Trànsits

La companyia LPM va ser fundada en 2015, per quatre artistes acabats de sortir de LIDO. Durant dos anys intensos, aquests individus han provat tot tipus de combinacions i barreges possible entre les seves capacitats. Són, entre altres coses, malabaristes i manipuladors d’objectes. Les seves tècniques estan marcades amb un segell personal, i caracteritzades per un gest tècnic posat al servei de situacions teatrals. La riquesa dels LPM es deu a les trajectòries singulars i els orígens dels quatre artistes, cadascun d’ells d’un país diferent: Brasil, Espanya, Alemanya i l’Uruguai.

Petróleo

Ens submergirem dins d’una marea plàstica que ens conduirà fins a l’essència d’aquest objecte, perdent-nos en la immensitat de la seva complexitat. Dos alquimistes capaços de transformar el plàstic inert, en un ser (o objecte) viu, amb el qual poder sobrepassar els límits de la realitat. Creant així un univers emmotllable amb el qual jugar al seu antull. Podria considerar-se com un laboratori en el qual es crea i es destrueix, on aquests éssers es consideren els genets d’un univers que no acaben de controlar.

La rutlla més antiga data del segle 3 abans de Crist; des de llavors, l’ésser humà ha tractat de perfeccionar aquest objecte, donant-li cada vegada més i més usos. Nosaltres, hereus d’aquesta tradició mil·lenària i avui dia, marginada, hem aconseguit donar-li a la rutlla el seu ús definitiu. I per això hem hagut d’oblidar tot el llegat dels nostres avantpassats.

Després d’estudiar disseny gràfic a Barcelona i cofundar la companyia de titelles i ximpleries “Las Feas”, el 2007 es va traslladar a Dinamarca i crea, juntament amb Lisa Madsen, una estranya empresa d’entreteniment: Brunette Bros (2007-2021) que va girar per gran part d’Europa. Ara, a La Central del Circ, treballa en la seva primera creació com a solo. La investigació gràfica forma part de la seva identitat artística, amb la improvisació i l’il·lusionisme. A més, actualment està gravant el seu segon disc juntament amb The Calipo Boys, ha estat seleccionada per a la creació del circ d’Hivern de  l’Ateneu Popular 9Barris i actua com a pallassa i música al Catacric, l’espectacle de 40 anys del Circ Cric. 

Mama Calypso

Un espectacle de carrer que parla sobre la vocació artística des de la realitat femenina. El personatge Mama Calypso representa la precarietat d’una artista en la seva trajectòria professional. Una història còmica i de ritme caribeny, a través d’anècdotes que fan trontollar la percepció arquetípica de la dona, suggerint un nou model burlesc: la mare soltera.

El guió reflecteix, amb humor ininterromput, un personatge maldestre en una representació cronològica que narra la seva trajectòria artística en clau de slapstik. On la implicació del públic és assegurada. L’estètica de l’obra donarà protagonisme tant a les escenografies pintades com al vestuari, suggerint nous ideals femenins. A més, el personatge es forjarà a través de seqüències musicades, utilitzant cançons originals.

La companyia com a tal neix fa poc menys d’un any, però aquesta aventura va començar en fa ja uns quants. Anna Buraczynska, després d’estudiar a la Rogelio Rivel i la Flic Scuola di Circ di Torino, tria com a especialitat el màstil, i treballa amb diverses companyies. Anna Weber comença la seva carrera artística en una escola de dansa, estudia a la Flic i L’Academie Fratellini, s’especialitza en corda aèria, i en sortir de l’escola treballa en el seu solo. En el 2015 es troben des de la veu i el cant; comença llavors un viatge fet de tants viatges que les portarà a voler crear juntes el 2020. Durant aquests anys viatgen i es formen en clown, instrument vocal, i comparteixen les seves cerques des del cos circense. «Let it happen» és també la seva filosofia: deixar temps a les coses, per arribar al profund.

