Trànsits

Alexandre Duran Davins (1997, Mataró). Format en teatre, teatre físic, Stanislavski i dansa teatre. Format a les escoles de circ Rogelio Rivel, Ecole du Cirque de Lyon i ESAC. Integrant de l’espectacle The Chosen Haram, guanyador de diversos premis en el Festival FRINGE d’Edimburg.

Pep Duran (1942, Agentona). Terapeuta gestalt, format en psicomàgia (Alexandre Jodorowsky). Educador especialitzat, membre de grups de teatre amateur. Soci d’honor de l’AEDA (associació de professionals de la narració oral a Espanya).
Professor de l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Membre d’honor del consell Català del llibre infantil i juvenil (CCLIJ).
Narrador oral des de l’any 1976. Com a llibreter, membre de la cambra del llibre, del gremi de llibreter i de la CEGAL.
Participant en el programa infantil PLANETA IMAGINARI de TVE (1984-1988).

‘Com matar el pare’

Dues vides, dues èpoques, dos éssers.

Un fill i un pare, un artista circense i un conte contes, un jove i un vell.

S’endinsen en històries amb què han crescut, records que han viscut, pèrdues que han patit.
Amb la paraula i el moviment, pare i fill exploren la seva relació, les seves pors i les il·lusions, la vida i la mort.

Matar el pare és una expressió de l’àmbit freudià que es refereix, deixant de banda les al·lusions sexuals, a la necessitat que senten els fills d’afirmar-se en les seves conviccions per tenir una vida autònoma davant del fet ineludible que una part important de la seva vida es durà a terme sense comptar amb la protecció i guia que un dia ens va prestar.

Des d’aquesta necessitat humana, explorem la dependència i la independència de l’individu, l’empatia i el rebuig.
L’ombra de la demència senil i la mort són presents en aquesta creació com una realitat punxant i inevitable.

Josefina Colli va néixer a Badia Blanca a la província de Buenos Aires, a Argentina, el 1990. Influenciada per una família d’artistes plàstics, decideix estudiar el professorat d’Arts Visuals a la ciutat, però paral·lelament descobreix el circ, explorant diferents disciplines fins a trobar-se amb la roda cyr.

A Badia Blanca, va fundar a la companyia “L’enlairament” que va rebre el suport en diverses ocasions del Fons Municipal d’Arts, igual que per a la producció de roda cyr “Entre nos”, el 2018.

Autodidacta durant anys, decideix créixer artísticament i viatja a Europa aprofundint els seus estudis a l’escola de circ Flic de Turí, Itàlia. Continuant amb la seva formació i buscant ampliar la seva expressió corporal, assisteix a l’escola de dansa contemporània “Area Dansa Barcelona” a Barcelona, on actualment resideix.

A partir de l’aprenentatge, recerca i desenvolupament de totes dues disciplines es qüestiona: Com crear i desenvolupar un llenguatge personal on puguin conviure i articular totes dues disciplines sense arribar a l’existència d’una jerarquia?

Poética salvaje

“Poética salvaje” qüestiona i indaga sobre la relació que existeix, i encara no, entre el moviment que ens brinda la dansa i roda cyr, analitzant cadascuna per separat per després portar-les a la pregunta-acció: com es poden entrellaçar per trobar l’instant de retroalimentació, flux i convivència de totes dues tècniques, deixant de costat la jerarquització i apostant per la democratització?

Un diàleg constant creat des d’un lloc molt íntim que parteix de preguntes sense resposta, escrits poètics i antònims, que potser mereixen ser ordenades o no, però que mantenen al cos-objecte en constant feedback creant un lloc lliure i sense màscares on el cos-objecte es presenta com a garantia d’allò més concret, d’una veritat de moviment.

Un treball de recerca que s’inspira i alimenta de diferents escriptors de la dansa i filòsofs, així com també ballarins-circenses que parlen des del cos, el joc i la composició instantània.

Firma foto: Lidia Rebollar

Soa Payet, autor en escena, treballa amb la memòria, la que va ser i la que cal inventar amb les nostres accions presents.
Es tracta de redescobrir les històries que sorgeixen de l’imaginari del circ en el seu sentit més ampli, on dansa, text i objecte circense es barregen. Va créixer entre la regió parisenca, l’illa de la Reunió i, últimament, a Colòmbia i l’Equador. Es va formar com a artista de circ a l’escola de circ d’Amiens, Montpeller, Brussel·les i Toulouse.
Ha passat per l’aprenentatge de la dansa, del pallasso, del Butoh i del teatre. Tots aquests territoris l’han portat a concentrar el seu treball en les seves arrels per a comprendre el que travessa a les generacions i allò que exigeix ser escoltat.

