Trànsits

Cia Solca neix el 2018 a partir de la trobada entre Jordi Solanell i Alex Cabrer. Fins aquell moment Jordi Solanell havia treballat en un espectacle de circ de curta durada, ‘A Hang Up’, però a partir d’aquesta trobada decideix desenvolupar la peça a través d’un treball a duo i barrejant la tècnica de màstil xinès, el teatre físic i l’audiovisual. L’any 2020 s’incorpora a la companyia Víctor Bobadilla, doctorant en Estudis Teatrals a la UAB, com a dramaturg i director artístic. L’última incorporació és l’artista Veronica Cappozoli, que en fa l’acompanyament artístic.

‘A hang up’

Entre papers de diari, bogeria i ansietat, veiem l’agonia d’un artista de circ, atrapat entre la seva tècnica i la manipulació del seu alter ego. L’artista com a subjecte de rendiment, que es “creu” en llibertat, però s’ha encadenat a l’autoexplotació. El subjecte de la nostra història transita en aquest viatge, on es barregen la passió i l’obsessió, el conscient i l’inconscient, incapaç de reconèixer i comprendre la seva realitat.

Una mirada cap a la societat des de l’esgotament, la fatiga i l’asfixia derivats de la hiperproducció, l’hiperendiment i la hipercomunicació, que desdibuixen el concepte de l’autèntic. En què consisteix aquest cansament? És possible acceptar que la llibertat actual és paradoxalment una nova forma d’encadenament? D’aquestes preguntes sorgeix la peça ‘A Hang Up’.

Foto: Clara Pedrol

Leah Brooke és artista de circ de gènere no binari. Creix al nord dels Estats Units on estudia música, arts marcials, patinatge i dansa. Més endavant es forma en circ a la School of Acrobatics and New Circus Arts (Seattle) i a diverses escoles de circ i de dansa de Nova York. Treballa en diferents companyies i productores, com ara: TinyDangerousFUN!; Triskelion Arts; Big Sky Works; House of Yes (2012-2016); i Constellation Moving Company (2015-2019). Des de l’any 2021 viu a Barcelona, on estudia el Màster en Gestió d’Empreses Culturals a la UB i treballa en el seu projecte artístic.

litúrgia atómica

‘liturgia atómica’ és una obra escènica en fase de recerca que recopila diverses inquietuds personals i globals a través del circ, la dansa i el teatre físic. Posant el focus en les tècniques del Butoh i el trapezi, juga amb les memòries fragmentades d’un passat traumàtic i les seves manifestacions en el cos.
A través d’un paisatge sonor que combina els xiuxiueigs, la música i el so d’una balena, recrea una espècie de ritual de tot allò que queda amagat i entreobre la porta a diverses possibilitats de trobada amb la fe i la il·luminació, enfront del buit existencial de les múltiples crisis: el canvi climàtic, la violència, la pandèmia…

Crèdit: Katarina Rothfjell

Collettivo Collettivom són Aurora, Francisca, Gaia, Ivan, Michele i Riccardo, que es coneixen el 2015 a l’escola de circ FLIC, de Torí. Les ganes de compartir un camí artístic comú es revela des del principi com a pilar dels seus anys de formació, durant els quals creen sintonies sorprenents. El 2020 el col·lectiu es consolida com a companyia. Actualment, es proposen dur a terme una creació col·lectiva, en la qual els/les artistes no siguin només actors i actrius, sinó també autors i autores, i reivindiquen el valor grupal, on les individualitats estan al servei d’un projecte comú.

‘Mariage’

A partir de la idea que totes les escriptures escèniques inclouen Persones, Objectes i Accions, Collettivo Collettivom crea un codi que anomenen “POA sistema”. Aquest camí d’exploració conceptual i escènic els porta a un seguit de reflexions: el comportament d’un col·lectiu amb relació a les regles escollides en comú; el procés d’apropiació d’una norma; les interaccions entre diferents comunitats que no tenen les mateixes regles; i la recerca del moment que ens porta a sortir dels acords preestablerts.

L’objectiu de la recerca és observar totes les reaccions d’adaptació, resistència i interpretació personal que es produeix en aquest procés de translació de la teoria a la realitat. I posa el focus en tot allò que no es pot controlar ni predir, malgrat els codis i les fórmules: la variable humana.

