Trànsits

Manipulaciones / Compartir

Aquest és un projecte al voltant del dolor, la vulnerabilitat, la negociació, el consentiment i les cures. És un mètode de recerca que prioritza el cos i la pràctica artística com a lloc de generació de coneixement. Què passa quan un cos és lligat i manipulat de manera consensuada a l’escenari? Quines reaccions es produeixen en una persona manipulada, en una persona que manipula i en una persona que observa la manipulació? Hi ha espai per a les cures?

Artista i investigadora, Elena Zanzu s’interessa pel gènere, la discapacitat i altres eixos de vulnerabilitat, així com també especialment en les metodologies de la recerca artística i a les interseccions entre pràctica artística i ètica. És una de les sis laureades per la circusnext Platform 2020-2021.

‘Ciudades interiores’

Ajpu, en la cosmovisió maia, és la dansaire, és l’artesana, la caminant. Barrejant elements de circ, moviment i collage, la companyia Ajpu Circo dóna vida a Ciudades interiores, una veu cantant de les realitats silenciades, un espectacle que des de la dansa i el circ revela les múltiples fronteres que es creen entre la vida i la mort, el plaer i el dolor, l’aquí i l’allà, l’ordre i el caos. Des de la ironia busca provocar reflexions profundes sobre els límits, les realitats, la vulnerabilitat, l’esperança i la tendresa.

Companyia acompanyada per la companyia de circ eia, en el marc del dispositiu “Companyonatge” del projecte Travesía-Pirineus de Circ. Juntes plantegen el procés d’acompanyament com una manera de compartir eines que permetin el desenvolupament artístic, d’estructurar el projecte personal d’Ileana Ortega i d’enfocar el seu camí en el lideratge d’altres processos.

Foto: Clara Pedrol

‘La punta de mi nariz’

Un colectivo de seis acróbatas que viven entre Euskadi y Catalunya y surge de la necesidad de crear en comunidad e indagar con tiempo, esfuerzo, ayuda y mucho entrenamiento. Con esta primera pieza proponen volver a los orígenes para reconstruir una memoria comuna.

Seis cuerpos en juego, seis mundos. A la deriva hacia una realidad conjunta y compartida. Cuerpos que se cuidan, se

Sis cossos en joc, sis mons. A la deriva cap a una realitat conjunta i compartida. Cuerpos que se cuidan, se llevan, se deslizan, se empujan. Portés acrobáticos y canto se convierten en la oportunidad para deformarlo todo e invitarnos a conocer sus particularidades de cerca.

Foto: Clara Pedrol

‘Picaderø’

Haa Collective és un grup d’artistes i creadors que comparteixen el desig d’explorar camins transdisciplinaris que els desvinculin dels patrons establerts. ‘Picaderø’ combina diferents àmbits, essencials els uns per als altres, que han anat interactuant des dels inicis de la creació: arts visuals, circ, moviment, so, multimèdia i intel·ligència artificial.

La peça compta amb un escenari mòbil inspirat en la forma i el moviment d’una baldufa que esdevé instrument musical mentre l’artista sonor i els performers interactuen. El seu moviment rotatori i circular ens suggereix el pas del temps. ‘Picaderø’ és una imatge del constant desafiament entre l’essència salvatge i l’animal domesticat, la recerca de l’equilibri en la inestabilitat. És l’acceptació dels límits per trobar la llibertat.

‘Runa’

Runa. Restes. Història. Construcció. Destrucció. Records. Síria. Arrels. Mort. Vida. Identitat.

Un espai alliberat on el cos esdevé un vehicle per reflexionar sobre l’hostilitat activa i passiva de l’ésser humà a través d’una comicitat àcida que no deixa espai per la indiferència. L’obra de circ d’autoficció qüestiona els límits interns, així com l’absurditat de les fronteres territorials i els conflictes humans.

Agafant com a eix vertebral la runa, l’artista vol capbussar-se en els conceptes d’identitat, família i fronteres geopolítiques, investigar sobre el cos i els objectes per retrobar-se amb records i arrels, indagar sobre els conflictes d’identitat que provoca la nostra societat que ens empeny a limitar-nos en funció d’on som, què pensem, què volem i què sentim.

Foto: Jordi Plana

‘À bras le coeur’

Tothom està d’acord en afirmar que el món està en desunió, que els recursos es redueixen, que la dignitat es perd i la senzillesa escasseja… Els humans desconnecten i només viuen per lloar-se a si mateixos. En aquest context, com podem trobar el nostre lloc? Com hem d’habitar l’espai? De quina manera podem oscil·lar entre l’equilibri i el desequilibri?

