Trànsits

Timothée Meiffren, membre del Collectif TBTF, és originari de Toulouse, on va desenvolupar una profunda sensibilitat cap a les arts plàstiques, especialment la pintura i l’escultura, a més d’explorar la música improvisada. Posteriorment, va descobrir les arts circenses i es va formar com a acròbata a l’Esacto’Lido abans d’ingressar a l’Acadèmia Fratellini a Saint-Denis i a l’Escola de Circ de Lió. La seva pràctica acrobàtica el va portar a explorar el llenguatge coreogràfic, raó per la qual va continuar la seva formació en dansa al programa Coline a Istres. Des de llavors, ha treballat en la fusió d’aquestes disciplines, guiat per una passió pel risc i una especial afinitat per la caiguda.

‘La peur des vides’

Actualment, Timothée està desenvolupant La peur des vides, un solo de clown amb nas vermell que integra música en directe, acrobàcies burlesques i titelles. Aquest espectacle de 50 minuts s’inspira en mons fantàstics i aborda temes com l’estranyesa i l’absurd, l’acollida de l’altre, la nostra relació íntima amb la productivitat i la por als buits que aquesta pot generar.

Marina Cherry, resident a Estocolm, és contorsionista, acròbata i ballarina, formada a l’ESAC (Brussel·les 2016-2019) i a l’ENC (Montreal 2014-2016). Actualment, treballa en el seu nou solo ‘AVoid’, mentre continua girant el seu altre solo ‘Only Bones v.1.6’, així com duent a terme projectes col·laboratius a tot Europa, incloent-hi les companyies Les Argonauts, Petri Dish i Cirkus Cirkör. La seva aproximació a la creació i la interpretació basada en la investigació la situa entre la dansa, el circ contemporani i el teatre físic; amb el seu cos com a eina de manipulació i mètode per redefinir construccions tradicionals i tècniques de desconstrucció per trobar el seu propi llenguatge.

‘AVoid’ és un espai anònim. Un cos inusual. Una corrupció desafortunada que busca la reparació. Una persecució de fantasies, pors i neurosis. Sense necessitat de resolució ni justificació, ‘AVoid’ és la potencialitat astringent de l’“entre-entre”: ni aquí ni allà. El projecte és un intent de tocar realitats que pertanyen a l’indiscernible, l’inefable, aquelles que són un recordatori de la dissipació de certeses.

Aquest projecte neix de la fascinació de Marina per la solitud, les contradiccions, l’alienació i l’impacte del ràpid desenvolupament de la societat davant la digitalització. El punt comú és el concepte hikikomori: la retirada a la reclusió, una condició particular en la societat japonesa on la gent evita el contacte social a un nivell extrem. Tancant-se.

La companyia Charge Maximal de Rupture (CMR) neix en el si de la 31èsima promoció del CNAC 2019, composta per Fernando Arévalo, Marica Marinoni, Pablo Peñailillo, Héctor Díaz i Maël Thierry. Comencen el seu recorregut sota l’ala de Galapiat Cirque, per a després buscar els seus propis colors creatius i els seus propis modes de concebre la col·lectivitat.

Guanyadors de la comissió de circ de l’Associació  Beaumarchais-SACD el 2021, la companyia comença a consolidar-se amb la creació i distribució paral·lela de Quiproquo (creació 2021) d’Héctor i Maël; i 9.8 de Pablo i Manuel (creació 2022).

Aquesta companyia es basa en la seva pluralitat, portant així diferents projectes creatius al mateix temps, cadascun desenvolupat per almenys un dels membres de CMR en col·laboració amb altres artistes per a establir col·lectius creatius. El col·lectiu reunit entorn del projecte QUIMERA està compost per Pablo Penailillo, Nicolás Palma i Cristóbal Espoz, i aquest és l’equip involucrat en les creacions amb les cintes aèries.

QUIMERA

QUIMERA és un projecte circense que aborda l’estret vincle que existeix entre el concepte d’inclinació i el de pertinença. Interpretat per tres artistes circenses reunits al voltant del mateix aparell: les cintes aèries.