Guillermo Tricas Cameo (Saragossa, Espanya) es forma a l’escola de circ Carampa, a Madrid, i a l’École Nationale des Arts du Cirque de Rosny-Sous-Bois (ENACR), especialitzant-se en bàscula. Més endavant, també es forma com a àgil de mans-mans i com a verticalista. Per la seva banda, Enrico Ferluga (Trieste, Itàlia) es forma a l’escola de circ FLIC, a Torí, especialitzant-se en escala d’equilibri i com a portador de mans-mans. L’any 2021 els dos artistes comencen a entrenar junts a La Central del Circ i decideixen formar un duo de mans-mans.

‘Apus’

L’Apus apus (falciot negre) és un ocell que compta amb una extrema capacitat d’adaptació a la vida aèria i pot arribar a passar nou o deu mesos volant de forma ininterrompuda. Per això, aquest ocell menja, copula i fins i tot dorm durant el vol, i només aterra per anar al niu.

A través del moviment, la tècnica de mans-mans i les verticals, Guillermo i Enrico investiguen de quina manera poden estar el màxim de temps sense tocar el terra. Quina relació té l’àgil amb l’aire? I el portador amb l’aire? Quant de temps el portador pot carregar l’àgil sense que aquest toqui el terra? Amb aquestes premisses, els dos artistes volen generar un llenguatge corporal entre ells, que no sigui només tècnic, i portar a l’extrem la resistència dels cossos.

Vivian Friedrich és creadora, investigadora i autora de circ performatiu. Es forma en arts circenses i llenguatges de moviment entre Tilburg (ACaPA, NL), Hamburg i Barcelona, i complementa la seva formació amb el Certificat de Dramaturgie Circassienne de CNAC (FR) i ESAC (BE). Co-creadora de ‘La Red’, autora del projecte ‘I Love My Car’ i dramaturga i directora de la creació ‘Breach’, de la Cia. SOM NOISE.

Las Schubert Sisters són un grup d’artistes que es dediquen a visibilitzar compositores i autores del passat. A ‘Kristall Bohème’ viatgen a finals del Romanticisme, interpretant peces de Vítězslava Kaprálová, Luise Adolpha Le Beau i creant composicions pròpies amb els poemes de Liliana Zilinow. El grup està format per Sasha Agranov, Nihan Devecioglu, Vivian Friedrich i Maider Lasa Santamaría.

‘Kristall Bohème’

‘Kristall Bohème’ és un projecte d’investigació i creació, una plataforma de visibilitat i experimentació per al llenguatge del circ i l’artesania de vidre bufat, un ofici que està desapareixent.

Es tracta d’una performance amb una artista de circ, un músic i una cantant lírica que indaga en la memòria transgeneracional, les arrels i les petjades. Busca l’equilibri entre el que és nou i el que és antic, reivindicant que el primer no pot existir sense el segon.

La composició es basa en el moviment i les acrobàcies en la corda-U, el faquirisme i la manipulació d’objectes.

Crèdit foto: Clara Pedrol

Mattia Mele és un intèrpret i autor italià. Comença estudiant dansa clàssica, però més endavant, en una estada que fa a Bèlgica el 2002, entra en contacte amb la dansa contemporània. De tornada a Itàlia, segueix aquest camí que el duu al teatre físic (Ricci/Forte Performing Arts Ensemble) i a la formació professional en les arts circenses (Flic Scuola di Circo de Torí). Actualment, treballa amb la Cia Fabbrica C i l’associació cultural Cordata F.O.R (Itàlia).

prince_LE_ss

Una història fosca i inquietant sobre el final d’una relació. Un dol sobtat. Un fracàs. Un final feliç fallit. Què passa si la princesa es troba sense (cap) príncep?

‘prince_LE_ss’ és una recerca visual sobre la figura de la princesa i el seu voltant de conte de fades, oníric i irreal, rellegit a través del vel negre de dol. Un personatge que lluita per no defugir d’allò que socialment es considera “sofriment”, l’únic camí per aconseguir un estat de benestar a llarg termini.