Zoé Debary, en la dramatúrgia, dur a terme una recerca acadèmica sobre els gestos i les paraules circenses. Des del seu trapezi-dansa va baixar al sòl de l’escenari per a trepitjar la coreografia dels cossos a través de la dansa GAGA (GAGA MOUVEMENT) i l’obertura de l’actor gràcies a la formació Txékhov de Brussel·les. Des de la seva experiència acompanya als artistes de circ en la creació, «Circus remix» del Tercer Circ (2017-2018), «No puc morir» de la Cie La Gesti (2019-2020), «PAPY» de Lucha Emilia (2020-2022).

La seva recerca ressona en els seus treballs, els seus treballs ressonen en la seva recerca. Com encarnarem els (drama)circs?

La memoria de la Pepa

El nostre projecte neix entre les muntanyes de Medellín i les altures de la isla de la Reunión. Busquem formular els nostres crits interiors. Crits de desarrelats, crits amagats en les goles atapeïdes, crits silenciosos que s’escolten en el fons de la terra, crits dels nostres ancestres i descendents.

“La memòria de la Pepa” és un conte de circ, la història de Pipo, un rodamon. Recordar, recordar, fer aparèixer, treure a la llum, l’esperit aterridor del saquejador colonial i la profunditat de la selva. Fent malabarismes amb els seus barrets de palla “toquilla”, les seves espelmes, les seves teles penjants, estructura l’espai i el seu temps. Pipo es transforma i crea els seus propis rituals, balla la pèrdua amb amor.

No triem representar una cultura en particular. Triem inventar una història inspirada en la memòria dels ancians i al seu torn en les preguntes d’avui que exigeixen noves formulacions. Recaptem en la història de les nostres memòries per a trobar fragments del que s’ha perdut i del que s’ha de reinventar.

Firma foto: Simon Nguyen

Des de petita es va interessar en les arts escèniques, explorant la dansa i el teatre, per a posteriorment descobrir el circ a través del Centre de les Arts Aèries a Santiago de Xile. Una vegada que decideix fer del circ la seva vida professional, es forma a les escoles Flic Scuola di Circ (2015-2017) i L’ecole de cirque de Lió (2018-2020) especialitzant-se com a àgil de mà a mà.

Va formar part de la companyia Michele & Francisca, sent coautora de l’espectacle SIGNES, que va girar en diversos formats durant els anys 2020-2022.

Actualment, forma part del COLLETTIVO COLLETTIVOM, amb l’espectacle Mariage (estrena 2024) i del COL·LECTIU Q||MƎRA dins de REQUIEM- recerca per a un acte performatiu des-orgànic.

Interessada en la música com a artista autodidacta, realitza recerca sonora i creació musical amb la veu i loop station. A més, forma part de la coral feminista semi-professional “L’ebranleuse”.

La primera y la última

Arribada al final, estic de nou en el principi

“La primera y la última” és un procés creatiu palpitant, agitat i impacient per donar pas a una experiència artística mutant i transformadora.

Impulsada pel desig de retrobar-me en escena com a cos expressiu artístic i legítim, obro la porta a aquesta creació dins del programa “recerca essencial”, un temps per a perdre’m dins d’un espai d’experimentació i ruptura.

Fragmentar i reconstruir els llenguatges que anteriorment he utilitzat per a aprofundir en una manera d’expressió líquida i inestable on es difuminen les delimitacions entre cada llenguatge.

Música, veu, moviment, marges, cos polític, vertigen, nous imaginaris: una part dels fils que s’aniran teixint durant la cerca.

Potser tot això és una bona descripció del que procuro fer, considerant que possiblement, serà tot el contrari.

Firma foto: Gaby Merz

Neix el 2 de maig de 1998 a Badajoz, Extremadura, on hi ha moltes alzines. No tenia ni dos anys quan ballava Sonia y Selena en el saló de casa seva, imitant cadascuna de les coreografies de la cinta VHS de la fi de curs de la seva germana. Quan tenia 8 anys va escriure un poema a la verge i la resta és història. Va fer la formació professional a Carampa, de 2016 a 2018, i durant el curs següent va formar part de diferents Freestanding Courses a la DOCH, School of Dance and Circus (Estocolm), diversos específics de la seva disciplina, l’equilibri sobre mans i un sobre el desenvolupament artístic dins de la disciplina circense.

El juny de 2019 fa les proves d’accés per a l’École Superieure des arts du cirque a Brussel·les i és acceptat, tres anys més tard acaba de graduar-se i té el pèl més llarg i li agrada menys la pluja i li agrada més el cafè i més escriure i més el circ, suposo. També realitza el Màster de Poesia de l’Escola d’Escriptors de Madrid i part del Col·lectiu Simul Solus. El patio és el seu primer projecte com a artista/creador en solitari.

El patio

‘El patio’ és un projecte de recerca interdisciplinària que pretén experimentar amb la intimitat, el desig i el poder del llenguatge mitjançant la fusió escènica de la poesia i el circ, utilitzant la acro-dansa, l’equilibri sobre mans, l’escriptura en directe, el treball sonor i la veu com a mitjans i canals d’expressió.