El centre és la relació amb aquest objecte i com aquest vincle comú expressa la relació entre els cossos en escena. El punt de partida és la condició essencial (i també la restricció) inherent a les cintes: l’amarrament. Aquest aparell té per principi connectar un cos al sostre, i el fet d’estar adherit a aquest objecte suggereix una fusió entre l’acròbata i l’aparell, convertint-se així en una sola entitat.

L’objectiu és desenvolupar i deformar aquest principi per a descobrir com és aplicable a un grup. Ancorar-se en el cel, a la terra, als altres, i convertir-se junts en una sola criatura, una quimera. Se suggereix una immersió en el pensament col·lectiu, com el d’un ramat, o un esbart d’ocells, i en el pensament d’unitat, com el d’una cèl·lula o un òrgan. Així es planteja la pregunta sobre què fer ara amb aquesta humanitat adquirida? La idea és prendre aquesta pregunta com a trampolí per a compartir inquietuds sobre allò que pot definir a les persones, en aquest cas, els tres amics en l’escena:: les seves vivències, traumes, somnis i frustracions, i sobretot la relació que existeix entre els tres.

Clara Prieto Boix inicia la seva formació professional a l’Escola de Circ Rogelio Rivel a Barcelona, i continua a Codarts, Universitat d’Arts de Rotterdam, Holanda, on s’especialitza en corda llisa. Allà també descobreix el pal xinès.

Ha actuat tant amb la corda com amb el pal xinès a diversos festivals a Catalunya, Bèlgica, Lituània, Mèxic… I ha participat en projectes com el Combinat de Circ de l’Ateneu Popular 9 Barris, C%RC a l’Antic Teatre de Barcelona, Balade de Cirque de la Companie BAM, Nilak Circ Teatre Itinerant, entre altres. Està molt interessada en la part social del circ, fet que l’ha portat a participar com a voluntària en projectes al sud-est de Turquia i Tunísia.

La seva idea és crear un llenguatge fluid i natural, qualitat que busca a través de la dansa i el moviment. El seu últim descobriment ha estat el claqué, que juntament amb la dansa, el teatre, l’humor i l’absurditat, són recursos dels quals s’enriqueix per aconseguir un llenguatge més complet i divers.

‘Bennescuda’

Dice que en el manicomio, un día, el director coge a tres locos para ver si les puede dar de alta. / Dice: veniu aquí. / Se acercan los tres. / I li diu amb un, li diu: ¡a ver tú! 6×6? Y dice el tío: ¡Febrero! / Diu: vale nen, de puta mare. / Diu: tú, al segon, tú: 6×6? Diu: 1000! / Diu: molt bé! Deu ni do també. / Li diu al tercero: a ver tú!, ¿6×6? Y el tío: ¡36! / Diu, coi, diu: y ¿cómo has llegado a esta conclusión? / I diu: ¡fácil! He dividido febrero por mil.

Marc Bosch Mola (Vic, 1992) estudia biologia i neurociència, mentre es forma en circ. Amb l’objectiu de professionalitzar-se com a artista, realitza els estudis de l’escola Rogelio Rivel de Barcelona. Fa d’intèrpret en diverses peces, com ara ‘Gender’, sota la direcció de Tere Celis, i al 58è Combinat de Circ de l’Ateneu de Nou Barris, sota la direcció de la Cia. Zero en Conducta. També participa en diverses gales de circ amb el seu número de trapezi fix al Mercateatre 2022, al Circ de Nadal de Cronopis 2023 i a la Gala Mara Mara al 2024.

En l’intent de seguir expandint-se comença a treballar amb Andreas Avgousti (Nicòsia, 1992), investigador de gènere i filosofia queer. Amb aquesta contaminació creuada, entre la pràctica física del circ i el discurs filosòfic queer, neix el projecte ‘Escorça’.

Escorça

“Cobrint cada racó del meu cos, com una armadura de guerra, dura i pesant, amago quelcom de mi que desconec. No ho notes quan m’abraces? Els meus dits, com ganxos, desengrunen la soferta fusta que em protegeix i, com un rellotge de sorra, els trossos cauen a terra esperant els següents. Lents i constants.

Avui podria desfullar-me com un arbre a ple hivern: aleshores em podràs veure realment?

Em pregunto si hi ha alguna cosa meva rere aquesta closca, o és escorça tot el que soc?