Descobrir que el príncep blau, l’anhelada salvació, no es troba en una altra persona, ni en cap cosa externa, sinó només en l’acceptació de la pèrdua, en deixar anar el que estàvem convençuts que era necessari per a la nostra existència, en abandonar-ho tot per redescobrir-nos nus i amb forces per viure, sols, el nostre final feliç.

Crèdit foto: Li Mi

CAí és el nom de la companyia de circ contemporani creada per Sabrina Catalán i Elia Pérez. Utilitzen els aeris com a llenguatge d’expressió amb el qual portar a escena materials personals, reals, vius i espontanis. La companyia crea el 2014 el seu primer espectacle; ‘No es la boca la que va a la cuchara sinó la cuchara que va a la boca’, peça de 60 minuts que es construeix a través de la recopilació d’històries reals. S’estrena el 2015 al Teatro Circo Price de Madrid i es programa en nombrosos festivals i esdeveniments en l’àmbit nacional i internacional. En el seu segon projecte, la companyia s’endinsa en un nou repte en el qual la mirada està focalitzada en el procés creatiu.

‘Masa madre’

‘Masa Madre’ és un procés d’investigació amb l’objectiu de crear un espectacle de sala que combini tècniques aèries, text i moviment d’una forma expressiva, directa i real.

“Masa” fa referència a l’existència mateixa.
“Masa” parla de la caducitat de les coses.
“Masa” dura una cocció.
Ens fa qüestionar el pas del temps.
Sobre com ens afecta la mirada dels altres amb relació a la forma que agafem.
Sobre com ens agrupem o no.

“Madre” fa referència a la maternitat, a com aquesta és viscuda des de dins i observada des de fora.
“Madre” parla d’estats canviants.
“Madre” dura una expulsió.
Ens fa qüestionar una confrontació cap a la persona i/o artista, un regulador de l’ego.
Sobre com ens afecta la vivència.
Sobre una maternitat amarga, dolça, àcida, salada, agria, saborosa…

Firma foto: CdAT

Cirque Désolé és una companyia emergent formada per dues germanes: Julieta Martín Désolé i Mauricio Cugat Désolé. En les seves vides anteriors, s’han graduat o abandonat diferents formacions a UNTREF, UNSAM, CODARTS, ESAC, Laboratorio Escuela i Esacto’Lido, i han treballat internacionalment amb companyies de renom i amb els seus solos: ‘Je te laisse partir’, ‘Pretty for Nobody’, ‘Judas’ i ‘La dernière fois que je me suis suicidée’, entre altres.

‘Happy’

‘Happy’ és un manifest, una ruptura en la concepció de la vida, una oportunitat per de-construir la nostra pròpia forma d’existència. És el nostre ésser despullat, rebel, innocent, espiritual, lúcid i sobretot humà. Un himne a la llibertat reconnectant amb la cruesa. Posem en joc els nostres límits, els accidents i la desesperança. Reivindiquem la nostra existència dissident, mortal i vulnerable a través del circ.
Acceptant qui som en el moment present, la por a la mort desapareix. A cada nova situació descobrim possibilitats de canvi, reconfiguració i metamorfosi. Quan totes les portes estiguin obertes, quan totes les àncores desapareguin i res ens aferri a terra, podrem finalment ballar sense caure.

Firma Foto: Carolina Castro

Delrevés és una companyia de dansa vertical fundada a Barcelona el 2007 per Saioa Fernández i Eduardo Torres. El seu objectiu és la fusió de diversos llenguatges artístics, com la dansa contemporània, les arts digitals, el teatre i la dansa vertical, utilitzant l’arquitectura com a suport del moviment. Al llarg d’aquests anys, Delrevés ha forjat una sòlida carrera internacional, aportant una nova visió a la dansa vertical. La seva última producció, ‘Finale’, rep el premi a millor peça de carrer Umore Azoka, l’any 2019, i és seleccionada per a l’obertura del festival Fira Tàrrega. ‘Projecte SENA!’ és la seva sisena producció.

¡Proyecto SENA!