Existeix un punt de trobada concreta entre totes dues disciplines, del qual neix l’esquelet del projecte: la manera en la qual utilitzen la tècnica pura com a canal de creació i la forma com a objecte final. Construint un espai dins d’un espai, ‘El patio’ juga amb els límits entre el veritablement íntim i el completament públic, ja que quan intentes relatar o compartir una cosa íntima la seva qualitat d’íntim desapareix i adquireix per uns segons una dimensió nova.

“La intimidad es un pez saltando entre manos manchadas de aceite y yo pierdo aceite, muchísimo aceite”.

Després d’estudiar a l’escola de circ Flic a Torí (Itàlia), Andrea Speranza va continuar la seva pràctica de malabars amb l’escola de circ de Lió. Després es va interessar per estudiar la màgia en totes les seves formes i va desenvolupar el seu potencial com a il·lusionista.

Participa, com a artista, en creacions com a Censura, dirigida per J.M. Guy, Roberto Magro i Johnny Torres, el 2019, o com Impromptu, de la companyia catalana Circ Teatre Modern, el 2014.

Ha treballat com a suport a la creació i com a assessor d’efectes il·lusionistes amb la companyia La Frontera i en l’espectacle Passages d’Alice Rende. També treballa per a altres empreses com a consultor d’efectes especials. El 2021 i 2022 va formar part del Grup de Seguiment del projecte transfronterer Horizons de Cirque, i també participa en el tercer mòdul del projecte europeu Digital Leap a Terrassa (Catalunya), i en el projecte transfronterer Antípodes, realitzat entre La Grainerie de Toulouse (França) i Pistacatro (Espanya)

Actualment, està realitzant la formació Formalització de Projectes, liderada per Esacto’Lido de Toulouse.

Cose a caso – trucos asì o cosas detràs

‘Cose a caso’ és un projecte de creació d’experiments físics i màgia de prop per a espais íntims. És un solo que no pretén parlar de la solitud, sinó que, per contra, intenta teixir relacions amb el públic i entre el públic mateix. Els experiments i il·lusions presentats aquí són només un mitjà per a crear relacions i connexions.

És un solo que no vol ser-ho i que intenta establir una convivència activa d’uns altres temps entre l’il·lusionista i el públic.
Partint d’una forma alegre i conversacional, l’ambient es transforma per a virar cap a altres estètiques. Manipulació de materials efímers, com cendres, ombres, miralls i llum.

El mag juga amb imatges per a realitzar il·lusions: realitat o realitats? La màgia ve del conjunt, no és el poder del mag.
Preguntar-se sobre quan i com comença o acaba un truc, si es va cometre un error o si la màgia és una voluntat a partir d’una decisió real. És aquesta la il·lusió?

Firma foto: Thomas M.B.

Nascut a Reus, format a l’escola de circ Rogelio Rivel de Barcelona (2010-2012), a la International Art School de Pequín i a l’Ésacto’Lido de Toulouse (2014-2016).

Especialitzat en equilibri sobre les mans, torsió, dansa i teatre. Cocreador de la companyia Random. Llorejat per CircusNext 2019.
Ha actuat a diversos llocs d’Europa, al Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris i al Mercat dels Flors (Barcelona), Theatre de la Cité International (París), CircoBalkana (Croàcia), La Grainerie (Toulouse), Halles de Scharbeck (Brussel·les), Mesopotàmia Circus (un festival de Turquia). Ballat amb artistes de Krump, de Butoh, dansa africana, raves i bachatas de nivell d’èlit.

‘Candy’

“Vaig tenir certes dificultats per a tornar a prendre possessió de mi mateix. És una experiència estranya. Veure’s les cames com a objectes separats, allunyats de la ment, a la qual estan vinculades gairebé per casualitat. Imaginar-se amb incredulitat, com un munt de membres que s’agiten i un necessita aquests membres, els necessita desesperadament, però fins i tot i així a vegades semblen molt estranys, molt estranys. Sobretot les cames.”

Felipe Nardiello

La seva trajectòria artística inicia amb la ruptura amb el món de la psicologia (professió a la qual es va dedicar) i l’obertura al circ. Va estudiar a l’escola de circ “FLIC” a Itàlia, on es va especialitzar en la seva disciplina principal la roda cyr.

Ginés Belchí Gabarrón

Inicia els seus estudis professionals a l’escola de circ “Rogelio Rivel” (Barcelona) per a després realitzar l’escola superior de circ Lido (Toulouse) on s’especialitza principalment en l’acrodança.

En finalitzar els seus estudis crea i actua en l’espectacle El costat fosc de les flors, participa en el Circ d’Hivern SOPA de l’Ateneu Popular de Nou Barris i forma part de l’última creació del col·lectiu Primavez (França) en l’espectacle Intudewail.

Que me tiren al mar

‘Que me tiren al mar’ transcorre en una dimensió íntima, relacional, en un espai emocional. És un viatge que busca relacionar des de l’emoció física la temàtica dels problemes.

Quin és el teu problema?