Em pregunto si tenim alguna cosa en comú tu i jo, o potser soc un ésser monstruós?”

Escorça és un intent de (de)construir una peça de circ seguint una recepta vital apresa, en la qual el discurs sobre l’essència humana esdevé el fil conductor. Una experiència tragicòmica que parla a través de les capes, convidant al públic a l’autoreflexió.

Foto: Aina Barril

Borja Nou és graduat en Educació Social i és Tècnic en Animació Sociocultural. També es forma a l’escola de teatre social i interpretació La Roda de Madrid. Com a artista de circ, es forma a l’Escuela Internacional de Circo y Teatro CAU de Granada, on s’especialitza en la disciplina de mà a mà, com a àgil i com a portor. Actualment, es troba en el procés de creació de dos projectes: ‘Requiem’, amb el Col·lectiu QIIMERA, i ‘Nébula Dermis, un espectacle en solitari.

‘Nébula Dermis’

Nébula Dermis és una peça multidisciplinària de circ-mediació en solitari en la qual es posen en diàleg el llenguatge circense, el teatre físic i la voluntat del públic. És una condemna per declaració de vulnerabilitats, travessades per la identitat dissident. Es proposa una sentència popular en la qual el centre aparent de condemna és l’artista, que, sense ser-ne conscient, sotmet a judici també al públic amb les culpes que se li atribueixen. Un viatge per les fragilitats del cos escènic i l’autoreferència col·lectiva que neix des de la necessitat de compartir-se de manera vulnerable i de reconèixer-se en això.

Foto: Fede Nieto

L’any 2022 la Maria Paz reuneix quatre artistes de circ – Jesu, Africa, Júlia i Maya – d’entre França, Catalunya i Xile per crear la companyia La côte folle. El col·lectiu es crea, per una banda, amb el desig de fer una creació de portés i dansa i, per l’altra, per les ganes de compartir l’ ètica col·lectiva i la qüestió de com fem circ.

Entre bous i vaques

Cinc cossos acrobàtics que es porten i s’acompanyen, utilitzen una estructura que es transforma per explicar ‘Entre bous i vaques’. El col·lectiu La côte folle proposa – a traves dels portés i la dansa – una narració escènica sobre la memòria, l’oblit, la vellesa, la demència i el pas del temps, inspirada en anècdotes i testimonis reals.

Una proposta de carrer i per tothom. Un viatge entre els records d’un cervell en ruïnes, entre la sensibilitat i l’humor.

Foto: Andreu Casadellà Oller

Phonophobia és una companyia formada per Karita i Maristella, artistes multidisciplinars que recorren diferents formes d’art escènic com el circ, el cant, el teatre físic i la dansa. Actualmente, es troben en procés de creació del seu segon projecte ‘Fast food emotion’.

Silvia Capell (Catalunya) estudia psicologia i es forma com a artista professional de circ a l’escola La Tarumba de Lima, Perú. Més tard torna a Barcelona on construeix la seva vida artística i treballa en diferents companyies i projectes, com ara Les Capgirades, el Col·lectiu La Persiana, Los Galindos, La Virgueria, Les Impuxibles i la Companyia Voël.

El 2015 crea la seva pròpia companyia amb l’objectiu de generar un art arriscat i un diàleg directe i sense anestèsia amb el públic, i amb un compromís sòlid cap a l’art contemporani. Després d’ ‘Homenaje’, la seva primera creació, actualment es troba en procés de creació d’ ‘Ángela Caído’.

Ángela 

Nascuda a l’Argentina, es va formar allí com a artista de circ, centrant-se en acrobàcies aèries. Va obtenir el títol de Professora d’Expressió Corporal-Dansa de la Universitat d’Arts de Buenos Aires; complementant la seva formació amb altres arts del moviment. Es dedica professionalment a les disciplines aèries i a l’escenografia.

Participa com a intèrpret en el grup de dansa ‘DanzAbismal’, un col·lectiu de ballarins dedicat a investigar, experimentar i produir intervencions performatives en espais no convencionals. Va co-fundar ‘Companyia Anexo23’ amb Meme Canziani. Juntes, com a directores i intèrprets, van crear la peça ‘PVC (C2H3Cl)n’, que es va presentar a diversos llocs de Buenos Aires.