Amb la peça ‘À bras le cœur’, la companyia francesa Mauvais Coton vol trencar amb el desencant que sembla que ens envolta i compartir una experiència artística alegre, una nota d’esperança. Atrevim-nos a viure, a riure, a plorar, a cantar, a ballar, a ser… Sense vergonya, sense mentir, sense fer mal, sense frenar-nos… Atrevim-nos!

‘Il controllore pigro’

Allò que uneix, sacia o rebenta. Desperto, el cos es deixa arrossegar en una conversa caòtica, íntima i explosiva. Viatja per una solució al buit, dibuixant amb un moviment l’espai que el rodeja. És un joc que atrapa, flueix en la sang de cada pas que fa, fins que la pell es desprèn i s’expandeix. Una línia entre el control total i un espai desert, va devorant temps i energia.

Martina Covone s’ha especialitzat en acrobàcia aèria, dansa i manipulació d’objectes i actualment està treballant, juntament amb Roberto Gómez, en el projecte ‘Il controllore pigro’, de nom provisional, que s’inspira en part en el llibre del psicòleg Daniel Kahneman ‘Pensar rápido, pensar despacio’.

Aquí estic, un altre cop a peu d’escala, preguntant-me perquè aquest cop la vull pujar sol.

-Serà que vols arribar a dalt.

-Sí. Deu ser això.

-I per què vols arribar a dalt?

-Doncs per sortir d’aquí. A fora hi ha un munt d’històries.

-Es fabriquen aquí dins les històries.

-Un moment. Amb qui parlo?

-Amb l’escriptor de sinopsis.

-Ah hola! Sort que has vingut, perquè jo sol no me’n surto.

Manel Rosés és un artista de circ que acostuma a treballar en duet o en col·lectiu i que veu amb recel el fet que, ell també, ha decidit fer un solo.

Ara mateix es troba en un moment de recerca conceptual, física i narrativa amb dos objectes; una porta i una escala de verticals. A dalt o a baix? A dins o a fora? Aquestes dicotomies tan simples li serveixen per jugar i contraposar conceptes com l’èxit o el fracàs, l’individualisme o l’empoderament, el desig imaginari o la realitat desesperançadora, la ficció o la veritat.

En observar les nostres pròpies rutines i pràctiques ens sorgeixen espontàniament preguntes: Què passa? Què no passa? Què fem amb tot aquest temps? Com és que habitem aquest espai? Les nostres necessitats ens porten a transitar diversos moments i estats, tant còmics, sorprenents com vulnerables.

Inspirant-se en el teatre de l’absurd, aquesta creació, de la companyia ‘Los árboles también bailan o 5 maneras de colapsar el mundo’, formada per Oscar Valenzuela, Sebastián Campos i Ricardo Plaza, sorgeix l’any 2020 quan els artistes comencen a indagar en la idea de la salut mental a Xile en el context del confinament per Covid.

‘Paisajes temporales’

A vegades els canvis succeeixen de forma dràstica, d’altres ni els percebem, d’una manera o altra sempre arribem a un resultat diferent i ens toca a nosaltres reaccionar davant d’això i entendre que res és per sempre i tot es transforma.

Amb la creació de circ contemporani ‘Paisajes temporales’, Eleonora Dall’Asta, i Ana María Suárez, de la companyia de Panamà La Tribu Performance, exploren el procés inevitable de canvi a través del treball d’arnesos i el contrapès en una escenografia que consta d’enormes làmines de tela. Durant la peça tota la part visual va canviant: la verticalitat es converteix en horitzontalitat, les línies es converteixen en superfícies i cada moment fugaç origina una nova perspectiva.

‘107 Ways to Deal with Pressure’

La pressió és inherent al circ, tant físicament –el pes d’una persona sobre les espatlles, la mà sobre el trapezi, la corda que et pressiona l’estómac– com mentalment –la pressió per ser millor, per entrenar, per fer-ho bé a les performances–. Aquesta idea va inspirar a Kanta Company per a aquesta nova creació, titulada ‘107 Ways to Deal with Pressure’, on exploren les formes en què la pressió mental es manifesta en els seus cossos, a través del circ.