És un relat físic que ens parla de l’humà des d’un potencial problemàtic, un potencial de fragilitat, un potencial de qüestionament sobre com el subjecte modern es relaciona amb la seva vida.

Quina és la teva solució?

En un univers filosòfic abstracte, els cossos i una Roda Cyr articulen el discurs. Les seves paraules estan construïdes pel moviment acrobàtic de dos cossos, la relació emocional d’aquests dos i una Roda Cyr, que proposa situacions cícliques i circulars, que es poden convertir en problemes o solucions.

Artista circense (2016 – Escola de Circ Rogelio Rivel) i educadora social (2013 – Universitat de Barcelona) de formació i de deformació tota la resta: investigadora del moviment i de l’acció performativa, impulsora de projectes pedagògics amb l’art com a eix transversal, formadora, creadora i amb un gran interès en la interdisciplinarietat. Estudia amb professors/es com: Mal Pelo, Hamza Benlabied, Andrés Corchero, Alexander Gavrilov i Semolina Tomic, entre d’altres. L’any 2016 cofunda la companyia: Cia. Capes (CAT), un duo de portes acrobàtics. El 2018 és cofundadora i artista del col·lectiu: Ino Kollektiv (FR) de portes acrobàtics en femení amb el que segueix treballant actualment. Amb el col·lectiu forma part d’un nou projecte de circ, cant i psicologia: Ekco (MX-IT-FR-ES) i un altre projecte de circ espontani i d’improvisació amb la disciplina dels portes acrobàtics: Improportes (FR-ES) conjuntament amb una altra companyia: kolektivo Konika. El 2022 inicia la investigació personal pel projecte: Cavitat f.

Cavitat f.

Cada cos és una síntesi de la seva història. La memòria pot ser explícita quan podem explicar o descriure raonadament una experiència concreta o implícita quan el cos reacciona a experiències que no pot processar per la ment. ‘Cavitat f.’ és un projecte artístic que investiga la materialització de la memòria al cos o altrament dit: les memòries corporals o encarnades: tot allò que queda gravat al cos en forma de moviment, de gest, de so o de postura en record (majoritàriament inconscient) d’una vivència concreta. La idea és propiciar un treball que posi en relació el propi cos amb la codificació d’aquestes memòries, entendre les formes i els seus processos d’aprenentatge, veure quines i perquè han sigut oblidades i si és necessari o no visibilitzar-les i resignificar-les. Observar com afecte en tot això el context i també la relació entre dos o més cossos i pensar com generar així, memòries corporals col·lectives.

Abby Neuberger i Luca Bernini es van conèixer a l’escola de circ FLIC a Torí el 2012, on la gimnasta americana i el jonglor italià van començar a treballar junts el mà a mà i el teatre físic, per crear un vocabulari corporal propi del seu duo. Junts van ingressar a l’Acadèmia Fratellini el 2014 on van continuar perfeccionant la seva tècnica acrobàtica i van desenvolupar les seves investigacions al voltant d’un imaginari lúdic i absurd (Willy Axton 2016 ; Morning 2017). Des de la seva estrena l’any 2017, creen el seu primer espectacle, Compost.

Abby i Luca creuen que l’actuació és un acte de viure en el present, en l’espai on es troben, així com un descobriment de coses sorprenents, de l’inesperat, amb el públic. Amb la Keep Company, que creen l’any 2019, volen interrogar la nostra relació col·lectiva a la terra i defensar les arts de l’espectacle com a mitjans legítims d’obrir les discussions sobre el medi ambient. I a través de l’espectacle, continuen buscant el que pot significar l’ésser humà, a través de l’humor i el riure.

‘Underfoot’

Amb ‘Underfoot’ tractarem el tema de la natura a través l’angle de la descomposició, d’allò que passa després de la mort, de la transformació de la matèria en una altra forma de vida, o en un altre ésser viu. L’equip s’interessarà pels actors descomponedors (o transformadors): cucs, protozous, bacteris, per les reaccions químiques que són la base de les transformacions de matèries; per les reaccions entre àtoms que creen noves substàncies sense pèrdua ni addició de components. I a través de la seua llengua, mesclant teatre físic i tècniques de mà a mà, intentaran representar aquestes reaccions i relacions.

En una gamma més llarga, en ressò a la seva primera creació ‘Compost’, Abby Neuberger i Luca Bernini intenten seguir la història dels cicles de la vida: evolucions i canvis de les èpoques geològiques, i les traces deixades pels canvis de les espècies al cap de milers d’anys de vida en la Terra.  

Kolektivo Konika neix de la necessitat d’ajuntar-se en comunitat per a crear, desenvolupar-se com a artistes i poder indagar en la disciplina d’equilibrismes acrobàtics entre dones. Està format per Candela, Elisa, Greta, Hannah, Michela i Shakti. Al març de 2021 estrenen l’espectacle La punta del meu nas. Mentre giren amb aquest espectacle s’adonen que tenen tantes idees que no els és suficient una sola producció i no els queda més remei que capbussar-se en una altra creació. Així és com pensen en una col·laboració amb Ino Kollektiv.