Let it happen

Un espectacle que parla del no-res. És la paradoxa que proposen aquestes artistes, hipotetitzant la idea que el no-res és invisible i inexplicable. Amb humor, construeixen un itinerari fantàstic partint d’una imatge que no està, un buit imaginatiu. Dues cadires i una taula, una científica i una filòsofa es troben. Sobre la taula, una mica d’argila i un got amb aigua. Parlant apareixen preguntes sobre el principi de tot i sobre el que hi havia abans. Busquen explicacions, troben més preguntes sense respostes racionals i fent broma decideixen que el no-res es troba just davant de la seva taula. BANG! Se sent una explosió i tot canvia. Una força atrapa els seus cossos i els aspira dins del no-res. Hauran de reinventar-se si volen existir en aquest món insubstancial i sortir d’allí. Necessitaran coratge i solidaritat per a enfrontar-se a aquesta nova gravetat on estan tancades. No serà fàcil, la realitat d’aquest lloc les transformarà. Podran tornar a l’inici? Tornaran a trobar-se com eren abans?

La companyia neix el 2018 a la ciutat de Rio de Janeiro. En aquest moment, Thiago Souza i Roberto Willcock són estudiants de l’Escola Nacional de Circ de Brasil. Tots dos s’adonen que comparteixen la passió per la tècnica de la corda llisa però, al mateix temps, un sentiment d’insatisfacció amb l’aparell.

Amb la idea de buscar altres possibilitats, a més de la clàssica tècnica de corda, els artistes van iniciar la seva recerca. Les cerques pretenien plasmar les següents preguntes: com trencar amb la idea de verticalitat/altura en la corda llisa? Com fer nusos, no sols de forma vertical? El 2019 els artistes es muden a Itàlia per estudiar a la FLIC i treballen amb Flavio D’Andrea, Roberto Magro, Florent Bergal i Eva Ordoñez. Actualment, treballen en la seva primera creació.

Cá Entre Nós

“Quan ens acomiadàvem amb la promesa de no estar lluny més de 10 dies, vaig saber que no seríem capaços de complir aquesta promesa… Encara tinc espai per a tu, aquest tu en el qual t’has transformat lluny de mi… ”

La revelació de la intimitat, o millor dit, de la súper intimitat. Fora mida, però que succeeix aquí i ara, entre nosaltres. “Cá Entre Nós” exterioritza l’ambivalència entre poder i dependència, riscos i confiança en les relacions, que sorgeixen en un temps i un espai coincidents. “Cá Entre Nós” és una expressió brasilera que podríem traduir com “entre nosaltres”. Però no per casualitat, en portuguès, la paraula “nós” (nosaltres) també es pot traduir com a “nus”. Al mateix temps, “cá” (aquí) reforça la idea d’un aquí i un ara. Així, “Cá Entre Nós” és una narrativa creada a partir de la relació entre els cossos presents en escena i es desenvolupa a través, sobre i en funció de l’elaboració de nusos.

Alice Rende és una artista de circ indisciplinada amb formació a l’Escola Nacional de Circ de Brasil i l’ESACTO-Lido de Toulouse. Va estudiar història cultural a l’Universidad Federal do Rio de Janeiro, on també va cursar el màster en arts escèniques amb la seva recerca sobre “cossos irreverents” al circ. Va participar com a artista a “Silenzio” de Roberto Magro, treballant també com a la seva assistent de direcció en altres creacions, i el 2017 va arribar a La Central del Circ gràcies al Fons Iberescena dedicat a la creació en clau iberoamericana. El 2019 va formar part del projecte Creació i Museus de La Central amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb un primer esbós del seu solo Passages.

Stravaganza

El cos acrobàtic té l’ambivalència vertiginosa d’exhalar les seves habilitats extraordinàries denunciant al mateix temps quant fràgil és.

