Trànsits

La companyia formada per Clara Poch i Marçal Calvet neix el 2008 i desenvolupa un llenguatge propi que combina circ, teatre, dansa i música en directe. Les seves creacions —Merci Bien, Amigoo, Flou Papagayo i Lady Panda— s’han presentat a una gran quantitat de països i festivals com Fira Tàrrega, Trapezi Reus, Fira Mediterrània de Manresa, Umore Azoka, Fira de Circ de la Bisbal d’Empordà, La Strada (Àustria), Vivacité (Bèlgica) o Chalon dans la Rue (França), entre d’altres. El seu treball es caracteritza per la integració de música en directe, poesia visual i una mirada humanista sobre el cos i el risc.

Actualment, està en procés de creació de L’Ombra de la Libèl·lula, una peça de circ contemporani i poesia visual que explora la fragilitat, la memòria i la transformació del cos. Després d’una lesió que obliga a redefinir la presència escènica, la companyia construeix un univers íntim on llum, so i moviment dialoguen per revelar la bellesa del canvi. Un viatge simbòlic cap a la llum que neix de l’ombra.

Kolektivo Konika és una companyia de circ-teatre establerta entre Itàlia i Espanya, integrada per Candela, Elisa, Greta, Naikel i Michela. L’any 2018 es van unir per a compartir la passió per el mà a mà i fer realitat aquest projecte inicialment situat entre el País Basc i Catalunya. El març del 2021 estrenen La punta del meu nas, espectacle que ha estat premiat tant a Itàlia en “Trampolino Vetrina 2022” com a Espanya, Premi “Festival Territori Violeta 2022”. El 2024 va a ser l’últim any de gira de La punta del meu nas, que compta amb més de 80 funcions des de la seva estrena, i l’inici d’aquesta segona producció: Matrimonio.

OLGA_cirqAnalogique és una companyia uruguaiocatalana amb seu a Barcelona, formada per Cata Aguayo i Alejandro Dutra. Les artistes van fundar la companyia el 2018, després de formar-se a Le Lido – Escola Superior d’Arts del Circ de Toulouse. A OLGA conflueixen el circ, la dansa i la música per crear un llenguatge híbrid i sensible. El seu motor és transformar experiències personals en símbols universals. Com a persones migrades i queer, entenen l’escena com un espai de representació, resistència i possibilitat.

A Utopia per a un paisatge en ruïnes, el seu segon espectacle, reflexionen sobre el final que ens espera com a humanitat. El final es revela i, amb ell, la possibilitat de viure’l com vulguem. Tot el conegut s’esfondra i, amb això, les nostres gàbies. Escollim construir un espai en què reconciliar-nos amb qui som; un present on, tot i que sigui per un instant, la llibertat sigui possible. Utopia per a un paisatge en ruïnes construeix maneres de rebre el final: el circ és aliat poètic, vincular i performàtic; els objectes metàfores i la música paisatge. L’última cançó, amb la seva última dansa.

Anna Pascual i Wanja Kahlert són dos artistes membres cofundadors de la companyia Psirc. Des de la seva creació el 2011, la companyia ha desenvolupat diversos espectacles explorant i definint el seu propi llenguatge de circ. A més de pujar a l’escenari, han assumit altres rols dins del procés creatiu d’altres projectes. El centre de gravetat del seu treball és l’amor per la bellesa, l’humor, el misteri i l’art com a via per intuir una realitat més enllà de l’escala humana. Rolando San Martín és artista multidisciplinari dedicat a la direcció i dramatúrgia de projectes escènics. La seva estreta relació amb Psirc comença amb la creació d’El meu nom és Hor i segueix amb la saga escènica Després de tot. Els seus treballs com a director i dramaturg estan vinculats a la creació i a processos que generen llenguatge, explorant la fricció entre diferents disciplines artístiques i del pensament.

En el seu projecte actual, La casa intempèria, dos artistes de portes acrobàtiques, mundialment coneguts en el circ contemporani, pateixen un terratrèmol durant la representació. Es veuen desemparats, sense espectacle, sense casa, sense llar. Després de constatar el dolor de les ferides rebudes, al cos i a l’ànima, les autoritats sanitàries de la catàstrofe obliguen a fer servir el pallasso per curar-se. Ambdós personatges prenen consciència del seu fracàs existencial: s’adonen que estan absurdament atrapats a l’interior d’un espai amb parets invisibles. Desesperats, busquen la manera d’escapar d’aquesta urna de vidre. A la intempèrie d’aquest interior abismal, dos pallassos intenten, amb 2000 varetes de tenda de campanya, construir una casa per salvar-se.