Ino Kollektiv
Col·lectiu format per Alba, Chloe, Eva Luna, Lav, Noémie, Raphaëlle i Rebecca, sis nacionalitats, cinc idiomes diferents i cadascuna amb un univers personal molt identitari. Totes aquestes diversitats els presenten un món en conjunt amb una complexitat bella, que tenen ganes de compartir. El 2021 el col·lectiu s’obre a noves col·laboracions, com una creació col·lectiva d’improvisació i circ al costat de Kolektivo Konika.

IMPROPORTES

Hi haurà circ i improvisació, 16 dones en escena en una barreja de mà a mà, música i cant, en un marc de varieté cabaret.
Tot es crea en el moment: cada actuació és única, diferent i màgica. Un espectacle on l’espectador podrà repetir sense repetir.

Tenim ganes de jugar. Un punt de trobada serà el mà a mà, una disciplina que ens obliga a ajuntar-nos i recrear-nos furtivament en un ritme que, en cada interacció, torna a singularitzar les nostres particularitats en una trobada efímera.
13 artistes, 1 presentadora i 2 músiques. Una experiència circense única i irrepetible: res podrà sortir malament perquè mai ha succeït.

Firma foto: Clara Pedrol

Elena Zanzu és performer, investigador, dramaturg. Els seus interessos pràctics i teòrics giren entorn del gènere, la discapacitat, l’ètica, les cures i metodologies d’investigació artística.

Diplomat en pedagogia per l’Escola Nacional de Circ de Mont-real, màster en Filosofia per la Universitat de Bolonya, ha estudiat dramatúrgia de circ en el Centre Nacional d’Arts de Circ CNAC de França.

El 2020-2022, ha format part de The Circus Dialogues (continued), un projecte d’investigació entre pràctica i teoria del circ a la Universitat KASK de Gant. Ensenya circ i gènere a la UAB. És membre del col·lectiu d’investigadors de circ CCCirque. Porta la curadoria d’esdeveniments sobre investigació, pràctiques artístiques, dramatúrgia i gènere. 

El seu solo EZ, estrenat al Mercat de les Flors el maig de 2022, i premiat per la plataforma europea Circusnext, aborda dinàmiques de poder i la negociació del consentiment.

(HYP)NO Research (títol provisional)

Elena Zanzu comença un nou procés de recerca, al voltant de tècniques d’inducció del trance, hipnosi, màgia, il·lusionisme, faquirisme i altres pràctiques extremes. Posant al centre les cures, les relacions, els rols i els intercanvis de poder.

Firma foto: Mila Ercoli

Net d’una àvia que anava per actriu quan va esclatar la guerra civil, fill d’un pare que anava per pallasso fins que va descobrir el periodisme, Manel Rosés Moretó, ve d’una família de “quasi artistes”.

Inquiet per naturalesa, troba en el circ la forma d’estar sempre en moviment. Això el porta a formar-se com a acròbata a l’escola de circ Rogelio Rivel i a la universitat de circ i dansa, d’Estocolm, DOCH. En la primera part de la seva carrera professional treballa amb el quartet de bàscula coreana Balagans en diferents circs i cabarets com el Cirque du Soleil o el Circus Roncalli. Una forta lesió el fa replantejar-se l’ofici i mentre es recupera, decideix formar-se en altres camps de les arts escèniques. Fa un curs de dramatúrgia a la Beckett i un cop recuperat, segueix formant-se en moviment, teatre i dramatúrgia. En la segona part de la seva carrera participa en creacions i espectacles com inTarsi de la companyia EIA o Desdèmona d’Alba Sarraute. El 2016 crea, juntament amb Nilas Kronlid, el seu primer espectacle propi Gregaris.

Projecte actual: ‘Alias mariano’

‘Alias Mariano’, parla sobre el fet de quedar-se, sobre altres vides possibles i sobre vides passades. Sobre els desitjos, infinits, i sobre la nostra existència limitada.

Al mig de la sala, una escala que no porta enlloc representa la temptació constant de sortida per l’home que l’habita. A sota l’escala, els objectes que l’arrelen a aquest espai i dels quals cal despendre’s per marxar. Com sortir d’aquest cul-de-sac? Com habitar un lloc que ja coneixes?

Mentre intenta respondre aquestes qüestions, haurà d’aprendre a moure’s amb habilitat i precisió en l’espai, cada cop més reduït, de sota l’escala. Haurà d’allargar fins a l’extenuació la pujada de vint-i-dos esgraons. I haurà de repetir en loop moviments cada cop més complexos. Reptes d’un home que busca redefinir-se, qüestionant-se allò que ha esculpit la seva vida fins ara; el seu ofici. Un ofici del qual ens parlarà en una barreja d’ironia, malenconia, desencís i tendresa.