La creació d’un sindicat de superherois és el punt de partida d’aquesta peça, que transcorre durant un acte sindical. Amb ironia i humor, l’objectiu dels personatges serà sensibilitzar la població sobre qüestions tan complexes dins el sector com la precarietat laboral, el sexisme, la vellesa i el poder mediàtic. Per a això, s’utilitzen eines teatrals en escena i un fals documental on apareixen testimonis de persones implicades.

Veiem a herois dur a terme gestes extraordinàries amb valentia; però també descobrim el seu costat més humà, traslladant-los a espais íntims on ens mostren els seus conflictes personals, la seva vulnerabilitat i les seves inseguretats. Aquest concepte d’antiheroi ens serveix per parlar sobre el fet d’envellir en les disciplines vinculades al moviment. Parlem d’assumir unes certes limitacions físiques i de la resistència a desaparèixer. Es tracta d’una peça multidisciplinària de gran format, que fusiona arquitectura, dansa vertical, teatre i arts digitals.

Firma foto: Frank Díaz

Stina i Lotta comencen a treballar juntes amb la rola-bola en un circ juvenil de Finlàndia l’any 2001. Passen tres anys perfeccionant la seva tècnica a la prestigiosa i exigent Ecole Supérieure des Arts du Cirque de Brussel·les, on es graduen amb honors l’any 2008. El 2011, juntament amb Kimmo Hietanen, creen l’espectacle de carrer ‘Play:Time’. L’any 2012 formen part de la creació de l’espectacle ‘Mad in Finland’, un col·lectiu de set dones artistes de circ finlandeses. Un any més tard, el mateix grup produeix ‘Ladies Room’, un espectacle de cabaret. L’any 2015 són guardonades amb el prestigiós premi nacional d’arts circenses de Finlàndia pels mèrits assolits durant la seva carrera.

Twenty years later, still here!

‘Twenty years later, still here!’ és una mostra dels vint anys de viatge de dues artistes femenines a través del circ, l’art i l’amistat. Lotta Paavilainen i Stina Kopra van començar a treballar juntes a Sorin Circus, a Finlàndia, el 2001. Al principi eren només unes nenes; ara són dones, artistes i mares. Els anys que han passat juntes han estat rics tant en les bones experiències com en les males, i ara són la inspiració d’aquesta peça autobiogràfica que combina circ, teatre, stand up comèdia i música.

La mostra s’adreça a aquells/es que han hagut de lluitar contra molins de vent per aconseguir el seu somni, a aquells/es que han patit prejudicis a causa del seu gènere o han estat qüestionats/des i, finalment, també a aquells/es que s’han cansat de lluitar i s’han rendit. La peça és també per a nostàlgics/ques que van viure la seva infància als anys vuitanta.

Júlia Campistany, nascuda a Catalunya, es gradua a l’escola Codarts Circus Arts (Rotterdam), on s’especialitza en trapezi fix. Com a projecte final de grau crea ‘It Happens’, una peça de curta durada que estrena a Oude Luxor l’any 2018. Més endavant, crea una versió més llarga de la mateixa peça on explora la tècnica del trapezi fix i el clown i on col·labora amb Zè Malandro, que compon parcialment la música. ‘It Happens’ gira des d’aleshores per Europa. Durant els últims anys, l’artista també col·labora com a solista en diferents companyies, com ara Circus Ronaldo i Meyer-Chaffaud, i treballa com a professora convidada a Codarts.

‘Peluda’

En escena, una dona amb una cabellera llarga intenta recuperar tots els pèls i cabells que ha rebutjat al llarg de la seva vida. ‘Peluda’ qüestiona la realitat d’allò que veiem. Una història que viatja del glamour a la decadència a través dels cabells, mitjançant el llenguatge de la poesia i l’absurd.

Ens trobem en un moment en què vivim les nostres vides a través d’una pantalla. Mostrem només una cara de la nostra realitat, intentem encaixar en els patrons de bellesa, sempre contentes i brillants, pretenem no tenir pèls, ni canes, ni arrugues, ens amaguem darrere els nostres telèfons, darrere el nostre maquillatge, darrere les nostres cirurgies i filtres. Vivim en un moment en què la realitat es veu compromesa i sovint estem desconnectades de nosaltres mateixes i de les nostres veritats.