L’entrenament de circ que es focalitza en la dificultat i l’estètica amb el màxim control del vertigen crea un cos de superheroi: reeixit i coherent amb el capitalisme actual, adaptat al mercat. Les preguntes que es fan amb més freqüència en l’entrenament estan relacionades amb l’eficàcia i la seguretat. Eficaç, reeixit… quines paraules tan capitalistes. Però com s’entrena quan el que es busca compartir en escena és la fragilitat i no la superpotència? Quins són els espais possibles per a la precarietat, per al monstruós, per a la simplicitat? Quines estratègies d’entrenament escènic o condicions particulars permeten que un artista sigui capaç de crear i sotmetre’s a situacions de vertigen? Finalment, quina és la potència poètica i l’interès social de fer-lo avui dia?

‘Proyecto desconocido’

Desconegut. Recull d’idees, selecció d’idees, canvi d’idees, resistència a les idees. No tenir idees, buscar idees, aferrar-se a una idea, lluitar per una idea. Quan serà conegut? Una experiència immersiva en temes públics i d’actualitat. Pot canviar.

Gregorio Torchia a.k.a. Artista Desconocido va estudiar literatura i història de l’art per després dedicar-se exclusivament al circ. Membre del Collettivo Terzo Livello, des de sempre ha estat un apassionat dels processos creatius sense finalitats. Treballa en aquesta investigació dins el programa de suport a la recerca d’aquest nou projecte euroregional, liderat per La Central del Circ amb la col·laboració de La Grainerie, La Verrerie i el C.IN.E.-Centre d’Investigació Escènica.

Breach

Una reflexió al voltant de les violències masclistes exercides sobre el cos d’una dona. La peça parla de la violència com a memòria col lectiva i transgeneracional, perpetrada per un sistema patriarcal i una herència cultural judeocristiana. Una violència que no és singular, directa o aïllada sinó que s’expressa en una multiplicitat de formes i es representa metafòricament a través de la corda i en forma de lluita contra ella mateixa. Íntima, poètica i visceral.

Amb l’autoria de Thaïs Julià, Vivian Friedrich i Mati Muñoz, el seu és un circ reflexiu, poètic i polític, amb un llenguatge honest en que és essencial el treball en equip. Els llenguatges de la companyia són corda llisa, música en viu (percussió electrònica i espais sonors) i performance (fluid no-newtonià).

LP (Long Play)

Un submón visual i sonor amagat darrere de la màscara de la vida quotidiana; una porta d’escapada per la qual passen els nostres somnis i pors. Un temple per celebrar l’error; obrir una bretxa de fragilitat humana. Cables, softwares, sabates de tacó i una barba. Els cossos es deformen sota la llum i el so, discursos polítics, telèfons mòvils i icones pop. A l’avantsala de l’apocalipsis, Long Play és un crit de resistència que rendeix tribut a la generació del nou mil·leni. 

Catalina Aguayo i Alejandro Dutra cerquen generar un discur autèntic, resaltant la fragilitat dels cossos, impulsats per estats essencials. Es nutreixen del circ però també de tantes altres coses: la música electrònica, el cinema de Xavier Dolan, la roba de Vivienne Westwood…

Manipulaciones / Compartir

Aquest és un projecte al voltant del dolor, la vulnerabilitat, la negociació, el consentiment i les cures. És un mètode de recerca que prioritza el cos i la pràctica artística com a lloc de generació de coneixement. Què passa quan un cos és lligat i manipulat de manera consensuada a l’escenari? Quines reaccions es produeixen en una persona manipulada, en una persona que manipula i en una persona que observa la manipulació? Hi ha espai per a les cures?

Artista i investigadora, Elena Zanzu s’interessa pel gènere, la discapacitat i altres eixos de vulnerabilitat, així com també especialment en les metodologies de la recerca artística i a les interseccions entre pràctica artística i ètica. És una de les sis laureades per la circusnext Platform 2020-2021.