Recentment, ha creat la seva companyia per a dur a terme i aprofundir en el seu nou projecte de circ contemporani, ‘Tension’, el qual va ser seleccionat per CircusNext 2024.

Tension

És l’espai íntim on resideix la incomoditat. És aquest ascensor, l’escala, la sortida d’emergència. Un cos en contacte amb l’objecte. Un objecte hostil que danya la seva pell; es converteix en pell, en carn; podria ser un altre cos, tal vegada aquest cos atacant, manipulant, ensumant. Cossos conversant sobre els seus límits, jugant amb l’abisme: Quant dolor podem suportar? Quanta tensió podem resistir? Resisteix!

Resisteix? En qualsevol moment podria trencar-se. Un gran mur de làtex que divideix l’interior de l’exterior. Dominació, submissió, subjugació. Del plaer al dolor i del desgrat a l’agressió. L’exposició de la fragilitat lluitant per sentir-se segura. Una festa amb globus: la celebració de l’ordre i del desordre. Explosió! El salt, la caiguda. Caos, què fantàstic el caos! És llibertat al sotmetiment!

Foto: Flavia Andolfi

Alexandre Duran Davins (1997, Catalunya), es forma en circ a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, l’Escola de Circ de Lió i l’ESAC (École Supérieure des Arts du Cirque), on s’especialitza en màstil. També es forma en teatre, amb el mètode Stanislavski, en arts marcials, en dansa-teatre i dansa Krump. Actualment, resideix a Catalunya i està en procés de creació de la peça ‘Insula’.

Insula

És un moment, com aquells moments de la vida, que no s’entenen, però apareixen i ens travessen. Encara que siguem éssers socials, la realitat és que l’únic que ens pertany som nosaltres mateixos. En triar la solitud, prenc el control sobre l’única cosa de la qual tinc poder, jo mateix. Però no és fàcil.

Maragda Induráin i Maria Estela coincideixen i es formen des del 2015 a l’Escola de Dansa La Madó (Vilassar de Mar). Paral·lelament cadascuna s’ha format en tècniques diferents. Maragda Induráin, ballarina de dansa contemporània i artista de circ, va formar part de la Cia jove Fre3Bodies 2018, Grau Mig a la Rogelio Rivel i ballarina de la Cia Roseland Musical. Maria Estela, intèrpret i cantant, graduada a l’Institut del Teatre, resident a Lo Spazio, centre d’investigació i pràctiques artístiques, col·labora amb músics i ballarins nacionals, i treballa per la pròxima producció del Teatre Akadèmia 2024 dirigida per Moreno Bernardi.

Actualment, realitzen el seu primer projecte en comú, la recerca d’una poètica escènica entre la perxa xinesa, la veu i la paraula. Experimenten metodologies possibles a partir de dinàmiques d’improvisació i repetició, per endinsar-se en el què la música i el moviment suggereixen.

Va néixer a Friül, va estudiar disseny gràfic, va arribar a Torí com a malabarista però va acabar fent mà a mà. Després de tres anys de formació a l’escola de circ Flic, es va traslladar a Barcelona, on va millorar la tècnica de mà a mà i va cultivar la seva vessant artística. Ha treballat en diversos projectes i companyies, com “Viso&Rachel” “Cieocifa” i amb el col·lectiu “Fabbrica C”.
Actualment, viu a les muntanyes frulines on, a Circo all’Incirca, imparteix regularment classes de mà a mà. També col·labora com a artista i escenògraf amb l’associació Brocante i amb Roberto Magro. També està en procés de creació de la peça ‘Fragile’.

Fragile

L’equilibri està viu.
Una precarietat controlada, on el risc ens suspèn.
I si cau? No sempre importa.

Arrel Guevara estudia el grau d’Antropologia Social i Cultural a Barcelona mentre es comença a formar com a artista de circ en diferents espais com Atlantis i Gente Colgada. Més endavant, l’any 2020, decideix professionalitzar-se com a artista a l’Escola de Circ i Teatre CAU a Granada, on s’especialitza en trapezi fix, i també fa un curs de circ social a l’Ateneu Popular 9Barris. Actualment, treballa com a tallerista i formadore de circ a les escoles Circ Aire i La Volta, i es continua formant en dansa, acrodansa, teatre i trapezi. Es troba en procés de recerca i creació del seu primer solo, ‘Lutum’.