Firma foto: Nora Baylach

Cía Papaya està formada per Lorena Madurga, graduada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca. La seva inquietud per a les arts escèniques, la va dur més tard a Barcelona, ciutat on estudia circ a l’escola Rogelio Rivel i dansa contemporània a l’escola ESDM. Actualment viu a Barcelona i es continua formant amb diferents ballarins. Durant els darrers anys també s’ha dedicat al dibuix i a la pintura i ha iniciat el procés de creació de la marca de roba LoreLoraLoro.

‘Manchas’

L’espectacle es divideix en tres parts vinculades a la tradició cristiana: naixement, mort i resurrecció. Aquesta estructura agafa de referència ‘El jardí de les delícies’ d’El Bosco, un quadre que al segle XV funcionava com a enciclopèdia de temors i dimonis. Aquesta obra pictòrica també és una referència per al desenvolupament del bestiari d’animals estranys que s’inclouen en la peça.

La creació de ‘Manchas’ neix del desig d’unir les arts escèniques amb les arts plàstiques. Es tracta d’un espectacle de roda cyr que conviu amb materials com el carbó i els vegetals. És una peça que s’assembla a una macedònia de fruita. De manera literal i figurada, aquesta macedònia es converteix en un suc que es prendran totes les persones que assisteixin a la mostra.

Fitxa artística

Idea original i intèrpret: Lorena Madurga
Direcció: Rafa Jagat i Lorena Madurga

Palimsesta és una companyia de circ contemporani que neix el 2021 i està formada per Andrea Rodríguez de Liébana, graduada en arquitectura i formada a la Rogelio Rivel, i Sergio González, format al Centre Nacional de Circ Contemporani, que ha treballat amb diverses companyies, com ara El Circ Gran Fele, Atempo Circ i La Clandestina, entre altres. Els artistes inicien un camí conjunt amb l’objectiu de parlar de la complexitat, el cúmul de capes i realitats que conformen el que coneixen, de com cadascú viu una realitat basada en la seva experiència i la possibilitat que moltes realitats convisquin en un mateix món sense conflictes.

‘Masha’

‘Masha’ representa un espai per observar, reflexionar, interpretar i conviure amb l’inesperat i l’aliè. Proposa un laboratori creatiu-humà, un lloc per qüestionar allò corporal, social, performatiu i posicionar-se en la sinceritat, crear un món paral·lel amb un llenguatge propi, amb accions entrecreuades que es relacionen entre si d’una manera irracional.

L’espectacle posa el focus en la naturalesa evolutiva de la humanitat, la seva desnaturalització i deshumanització. La unificació de pensaments, imatges i discursos no és sensible a la multiplicitat de realitats singulars. La mateixa existència ens porta a deixar d’existir, aquesta contradicció ens situa en un marc d’absurditat i fracàs constant. Reflexiona sobre la idea d’existència – obsolescència programada, i de com l’acceptació de la nostra autodestrucció ens porta a un estat mental d’estrès i paranoia.

Fitxa artística

Idea original: Andrea Rodríguez de Liébana i Sergio Gonzalez
Acompanyament artístic: Chiara Marchese, Elena Zanzu i Quim Girón
Acompanyament filosòfic i conceptual: Mila Rodríguez
Material audiovisual: Gemma Batlle i Mich Zurita

*Projecte seleccionat en les Residències Encreuades, amb el suport de l’Institut Ramon Llull i Arts Printing House

Cia. MuTa sorgeix de la unió de Mila Martínez i Sait Tamir. Especialitzats en corda llisa, corda volant, dansa i teatre físic i cadascun amb una trajectòria personal consolidada. Fa anys que comparteixen passions, ofici i vida. Junts formen part també del Col·lectiu TQM.

El projecte ‘Corcs’ neix de les ganes de desenvolupar la peça curta ‘Mantis’, originàriament creada per la Mila. En Sait apareix com una peça clau en la investigació i la creació d’aquesta nova peça.
Més endavant, buscant un ambient sonor, apareix d’una manera molt familiar en Gerard Marsal Norte. Saxofonista, flautista, compositor, productor i dissenyador sonor. Sempre vinculat a projectes on l’originalitat i la creativitat són elements dominants.