Firma foto: Marta Garcia Cardellach

Kevlar és una companyia formada per la Mar Olivé i la Sara Martínez. Es van conèixer fa 3 anys a Holanda, cadascuna actuant amb el seu propi projecte, la Sara amb Cirque du Platzak i la Mar amb la seva companyia IF. Les dues són artistes que treballen activament pel canvi social, presents en col·lectius de dones artistes. Dialoguen sobre la importància d’utilitzar l’escenari com a espai de llibertat, en els quals eliminem estereotips de gènere.

Elles

Un espectacle multidisciplinari; que combina circ, moviment i música en directe buscant un llenguatge propi que ens defineixi com artistes.

Principalment investiguen diferents reflexions d’identitat i gènere, tractant-les des d’un punt de vista fresc i modern. Un concert escènic de música electrònica on dues persones transiten l’escena en un continu èxtasi i desconcert, qüestionant les seves identitats i la seva forma de relacionar-se entre si. Interrogant la seva identitat com a dones i els clixés als quals aquesta va associada. Què és una dona? Què és un home? Què som si no som ‘res’?

Incontrolables, trepitgen vidres, mesclen música en directe, toquen instruments de cap per avall a diversos metres d’altura, se suspenen una a l’altra pels cabells, llencen dards, exploten pomes, se les mengen i formen estructures corporals impossibles de desxifrar.

Crèdit foto: Mar Bautista

Provinents de diferents punts cardinals, aquestxs artistxs es mouen entre experiències de cinema, trapezi i acro-dansa. Algunxs de ellxs ja han passat pel programa de Trànsits de la Creació i ara reviuen com clubkids, que saben de tarot i de dansa butoh, practicants de la fotografia i devotes de l’activisme. Es defineixen com a circ impràctic i dragtivisme, com a força de xoc i espai de cura. Com un aquelarre que es dirigeix voluntàriament a la foguera en l’acte performatiu, per a demostrar que “per a donar llum cal calar-se foc”, en la seva cita de Susy Shock.

Niebieski

Quatre individus entren en una sala blava, com si estiguessin en un avió que està per enlairar. Un espai de gestió emocional que els revelarà el seu sistema, adaptant-se i oferint el necessari perquè cada unx pugui modificar-se i transitar lliurement allò que la societat titlla d’indigne i gestionable només d’amagat.

A través del joc, amb els objectes quotidians que la sala brinda, es reapropiaran de símbols de la cultura popular. Un circuit on el dolorós i brut muta en un ritual d’iniciació del qual van ser privadxs. Desenvolupar una manera de relacionar-se amb els emblemes del binarisme patriarcal desembocarà en una narrativa col·lectiva. Posarà en pràctica l’empatia, per a navegar todxs el procés de convertir l’inadequat en empoderant.

Aquest artista va començar ben lluny del circ. L’any 2016 es va graduar en física i astrofísica per la Universitat de Bristol (Anglaterra) i abans, aquí a Barcelona, havia estudiat música al conservatori el violí com a primer instrument. No va ser fins al 2016 que va començar la seva formació en arts de circ fins a obtenir el grau professional de circ a l’escola Rogelio Rivel l’any 2020.

Actualment segueix buscant connexions entre l’astrofísica, el circ i la música acústica i electrònica. Paral·lelament a aquesta creació, desenvolupa un projecte pedagògic per a escoles, “Sóc la teva FÍSICAH”, present a la col·laboració de La Central del Circ amb la Biennal Ciutat i Ciència 2021.

Pròxima Centauri

L’escena és plena de fulles de tardor. Un pèndol oscil·la a ras de terra i remou les fulles amb l’aire que genera. A partir d’aquí la posada en escena juga entre allò natural o simple i allò artificial o complex a través d’elements com l’aigua, fulles, pèndols i una roda cyr.

Amb l’ajuda d’aquests elements explora els llenguatges que utilitzem a través de la ciència i l’art buscant en la creativitat el punt comú entre qualsevol disciplina científica i artística. Pren com a referència l’evolució d’una estrella similar al sol i s’enmiralla en les seves fases vitals des que neix fins que mor. És la ciència simplement una manera d’entendre l’art present en la naturalesa?

La peça porta el nom de Proxima Centauri: l’estrella més pròxima al sistema solar situada a uns 4,2 anys llum i forma part d’un sistema estel·lar de 3 estrelles, una d’elles molt semblant al nostre sol.

troposfera.xyz és un projecte artístic de Dídac Gilabert que analitza el món des de la mirada d’un malabarista, apreciant els petits detalls i el perquè dels fenòmens que ens envolten. Passen el temps movent partícules que estan disperses en l’espai, i això els fa feliços, contemplant tant a escala macroscòpics com microscòpica que no som res més que una acumulació de matèria i idees, i que la cobdícia de ser ha anat erosionant el planeta. Aquesta creació obre una nova línia de treball per a troposfera.xyz. Al programa de Trànsits de la Creació vam poder seguir de prop el procés de creació de l’anterior treball d’aquesta companyia, sota el nom de Dame du Cirque, i també han estat implicades en el projecte d’educació i cultura EN RESiDÈNCiA aquest curs 2020-2021.