‘Ciudades interiores’

Ajpu, en la cosmovisió maia, és la dansaire, és l’artesana, la caminant. Barrejant elements de circ, moviment i collage, la companyia Ajpu Circo dóna vida a Ciudades interiores, una veu cantant de les realitats silenciades, un espectacle que des de la dansa i el circ revela les múltiples fronteres que es creen entre la vida i la mort, el plaer i el dolor, l’aquí i l’allà, l’ordre i el caos. Des de la ironia busca provocar reflexions profundes sobre els límits, les realitats, la vulnerabilitat, l’esperança i la tendresa.

Companyia acompanyada per la companyia de circ eia, en el marc del dispositiu “Companyonatge” del projecte Travesía-Pirineus de Circ. Juntes plantegen el procés d’acompanyament com una manera de compartir eines que permetin el desenvolupament artístic, d’estructurar el projecte personal d’Ileana Ortega i d’enfocar el seu camí en el lideratge d’altres processos.

Foto: Clara Pedrol

‘La punta de mi nariz’

Un colectivo de seis acróbatas que viven entre Euskadi y Catalunya y surge de la necesidad de crear en comunidad e indagar con tiempo, esfuerzo, ayuda y mucho entrenamiento. Con esta primera pieza proponen volver a los orígenes para reconstruir una memoria comuna.

Seis cuerpos en juego, seis mundos. A la deriva hacia una realidad conjunta y compartida. Cuerpos que se cuidan, se

Sis cossos en joc, sis mons. A la deriva cap a una realitat conjunta i compartida. Cuerpos que se cuidan, se llevan, se deslizan, se empujan. Portés acrobáticos y canto se convierten en la oportunidad para deformarlo todo e invitarnos a conocer sus particularidades de cerca.

Foto: Clara Pedrol

‘Picaderø’

Haa Collective és un grup d’artistes i creadors que comparteixen el desig d’explorar camins transdisciplinaris que els desvinculin dels patrons establerts. ‘Picaderø’ combina diferents àmbits, essencials els uns per als altres, que han anat interactuant des dels inicis de la creació: arts visuals, circ, moviment, so, multimèdia i intel·ligència artificial.

La peça compta amb un escenari mòbil inspirat en la forma i el moviment d’una baldufa que esdevé instrument musical mentre l’artista sonor i els performers interactuen. El seu moviment rotatori i circular ens suggereix el pas del temps. ‘Picaderø’ és una imatge del constant desafiament entre l’essència salvatge i l’animal domesticat, la recerca de l’equilibri en la inestabilitat. És l’acceptació dels límits per trobar la llibertat.

‘Runa’

Runa. Restes. Història. Construcció. Destrucció. Records. Síria. Arrels. Mort. Vida. Identitat.

Un espai alliberat on el cos esdevé un vehicle per reflexionar sobre l’hostilitat activa i passiva de l’ésser humà a través d’una comicitat àcida que no deixa espai per la indiferència. L’obra de circ d’autoficció qüestiona els límits interns, així com l’absurditat de les fronteres territorials i els conflictes humans.

Agafant com a eix vertebral la runa, l’artista vol capbussar-se en els conceptes d’identitat, família i fronteres geopolítiques, investigar sobre el cos i els objectes per retrobar-se amb records i arrels, indagar sobre els conflictes d’identitat que provoca la nostra societat que ens empeny a limitar-nos en funció d’on som, què pensem, què volem i què sentim.

Foto: Jordi Plana

‘À bras le coeur’

Tothom està d’acord en afirmar que el món està en desunió, que els recursos es redueixen, que la dignitat es perd i la senzillesa escasseja… Els humans desconnecten i només viuen per lloar-se a si mateixos. En aquest context, com podem trobar el nostre lloc? Com hem d’habitar l’espai? De quina manera podem oscil·lar entre l’equilibri i el desequilibri?

Amb la peça ‘À bras le cœur’, la companyia francesa Mauvais Coton vol trencar amb el desencant que sembla que ens envolta i compartir una experiència artística alegre, una nota d’esperança. Atrevim-nos a viure, a riure, a plorar, a cantar, a ballar, a ser… Sense vergonya, sense mentir, sense fer mal, sense frenar-nos… Atrevim-nos!