Durant el procés van decidir crear una llista de 107 maneres diferents de fer front a la pressió. El contrast entre les estratègies mundanes i predictibles de la llista i les coses més absurdament estranyes que fem sota pressió és intrigant i suscita tota mena d’emocions. Kanta Company està formada per tres artistes de circ de tres països diferents –Finlàndia, Lituània i els Estats Units– que fan circ per entretenir, però també per fer pensar.

Toni Gutiérrez es forma en trapezi fix i doble a la Escola de Circ Rogelio Rivel de Barcelona i s’especialitza amb Yuri Sakalov a Brussel·les. Autodidacta en la disciplina de corda, es va formar en aquesta disciplina amb Helene Embling i Emiliano Ron. Va formar part de la companyia Amnoticos amb Phoebe Armstrong i també ha presentat números de corda llisa, peces com a solista i una peça a duo amb Mila Martínez. El 2014 amb Asvin López funden la companyia La Fem Fatal, amb obres com Anton i Polina i EJE36 i forma part del Col·lectiu de circ TQM i el seu espectacle VoloV. Toni també col·labora amb altres artistes amb un interès especial pel món de la dansa i la hibridació amb les seves recerques amb la corda. Amb aquesta residència de Recerca Essencial, treballa un procés de recerca en solitari.

El Desè Home

Portar en ment i cos tots aquells pensaments i deliris que t’ataquen el cap mentre vols adormir-te. Els que t’entren profund al còrtex i s’expandeixen fins a l’insomni. Aquells, que si no fas cas, acaben expandint-se incontrolats…

Aprofito per parar (una estona) i prendre aire. Prémer l’aturador i agafar impuls, cap enlloc… per seguir caminant en un cos canviant, en un món atrofiat. 

Mer de plastic

Aquest espectacle interdisciplinar parla de l’estupidesa humana amb la seva comèdia i el seu drama. Des d’una perspectiva irònica tracta la irremeiable absurditat de l’èsser humà com a constructor i destructor. Parlem de la nostra realitat des de la fantasia a través d’un llenguatge circense, una dimensió aquàtica, tres criatures i un material predominant: el plàstic.

Ino

Siete mujeres, no pesan mucho en este mundo. Así que hemos pensado: “Y si nos apilamos?”

INO somos nosotras, vestidas de varias capas de convenciones sociales, un poco como todo el mundo. Capas que nos molestan y que no nos dejan libres para movernos. En seguida nos damos cuenta que pesan más las

presiones sociales que aguantar el peso de otras personas. Entonces nos agarramos de las costuras y nos desnudamos. Nos agarramos las unas a las otras y hacemos portés, nos portamos y nos soportamos.

Simplemente porque es lo que queremos hacer, juntas.

Homenaje

HOMENAJE és aquest moment on alguna cosa es va parar i ja no hi ha marxa enrere.

HOMENAJE és una tragicomèdia que viatja de la mort a l’amor.

HOMENAJE és una dolça ferida que qüestiona al públic i el situa com a possible víctima.

HOMENAJE és un moment a celebrar, a compartir i viure.

HOMENAJE és un repte a la solitud d’escena.

HOMENAJE és una rebel·lió a lo establert.

Breach

[Breach (n): violació o infracció d’una norma o llei; ruptura en una relació; esquerda, fissura, bretxa. (vt) Acte d’emergir a la superfície.]

Ella és humil i submisa. Ella és forta i a vegades li agrada que la dominin en el sexe. Ella no ha pogut dir que no. / Ella no va dir res perquè sentia molta vergonya, es sentia culpable, no sap si realment la violaren o abusaren. / Un crit en silenci i un record en estat  d’espera. I qui són ells? Comencem a parlar.

A través d’un llenguatge sonor i de moviment, Som Noise convida al públic a un espai d’ambigüitat entre el plaer i el dolor, l’erotisme i la violència i la submissió i l’empoderament, per a arribar a un diàleg sobre els casos d’abús i de violències masclistes.

Signos

Dues persones i una abundant quantitat de farina investiguen les seves possibilitats de relació, portant a terme la creació d’imatges i equilibris amb manifestacions del cos en moviment, deixant rastres de farina de diversa intensitat i un humor subtil de lliure interpretació.

Dos cossos que es regiren i se separen per tornar al mateix punt. Dues taques que es barregen fins que no es distingeixen l’una de l’altra. Deixant les mateixes petjades i recorrent el camí d’un mateix caminar, es transformaran en una massa única.

