. D’una banda, el treball de testimoniatge; de l’altra, la investigació escènica amb tres artistes aèries de generacions diferents: Pili Serrat, Cèlia Marcé Oller i Nicole Taranenko.

Un mosaic intergeneracional per posar en diàleg passat, present i futur.

Les artistes de circ Tona Punsola i Jordi Puigoriol, de la Cia La Bel·Bel, i el ballarí i coreògraf Jordi Cortés, de la Cia. Liant la Troca, s’uneixen per tirar endavant el projecte de creació escènica comunitària Boxa, cèl·lules i altres històries, que compta amb la participació d’un grup de dotze persones de la Fundació Joia.

A través del circ i la dansa, el projecte treballa amb memòries, records i fragments: històries íntimes i compartides que apareixen, desapareixen i es recomponen, com cèl·lules en constant transformació. Un procés de recerca col·lectiva on el cos esdevé un arxiu viu. Memòries és el fil vermell que travessa la creació: allò que queda inscrit al cos, allò que persisteix, allò que es fragmenta i es reescriu. Boxa, cèl·lules i altres històries posa en valor la creació col·lectiva com a espai de trobada, escolta i expressió.

Kolektivo Konika és una companyia de circ-teatre establerta entre Itàlia i Espanya, integrada per Candela, Elisa, Greta, Naikel i Michela. L’any 2018 es van unir per a compartir la passió per el mà a mà i fer realitat aquest projecte inicialment situat entre el País Basc i Catalunya. El març del 2021 estrenen La punta del meu nas, espectacle que ha estat premiat tant a Itàlia en “Trampolino Vetrina 2022” com a Espanya, Premi “Festival Territori Violeta 2022”. El 2024 va a ser l’últim any de gira de La punta del meu nas, que compta amb més de 80 funcions des de la seva estrena, i l’inici d’aquesta segona producció: Matrimonio.

OLGA_cirqAnalogique és una companyia uruguaiocatalana amb seu a Barcelona, formada per Cata Aguayo i Alejandro Dutra. Les artistes van fundar la companyia el 2018, després de formar-se a Le Lido – Escola Superior d’Arts del Circ de Toulouse. A OLGA conflueixen el circ, la dansa i la música per crear un llenguatge híbrid i sensible. El seu motor és transformar experiències personals en símbols universals. Com a persones migrades i queer, entenen l’escena com un espai de representació, resistència i possibilitat.

A Utopia per a un paisatge en ruïnes, el seu segon espectacle, reflexionen sobre el final que ens espera com a humanitat. El final es revela i, amb ell, la possibilitat de viure’l com vulguem. Tot el conegut s’esfondra i, amb això, les nostres gàbies. Escollim construir un espai en què reconciliar-nos amb qui som; un present on, tot i que sigui per un instant, la llibertat sigui possible. Utopia per a un paisatge en ruïnes construeix maneres de rebre el final: el circ és aliat poètic, vincular i performàtic; els objectes metàfores i la música paisatge. L’última cançó, amb la seva última dansa.

Anna Pascual i Wanja Kahlert són dos artistes membres cofundadors de la companyia Psirc. Des de la seva creació el 2011, la companyia ha desenvolupat diversos espectacles explorant i definint el seu propi llenguatge de circ. A més de pujar a l’escenari, han assumit altres rols dins del procés creatiu d’altres projectes. El centre de gravetat del seu treball és l’amor per la bellesa, l’humor, el misteri i l’art com a via per intuir una realitat més enllà de l’escala humana. Rolando San Martín és artista multidisciplinari dedicat a la direcció i dramatúrgia de projectes escènics. La seva estreta relació amb Psirc comença amb la creació d’El meu nom és Hor i segueix amb la saga escènica Després de tot. Els seus treballs com a director i dramaturg estan vinculats a la creació i a processos que generen llenguatge, explorant la fricció entre diferents disciplines artístiques i del pensament.

En el seu projecte actual, La casa intempèria, dos artistes de portes acrobàtiques, mundialment coneguts en el circ contemporani, pateixen un terratrèmol durant la representació. Es veuen desemparats, sense espectacle, sense casa, sense llar. Després de constatar el dolor de les ferides rebudes, al cos i a l’ànima, les autoritats sanitàries de la catàstrofe obliguen a fer servir el pallasso per curar-se. Ambdós personatges prenen consciència del seu fracàs existencial: s’adonen que estan absurdament atrapats a l’interior d’un espai amb parets invisibles. Desesperats, busquen la manera d’escapar d’aquesta urna de vidre. A la intempèrie d’aquest interior abismal, dos pallassos intenten, amb 2000 varetes de tenda de campanya, construir una casa per salvar-se.

Maria Solà (1981, Catalunya) crea obra disjuntiva per denunciar les disfuncions del sistema. Està vinculada a l’underground català i danès, produint festivals, performances, exposicions i publicacions en defensa de la contracultura. Pel que fa a les arts escèniques és intèrpret i productora. Cofunda Las Feas (2002-2006) i The Brunette bros (2008-2020). Des del 2023 actua en solitari amb Mama Calypso i Fets Reals. Respecte a les arts visuals és investigadora i fotògrafa. Dur a terme publicacions, exposicions i curtmetratges.

El seu projecte actual, Nacionalitat espanyola: trampes, evidències i fotos prohibides, és una crítica als protocols policials, als límits identitaris, a la veracitat de la fotografia i els sistemes de control. És també una oda al transformisme i un testimoni sobre la flexibilitat d’expressió de gènere. És una evidència, una gosadia i una conquesta. Una recerca creuada entre les arts visuals i les performatives que ha dut a terme durant més de dues dècades, marcant la seva identitat artística especialitzada en el clown.

La companyia formada per Clara Poch i Marçal Calvet neix el 2008 i desenvolupa un llenguatge propi que combina circ, teatre, dansa i música en directe. Les seves creacions —Merci Bien, Amigoo, Flou Papagayo i Lady Panda— s’han presentat a una gran quantitat de països i festivals com Fira Tàrrega, Trapezi Reus, Fira Mediterrània de Manresa, Umore Azoka, Fira de Circ de la Bisbal d’Empordà, La Strada (Àustria), Vivacité (Bèlgica) o Chalon dans la Rue (França), entre d’altres. El seu treball es caracteritza per la integració de música en directe, poesia visual i una mirada humanista sobre el cos i el risc.

Actualment, està en procés de creació de L’Ombra de la Libèl·lula, una peça de circ contemporani i poesia visual que explora la fragilitat, la memòria i la transformació del cos. Després d’una lesió que obliga a redefinir la presència escènica, la companyia construeix un univers íntim on llum, so i moviment dialoguen per revelar la bellesa del canvi. Un viatge simbòlic cap a la llum que neix de l’ombra.