‘Il controllore pigro’

Allò que uneix, sacia o rebenta. Desperto, el cos es deixa arrossegar en una conversa caòtica, íntima i explosiva. Viatja per una solució al buit, dibuixant amb un moviment l’espai que el rodeja. És un joc que atrapa, flueix en la sang de cada pas que fa, fins que la pell es desprèn i s’expandeix. Una línia entre el control total i un espai desert, va devorant temps i energia.

Martina Covone s’ha especialitzat en acrobàcia aèria, dansa i manipulació d’objectes i actualment està treballant, juntament amb Roberto Gómez, en el projecte ‘Il controllore pigro’, de nom provisional, que s’inspira en part en el llibre del psicòleg Daniel Kahneman ‘Pensar rápido, pensar despacio’.

Aquí estic, un altre cop a peu d’escala, preguntant-me perquè aquest cop la vull pujar sol.

-Serà que vols arribar a dalt.

-Sí. Deu ser això.

-I per què vols arribar a dalt?

-Doncs per sortir d’aquí. A fora hi ha un munt d’històries.

-Es fabriquen aquí dins les històries.

-Un moment. Amb qui parlo?

-Amb l’escriptor de sinopsis.

-Ah hola! Sort que has vingut, perquè jo sol no me’n surto.

Manel Rosés és un artista de circ que acostuma a treballar en duet o en col·lectiu i que veu amb recel el fet que, ell també, ha decidit fer un solo.

Ara mateix es troba en un moment de recerca conceptual, física i narrativa amb dos objectes; una porta i una escala de verticals. A dalt o a baix? A dins o a fora? Aquestes dicotomies tan simples li serveixen per jugar i contraposar conceptes com l’èxit o el fracàs, l’individualisme o l’empoderament, el desig imaginari o la realitat desesperançadora, la ficció o la veritat.

En observar les nostres pròpies rutines i pràctiques ens sorgeixen espontàniament preguntes: Què passa? Què no passa? Què fem amb tot aquest temps? Com és que habitem aquest espai? Les nostres necessitats ens porten a transitar diversos moments i estats, tant còmics, sorprenents com vulnerables.

Inspirant-se en el teatre de l’absurd, aquesta creació, de la companyia ‘Los árboles también bailan o 5 maneras de colapsar el mundo’, formada per Oscar Valenzuela, Sebastián Campos i Ricardo Plaza, sorgeix l’any 2020 quan els artistes comencen a indagar en la idea de la salut mental a Xile en el context del confinament per Covid.

‘Paisajes temporales’

A vegades els canvis succeeixen de forma dràstica, d’altres ni els percebem, d’una manera o altra sempre arribem a un resultat diferent i ens toca a nosaltres reaccionar davant d’això i entendre que res és per sempre i tot es transforma.

Amb la creació de circ contemporani ‘Paisajes temporales’, Eleonora Dall’Asta, i Ana María Suárez, de la companyia de Panamà La Tribu Performance, exploren el procés inevitable de canvi a través del treball d’arnesos i el contrapès en una escenografia que consta d’enormes làmines de tela. Durant la peça tota la part visual va canviant: la verticalitat es converteix en horitzontalitat, les línies es converteixen en superfícies i cada moment fugaç origina una nova perspectiva.

‘107 Ways to Deal with Pressure’

La pressió és inherent al circ, tant físicament –el pes d’una persona sobre les espatlles, la mà sobre el trapezi, la corda que et pressiona l’estómac– com mentalment –la pressió per ser millor, per entrenar, per fer-ho bé a les performances–. Aquesta idea va inspirar a Kanta Company per a aquesta nova creació, titulada ‘107 Ways to Deal with Pressure’, on exploren les formes en què la pressió mental es manifesta en els seus cossos, a través del circ.