‘Lutum’

‘Lutum’ surt del meu cul, però no sols del meu; surt de l’anus com a forat susceptible de violència. ‘Lutum’ és l’entramat enfangat dins del cos, al qual només li fa falta estar viu per morir. És el fang entrant per les venes sense demanar permís i portant-te fins a la paràlisi. És posar en safata els ossos i òrgans dipositats en un cos que és transformable i caduc. Que és penetrable i impenetrable. Orgànic i grotesc. Fix i estroboscòpic. Histèria i espai en blanc. 

Des de les entranyes més privades a l’emergència pública: sexualitat, gènere, violència i malaltia són els elements de l’ésser humà que convergeixen en aquesta experiència escènica, representada a través del cos, el trapezi, el drag i la paraula.

Ha tingut companyies de circ, de dansa, actualment dos de teatre; bandes, orquestres, dúos i solos. És músic des de que té memòria, ha acompanyat els processos de creació de Losin’Form’Alls, els Circ Vermut, l’Alba Ramió i l’Yldor Llach, i un reguitzell de companyies franceses com INO Kollektiv. Ha fet de tècnic de so, de llums, ha repartit revistes i ha apilat paquets de detergent en pols sobre un palet en un magatzem. També ha treballat de professor de música.

4A

Idealment seria moltes coses, objectes i tècniques i discs i ombres; però com que ara és una simple indagació, m’agafaré a la música i el circ, a la mecànica i la trajectòria.

Cata Aguayo és una artista escènica multidisciplinària, investigadora i docent, nascuda a l’Uruguai. Diplomada en arts circenses a la Universitat de San Martín, Buenos Aires, i a l’escola superior d’arts circenses de Toulouse, ESACTO – Lido. Estudia diverses tècniques de dansa contemporània i improvisació, especialitzant-se en Asymmetrical
Motion, amb Lucas Condró. També va estudiar tècnica vocal i cant.

L’any 2018, crea amb Alejandro Dutra, la companyia Olga – Cirqanalogique, finalista a Circusnext 2020-21, guanyadora del Fons de cooperació transfronterer Travessia Pyrénnés de Cirque i premiada per l’Ajuntament de Toulouse i el Departament de de la Haute-Garonne. Actualment, están creant el seu segon espectacle. Ha estat intèrpret de les companyies franceses L’Éolienne i La Grue, coreògrafa de La June Compagnie i mirada externa de diverses companyies emergents. Des de 2018 dirigeix el Laboratori Anual de Recerca Aèria, de la Cooperativa La Bonita.

Pandora

Pandora investiga la bretxa que existeix entre el lloc que se’ns atribueix socialment i el que escollim ocupar. Aquest marge entre el que s’hereta i el que es construeix. Neix d’un desig de reconciliació amb la pròpia singularitat, on allò personal es rebela per tornar-se universal i polític.

Foto: Sofia Chopitea

La 3 et demie és una companyia composta per cinc artistes de circ, especialitzades en portés acrobàtics: Chiara, Hannah, Apolline, Baptiste i Elie. Entre 2019 i 2022 es van formar a l’Escola internacional de Circ i Teatre CAU, a Granada, on es van conèixer i van crear la companyia. Des d’octubre de 2022 continuen la seva formació de porés acrobàtics amb l’artista Amer Kabbani. L’any 2023 la companyia comença la seva primera creació amb l’espectacle ‘Será peor después’.

‘Será peor después’

‘Será peor después’ és un espectacle per a tot tipus de públic que barreja circ, teatre i manipulació d’objectes. Mà a mà i acrobàcies de tota mena estan al servei d’aquest quintet, travessant les seves emocions i els seus qüestionaments.

En un univers absurd i eixelebrat, cinc individus recorren camins del possible i realitzable al límit del perill. Canvi de situació, passos en fals i deformacions corporals. Els moviments contribueixen a la imaginació, el ritme és un llenguatge inclusiu entre els artistes i el públic, en aquest intercanvi amb el so de l’asfalt.

A través del seu joc entendridor, conflictiu, neci, la seva coreografia és un viatge en moviment. Elles passen de la solitud a estar juntes, de l’absurd al mètode, del sòl al cel, del dolç al desenfrenament.