Polychromatic Void

Ja fa un temps que estic bastant obsessionat amb la música ambient i els sistemes generatius que molts paisatgistes sonors fan servir per arribar a nous horitzons i textures. Després d’investigar molt sobre música generativa, he decidit fer el mateix amb els malabars, i buscar en direcció cap a un parell de subgèneres que de moment anomeno “Ambient Juggling” i “Generative Juggling”.

“L’ambient juggling” és un malabarisme sense pretensions, és un acte que té com a motor la dissolució constant, existeix sense necessitat de destacar respecte a l’entorn. El “generative juggling” va un pas més endavant, i intenta entendre tot l’entorn com un sistema que dóna inputs i rep estímuls, i en funció de tots aquests paràmetres evoluciona cap a indrets no plani cats, però si que poden estar acotats. Polychromatic Void va més encaminat al “generative juggling”. Crear un sistema híbrid entre malabarista, malabars, vídeo, música, il·luminació, codi i altres elements, on tot estigui connectat i en un constant diàleg.

Cia Solca neix el 2018 a partir de la trobada entre Jordi Solanell i Alex Cabrer. Fins aquell moment Jordi Solanell havia treballat en un espectacle de circ de curta durada, ‘A Hang Up’, però a partir d’aquesta trobada decideix desenvolupar la peça a través d’un treball a duo i barrejant la tècnica de màstil xinès, el teatre físic i l’audiovisual. L’any 2020 s’incorpora a la companyia Víctor Bobadilla, doctorant en Estudis Teatrals a la UAB, com a dramaturg i director artístic. L’última incorporació és l’artista Veronica Cappozoli, que en fa l’acompanyament artístic.

‘A hang up’

Entre papers de diari, bogeria i ansietat, veiem l’agonia d’un artista de circ, atrapat entre la seva tècnica i la manipulació del seu alter ego. L’artista com a subjecte de rendiment, que es “creu” en llibertat, però s’ha encadenat a l’autoexplotació. El subjecte de la nostra història transita en aquest viatge, on es barregen la passió i l’obsessió, el conscient i l’inconscient, incapaç de reconèixer i comprendre la seva realitat.

Una mirada cap a la societat des de l’esgotament, la fatiga i l’asfixia derivats de la hiperproducció, l’hiperendiment i la hipercomunicació, que desdibuixen el concepte de l’autèntic. En què consisteix aquest cansament? És possible acceptar que la llibertat actual és paradoxalment una nova forma d’encadenament? D’aquestes preguntes sorgeix la peça ‘A Hang Up’.

Foto: Clara Pedrol

Leah Brooke és artista de circ de gènere no binari. Creix al nord dels Estats Units on estudia música, arts marcials, patinatge i dansa. Més endavant es forma en circ a la School of Acrobatics and New Circus Arts (Seattle) i a diverses escoles de circ i de dansa de Nova York. Treballa en diferents companyies i productores, com ara: TinyDangerousFUN!; Triskelion Arts; Big Sky Works; House of Yes (2012-2016); i Constellation Moving Company (2015-2019). Des de l’any 2021 viu a Barcelona, on estudia el Màster en Gestió d’Empreses Culturals a la UB i treballa en el seu projecte artístic.

litúrgia atómica

‘liturgia atómica’ és una obra escènica en fase de recerca que recopila diverses inquietuds personals i globals a través del circ, la dansa i el teatre físic. Posant el focus en les tècniques del Butoh i el trapezi, juga amb les memòries fragmentades d’un passat traumàtic i les seves manifestacions en el cos.
A través d’un paisatge sonor que combina els xiuxiueigs, la música i el so d’una balena, recrea una espècie de ritual de tot allò que queda amagat i entreobre la porta a diverses possibilitats de trobada amb la fe i la il·luminació, enfront del buit existencial de les múltiples crisis: el canvi climàtic, la violència, la pandèmia…

Crèdit: Katarina Rothfjell

Collettivo Collettivom són Aurora, Francisca, Gaia, Ivan, Michele i Riccardo, que es coneixen el 2015 a l’escola de circ FLIC, de Torí. Les ganes de compartir un camí artístic comú es revela des del principi com a pilar dels seus anys de formació, durant els quals creen sintonies sorprenents. El 2020 el col·lectiu es consolida com a companyia. Actualment, es proposen dur a terme una creació col·lectiva, en la qual els/les artistes no siguin només actors i actrius, sinó també autors i autores, i reivindiquen el valor grupal, on les individualitats estan al servei d’un projecte comú.