‘Corcs’

L’INSECTE
“nyii…nyiu!…nyiuuu…prufm… cris…nyuuuu!nyic…fius…tururitururitururi!!!
Així sona aquest insecte. Així pensa. Així sent. Així es mou. S’enfronta a alguna cosa desconeguda, que alhora li resulta enormement familiar.

L’HUMÀ
L’observa. L’insecte es mou lentament cap a ell. Tant pot tenir la impressió que l’ignora, com sentir una ira irrefrenable cap a la seva persona.

L’INVISIBLE
Ningú el veu, però està allí. Quin paper juga? Potser li dona ritme al món… Potser és ell qui mou els fils…

CORCS és una trobada entre mons que cohabiten paral·lelament. Que tant poden tenir un efecte devastador, l’un sobre l’altre, com ignorar-se per complet. Un insecte, un humà, alguna cosa que no entenc… Com interactuen? Com influeix l’un sobre l’altre? Com utilitzen la força i el poder? Què passaria si per atzar, poguessin intercanviar-se els llocs?

Fitxa artística

Idea original: Mila Martínez
Interpretació: Mila Martínez i Sait Tamir (Matias Kruger)
Creació sonora i interpretació: Gerard Marsal
Disseny de llums: Mateo Martínez
Mirada externa: Miquel Barcelona

Marta Camuffi, Judit Obach i Maddalena Chialda són tres artistes de circ formades a diferents escoles d’Espanya, Itàlia i Bèlgica, que posteriorment s’estableixen a Catalunya. Tres creadores amb diferents experiències artístiques i personals que decideixen vincular-se i començar un camí plegades. Treballen juntes a diversos esdeveniments i festivals mentre es formen i entrenen a espais com La Central del Circ, l’Ateneu Popular de Nou Barris i diversos centres cívics. El nou projecte amb el qual treballen combina els portés acrobàtics, la suspensió capil·lar, el llançament de ganivets, els patins i el cant.

‘Vermut a Venus’

‘Vermut a Venus’ és una necessitat física i intel·lectual de vincular-se i crear xarxa. És l’oda a l’esperit que habita el cos i la ment. És la unió, quan tot sembla portar-nos a la separació. 

‘Vermut a Venus’ és la resposta a les normes que ens han imposat. És la reescriptura dels papers que ens han assignat com a persones, dones i treballadores. És la nostra realitat més absurdament comuna i corrent. El ritual d’allò quotidià que es converteix en sagrat. “Medito al matí, perreo a la nit”. 

‘Vermut a Venus’ és la incomoditat de no saber què és vertader i què que és fictici. Sentir-nos confuses, perdudes, per arribar a altres realitats que no havíem imaginat.

*El projecte ha estat seleccionat per participar a les Residències Encreuades, amb el suport de La Cascade, Pôle National des Arts du Cirque.

‘Trying to say what’

Especialitzada en teles i corda llisa, Gaia Panero es troba actualment en el procés de creació de la peça ‘Trying to say what’. La recerca que es proposa desenvolupar neix com a investigació física i tècnica al voltant de la disciplina de la corda llisa, transformant-se en una investigació sobre les possibilitats de relació entre la corda, el cos de l’artista i l’espai que els acull.

A partir d’aquesta primera investigació, neix la necessitat de crear una estructura específica que sigui alhora una instal·lació, així l’art circense interactua amb l’arquitectura. Es tracta d’una estructura tensegrítica, que ve de les paraules en anglès tension i integrity i se sostindrà gràcies a forces oposades.

‘La punta de mi nariz’

Un colectivo de seis acróbatas que viven entre Euskadi y Catalunya y surge de la necesidad de crear en comunidad e indagar con tiempo, esfuerzo, ayuda y mucho entrenamiento. Con esta primera pieza proponen volver a los orígenes para reconstruir una memoria comuna.

Seis cuerpos en juego, seis mundos. A la deriva hacia una realidad conjunta y compartida. Cuerpos que se cuidan, se

Sis cossos en joc, sis mons. A la deriva cap a una realitat conjunta i compartida. Cuerpos que se cuidan, se llevan, se deslizan, se empujan. Portés acrobáticos y canto se convierten en la oportunidad para deformarlo todo e invitarnos a conocer sus particularidades de cerca.

Foto: Clara Pedrol