Fil

Fil és una creació que explora les relacions humanes a partir d’un llenguatge universal: el físic. Dos personatges s’embarquen en un joc de tensions entre la realitat i la acció, la raó i l’emoció, per projectar un imaginari amb el que capten la complicitat del públic.

Un espectacle poètic, reflexiu i proper, on els equilibris sempre hi són presents.

Fil és el primer espectacle de llarga durada de la Cia. Madame Gaüc; una creació de circ contemporani que també combina elements de la dansa i el teatre.

Proyecto PAPY

Un espectacle de circ bufó contemporani que barreja la corda llisa, els malabars*, el faquirisme i tantes altres fantasies. Es tracta d’una reivindicació humana, en la pell d’una dona que vol, vol ser bona, ser bella, salvar les balenes, reconstruir Notre Dame de Paris, votar pel millor candidat, menjar biològic, estar a la moda, reciclar, visitar les Filipines, ser mare, ballar bé, ser intel·ligent, ser senzilla, estar a la moda again, ajudar a un home gran, adoptar un home… feminista, ecologista, amb consciència social i filosòfica en el que L’Artista desplega tot el seu talent circense i la seva sensualitat ferotge. Forta però fràgil, bella* però bèstia, maldestra però sàvia, Piscis però amb ascendent en Virgo…

Proyecto Papy convida al públic a viure un moment atroç de riure i d’amor* i de riure i pudor i de riure i de tristesa *. Un moment de vida contemporània mateixa.

*La veracitat d’aquests conceptes pot ser qüestionada, però no pateixi: els presidents menteixen més, escriuen pitjor i consumeixen drogues (fins que es tornen evangèlics…)

Oveja negra

L’història d’una jove dona en una època on l’habitual era formar matrimoni, tenir diversos fills, dedicar-se a les tasques domèstiques i acabar abandonant la carrera professional. Una problemàtica que encara continua vigent per a moltes dones.

Situat en un context històric on era difícil que una dona ocupés un rol de poder, aquesta dona decideix formar la seva pròpia companyia artística fent-se passar per home. D’aquesta manera crea un espectacle a duo amb un company que desconeix la seva condició de dona. Aquest és el tret de sortida inicial d’aquesta història que combina la comèdia, l’acrobàcia en duo, la dansa i el teatre físic com a mitjà de comunicació.

Mentir lo mínimo

Desprendre’s

Deixar brotar la realitat.

El joc mínim. La connexió màxima de dos fragments.

El públic que envaeix l’espai escènic. L’espai escènic que irromp a l’edifici.

L’espectador que es converteix en actor reescrivint la realitat. El present que es transforma en un joc d’anada i tornada.

Ja no hi ha escenari, ja no hi ha butaques.

Ja no hi ha actor, ja no hi ha públic.

Ja no hi ha actuació, només veritat.

Una experiència col·lectiva en un lloc inusual.

A través del moviment, del pes, de les direccions, mantenim un diàleg amb el públic on les preguntes seran les mateixes, però les respostes mai no seran iguals.

Nus

Nus és una peça de circ contemporani protagonitzada per Cèlia Marcé Oller, acompanyada d’un trapezi, cordes i politges. És una porta oberta a la lluita interior de trobar respostes per desfer i avançar. Nus ens parla de la contradicció constant entre la insistència de la superació i l’abandonament en la derrota; un passeig pels límits de les emocions. Cor encongit i braços oberts.

Furtiva

Hodei Arrastoa i Andreu Casadellà evolucionen aquest projecte per qüestionar-se les fronteres del circ contemporani i el teatre físic. Des de quins diferents punts de vista es pot entendre un objecte de circ com el trapezi washington? Amb una especial curiositat vers Rudolf Laban busquen esquerdes dins del seu propi llenguatge que permetin l’emergència d’impulsos inconscients. Moviment intuïtiu que té lloc a pesar nostre, que se’ns emporta.

Futuro Pasado (D`Avenir Passé)

Dos cossos travessats pel moviment en els límits del trapezi i la perxa xinesa. Futur passat explora a través de la dualitat els extrems, el dolç i l’amarg, el vist i l’amagat, entre el que s’alça i la deformitat.

Dos cossos, dues altures, dos elements. Els oposats es manifesten a través del moviment com a vehicle entre el trapezi i la perxa xinesa. Un univers en el qual l’esdeveniment esperat o obligat es realitzarà pròximament, no importa si la idea és correcta o no. Entre la desesperança, la solitud i la continua necessitat inesgotable de continuar. La força emergeix en cada acte, en cada gest.