Foto: Lisa Lambrech

Julia Behar Bonnet és artista de circ, músic, cantant i ballarina. Es va formar en posada en escena a la Universitat de Poitiers (França), i en circ a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, on es va especialitzar en l’art de l’equilibri sobre un cable dur. L’any 2019 es va embarcar en diverses gires amb Gommette i Gabatcho Circus (Suïssa) i va col·laborar amb artistes de circ com a intèrpret, directora, mirada externa i/o músic. Actualment, viu a Toulouse i col·labora amb diferents companyies (Sweet Xili Circus Company, Nostraxladamus, etc.). A la tardor de 2023 comença la creació de ‘Tendre’, un solo que barreja circ, música, dansa.

‘Tendre’

Tot comença o acaba amb un desig tendre i violent. Profund i visceral. Una emergencia. La de fer en comú i cridar aquesta urgent necessitat de tendresa…

Foto: Milki Lee

If Circus se centra en recollir la memòria històrica i utilitzar-la com a font d’inspiració per a les seves creacions. Teixir és l’art ancestral que inspira a la companyia juntament amb la recuperació del saber de les seves àvies.

‘Melic’

‘Melic’ és un diàleg entre cordes teixides a mà que es transformen, es tensen i destensen, es teixeixen i desteixeixen. Cordes que ens sostenen, que ens bressolen. Al «Taller Teixint Memòries» teixim amb les mans la corda que apareix a l’espectacle l’endemà. Un punt de trobada per compartir l’art de teixir i explicar-nos anècdotes.

Dora Komenda és una arquitecta i artista de circ autodidacta de Split, Croàcia. El 2015 va obtenir un màster d’arquitectura i simultàniament va descobrir el circ, desenvolupant-se en ambdues disciplines des de llavors. La seva cartera d’actuacions, espectacles i exposicions multimèdia és rica en col·laboracions amb arquitectes, músics, artistes visuals i animadors. Des de 2018 ha treballat com a directora artística a Cirkus Kolektiv i el 2021 va fundar l’oficina d’arquitectura Kolektiv tri juntament amb dos socis.

Konstrukt

Konstrukt parla de fracàs i d’opcions errònies. L’equipament aeri de l’espectacle està alterat per la qual cosa es torna fràgil, insegur i inadequat per al seu ús. Els personatges són homes bojos, ximples que continuen intentant actuar-hi, i inverteixen molt d’esforç en una batalla que ja està perduda. Al final s’enfronten a una pregunta: com fer front al fracàs? L’acceptació, la renúncia, el desafiament tossut fins a l’esgotament, o un deus ex machina que ens rescata a tots d’aquesta maledicció per una força sobrenatural, perquè no és possible cap solució basada en la realitat.

Foto: Jakub Dusek

Cia. La Bel•Bel està formada per Marta Punsola, la Tona, (Cia Zero, Spazio Bizzarro, Cronopis Espai de Circ), i Jordi Puigoriol, el Putxi, (Cie Cirquons Flex, Cie Les Pieds Sur Terre, Cie XY). Després de les seves respectives formacions i algunes experiències professionals, l’any 2023 intercanvien idees artístiques i s’embarquen plegades en la creació d’una peça que, actualment, rep el nom provisional de ‘Guillem’.

‘Guillem’

Peça de circ contemporani relatada en primera persona. Combina equilibris acrobàtics, moviment, text i audiovisuals.

Totes les ferides deixen una marca. De vegades aquesta marca és perceptible i el trauma es pot reconèixer com una cicatriu. No obstant això, hi ha experiències que, tot i no deixar una marca física, queden allotjades al més profund de l’ànima, amagades en algun racó.

El formigueig, la diplopia i la pèrdua de sensibilitat es correspon amb cadascuna de les fases del síndrome Guillain-Barré, que ataca el sistema nerviós. Aquesta pèrdua de sensibilitat es reflexa paral·lelament amb la pèrdua de sensibilitat social en tots el àmbits.

Tot i així, la llum sempre s’acaba colant per alguna esquerda, i per tant, la presa de consciència de la ferida porta a l’acceptació i a la voluntat de reconstrucció.

Foto: Oriol Segon