‘Mariage’

A partir de la idea que totes les escriptures escèniques inclouen Persones, Objectes i Accions, Collettivo Collettivom crea un codi que anomenen “POA sistema”. Aquest camí d’exploració conceptual i escènic els porta a un seguit de reflexions: el comportament d’un col·lectiu amb relació a les regles escollides en comú; el procés d’apropiació d’una norma; les interaccions entre diferents comunitats que no tenen les mateixes regles; i la recerca del moment que ens porta a sortir dels acords preestablerts.

L’objectiu de la recerca és observar totes les reaccions d’adaptació, resistència i interpretació personal que es produeix en aquest procés de translació de la teoria a la realitat. I posa el focus en tot allò que no es pot controlar ni predir, malgrat els codis i les fórmules: la variable humana.

Guillermo Tricas Cameo (Saragossa, Espanya) es forma a l’escola de circ Carampa, a Madrid, i a l’École Nationale des Arts du Cirque de Rosny-Sous-Bois (ENACR), especialitzant-se en bàscula. Més endavant, també es forma com a àgil de mans-mans i com a verticalista. Per la seva banda, Enrico Ferluga (Trieste, Itàlia) es forma a l’escola de circ FLIC, a Torí, especialitzant-se en escala d’equilibri i com a portador de mans-mans. L’any 2021 els dos artistes comencen a entrenar junts a La Central del Circ i decideixen formar un duo de mans-mans.

‘Apus’

L’Apus apus (falciot negre) és un ocell que compta amb una extrema capacitat d’adaptació a la vida aèria i pot arribar a passar nou o deu mesos volant de forma ininterrompuda. Per això, aquest ocell menja, copula i fins i tot dorm durant el vol, i només aterra per anar al niu.

A través del moviment, la tècnica de mans-mans i les verticals, Guillermo i Enrico investiguen de quina manera poden estar el màxim de temps sense tocar el terra. Quina relació té l’àgil amb l’aire? I el portador amb l’aire? Quant de temps el portador pot carregar l’àgil sense que aquest toqui el terra? Amb aquestes premisses, els dos artistes volen generar un llenguatge corporal entre ells, que no sigui només tècnic, i portar a l’extrem la resistència dels cossos.

Vivian Friedrich és creadora, investigadora i autora de circ performatiu. Es forma en arts circenses i llenguatges de moviment entre Tilburg (ACaPA, NL), Hamburg i Barcelona, i complementa la seva formació amb el Certificat de Dramaturgie Circassienne de CNAC (FR) i ESAC (BE). Co-creadora de ‘La Red’, autora del projecte ‘I Love My Car’ i dramaturga i directora de la creació ‘Breach’, de la Cia. SOM NOISE.

Las Schubert Sisters són un grup d’artistes que es dediquen a visibilitzar compositores i autores del passat. A ‘Kristall Bohème’ viatgen a finals del Romanticisme, interpretant peces de Vítězslava Kaprálová, Luise Adolpha Le Beau i creant composicions pròpies amb els poemes de Liliana Zilinow. El grup està format per Sasha Agranov, Nihan Devecioglu, Vivian Friedrich i Maider Lasa Santamaría.

‘Kristall Bohème’

‘Kristall Bohème’ és un projecte d’investigació i creació, una plataforma de visibilitat i experimentació per al llenguatge del circ i l’artesania de vidre bufat, un ofici que està desapareixent.

Es tracta d’una performance amb una artista de circ, un músic i una cantant lírica que indaga en la memòria transgeneracional, les arrels i les petjades. Busca l’equilibri entre el que és nou i el que és antic, reivindicant que el primer no pot existir sense el segon.

La composició es basa en el moviment i les acrobàcies en la corda-U, el faquirisme i la manipulació d’objectes.

Crèdit foto: Clara Pedrol

Mattia Mele és un intèrpret i autor italià. Comença estudiant dansa clàssica, però més endavant, en una estada que fa a Bèlgica el 2002, entra en contacte amb la dansa contemporània. De tornada a Itàlia, segueix aquest camí que el duu al teatre físic (Ricci/Forte Performing Arts Ensemble) i a la formació professional en les arts circenses (Flic Scuola di Circo de Torí). Actualment, treballa amb la Cia Fabbrica C i l’associació cultural Cordata F.O.R (Itàlia).

prince_LE_ss

Una història fosca i inquietant sobre el final d’una relació. Un dol sobtat. Un fracàs. Un final feliç fallit. Què passa si la princesa es troba sense (cap) príncep?

‘prince_LE_ss’ és una recerca visual sobre la figura de la princesa i el seu voltant de conte de fades, oníric i irreal, rellegit a través del vel negre de dol. Un personatge que lluita per no defugir d’allò que socialment es considera “sofriment”, l’únic camí per aconseguir un estat de benestar a llarg termini.

Descobrir que el príncep blau, l’anhelada salvació, no es troba en una altra persona, ni en cap cosa externa, sinó només en l’acceptació de la pèrdua, en deixar anar el que estàvem convençuts que era necessari per a la nostra existència, en abandonar-ho tot per redescobrir-nos nus i amb forces per viure, sols, el nostre final feliç.

Crèdit foto: Li Mi