Durant el procés van decidir crear una llista de 107 maneres diferents de fer front a la pressió. El contrast entre les estratègies mundanes i predictibles de la llista i les coses més absurdament estranyes que fem sota pressió és intrigant i suscita tota mena d’emocions. Kanta Company està formada per tres artistes de circ de tres països diferents –Finlàndia, Lituània i els Estats Units– que fan circ per entretenir, però també per fer pensar.

Toni Gutiérrez es forma en trapezi fix i doble a la Escola de Circ Rogelio Rivel de Barcelona i s’especialitza amb Yuri Sakalov a Brussel·les. Autodidacta en la disciplina de corda, es va formar en aquesta disciplina amb Helene Embling i Emiliano Ron. Va formar part de la companyia Amnoticos amb Phoebe Armstrong i també ha presentat números de corda llisa, peces com a solista i una peça a duo amb Mila Martínez. El 2014 amb Asvin López funden la companyia La Fem Fatal, amb obres com Anton i Polina i EJE36 i forma part del Col·lectiu de circ TQM i el seu espectacle VoloV. Toni també col·labora amb altres artistes amb un interès especial pel món de la dansa i la hibridació amb les seves recerques amb la corda. Amb aquesta residència de Recerca Essencial, treballa un procés de recerca en solitari.

El Desè Home

Portar en ment i cos tots aquells pensaments i deliris que t’ataquen el cap mentre vols adormir-te. Els que t’entren profund al còrtex i s’expandeixen fins a l’insomni. Aquells, que si no fas cas, acaben expandint-se incontrolats…

Aprofito per parar (una estona) i prendre aire. Prémer l’aturador i agafar impuls, cap enlloc… per seguir caminant en un cos canviant, en un món atrofiat. 

Mer de plastic

Aquest espectacle interdisciplinar parla de l’estupidesa humana amb la seva comèdia i el seu drama. Des d’una perspectiva irònica tracta la irremeiable absurditat de l’èsser humà com a constructor i destructor. Parlem de la nostra realitat des de la fantasia a través d’un llenguatge circense, una dimensió aquàtica, tres criatures i un material predominant: el plàstic.

Ino

Siete mujeres, no pesan mucho en este mundo. Así que hemos pensado: “Y si nos apilamos?”

INO somos nosotras, vestidas de varias capas de convenciones sociales, un poco como todo el mundo. Capas que nos molestan y que no nos dejan libres para movernos. En seguida nos damos cuenta que pesan más las

presiones sociales que aguantar el peso de otras personas. Entonces nos agarramos de las costuras y nos desnudamos. Nos agarramos las unas a las otras y hacemos portés, nos portamos y nos soportamos.

Simplemente porque es lo que queremos hacer, juntas.

Homenaje

HOMENAJE és aquest moment on alguna cosa es va parar i ja no hi ha marxa enrere.

HOMENAJE és una tragicomèdia que viatja de la mort a l’amor.

HOMENAJE és una dolça ferida que qüestiona al públic i el situa com a possible víctima.

HOMENAJE és un moment a celebrar, a compartir i viure.

HOMENAJE és un repte a la solitud d’escena.

HOMENAJE és una rebel·lió a lo establert.

Breach

[Breach (n): violació o infracció d’una norma o llei; ruptura en una relació; esquerda, fissura, bretxa. (vt) Acte d’emergir a la superfície.]

Ella és humil i submisa. Ella és forta i a vegades li agrada que la dominin en el sexe. Ella no ha pogut dir que no. / Ella no va dir res perquè sentia molta vergonya, es sentia culpable, no sap si realment la violaren o abusaren. / Un crit en silenci i un record en estat  d’espera. I qui són ells? Comencem a parlar.

A través d’un llenguatge sonor i de moviment, Som Noise convida al públic a un espai d’ambigüitat entre el plaer i el dolor, l’erotisme i la violència i la submissió i l’empoderament, per a arribar a un diàleg sobre els casos d’abús i de violències masclistes.