Trànsits

Ilaria va nèixer a Itàlia i sempre va tractar d’expressar la seva personalitat jugant a actuar. Després d’obtenir el 2014 la llicència en Ciències de l’Esport en la Universitat de Bolonya, va decidir dedicar-se a les arts de carrer i és gràcies a aquest món que va conèixer el circ, un art que li va permetre reunir les seves passions: el teatre i la dansa, en particular la Disco Dance (va ser campiona mundial en la disciplina Disco Freestyle Duo als 8 anys). Inicià la formació de circ contemporani a la Flic el 2014 i a partir d’aquell any va començar la seva especialització en màstil, que va continuar a la francesa Académie Fratellini fins 2019. Ara actua a l’espectacle “Demain Hier”, una creació del clown Ludor Citrik, y amb el col·lectiu clown “Homo Sapiens” dirigit per Caroline Obin.

Animus Anima

Animus Anima parla d’un ser modelat i cohabitat per un binomi d’energies que poden prendre diferents noms: calent/fred, fora/dins, ying/yang, femení/masculí. Parla de la seva relació amb la societat, del seu vincle amb el prejudici, amb les normes de bellesa i les pressions socials. Submís a una evolució que, a través del temps, li empeny a progressar retrocedint, aquest ésser viu un veritable alliberament davant del públic, realitzant un retorn a allò primitiu.

Una recerca autobiogràfica pensada com una alegre provocació, construint complicitat amb el públic a través de l’humor; del màstil, lloc on tot es fusiona i adquireix un sentit; i la Disco Dance, disciplina que encarna la velocitat i l’exhibició davant d’un jurat, representat pel mateix públic. Tot això, amb la finalitat de posar en evidència fins a quin punt els judicis i les pressions socials condueixen a aquest ésser a modificar, adornar i camuflar obsessivament el seu cos, fins a caure en una estètica grotesca.

Foto: Alian Richard

‘Trying to say what’

Especialitzada en teles i corda llisa, Gaia Panero es troba actualment en el procés de creació de la peça ‘Trying to say what’. La recerca que es proposa desenvolupar neix com a investigació física i tècnica al voltant de la disciplina de la corda llisa, transformant-se en una investigació sobre les possibilitats de relació entre la corda, el cos de l’artista i l’espai que els acull.

A partir d’aquesta primera investigació, neix la necessitat de crear una estructura específica que sigui alhora una instal·lació, així l’art circense interactua amb l’arquitectura. Es tracta d’una estructura tensegrítica, que ve de les paraules en anglès tension i integrity i se sostindrà gràcies a forces oposades.

‘Flâneurs’

El Circo de las Máquinas, companyia que neix a Xile, a la regió de l’Araucanía el 2013, sota la direcció de Víctor Bobadilla i Kathia Perich, acompanya el projecte ‘Flâneurs’, creació de Yerko Castillo i Denisse Mena (octubre 2022). El terme flâneur es refereix a l’activitat de vagar pels carrers, sense rumb, obert a totes les vicissituds i les impressions que apareixen.

Durant la seva residència la companyia abordarà el concepte de desplaçament, travessant tres eixos: el territori, utilitzant pneumàtics de camió, entenent aquests com un lloc de memòria; el cos –portador del ritual d’allò animal–, la migració i la simplicitat de l’acció instintiva; i l’escriptura des del fet quotidià i la seva relació amb el relat, com un lloc de resistència.

LuchaEmilia, polonesa, jove, 1’72m, ulls blaus, pell blanca, sexe femení, en una relació oberta. Va participar del colettivo TERZO LIVELLO, va treballar en companyies com Sue[…] London Bitches i CHOKA-CHOKA i actualment el seu projecte personal PAPY s’inscriu dins de la companyia Grand Vacarme. Aquest projecte sorgeix inquietuds socials, contradiccions polítiques, impotència i ràbia, donant forma a una escenografia i a un cos en efusió en un espai/temps inaudit.

Proyecto PAPY

Tinc un secret, però no te l’explicaré. Et convidaré més aviat a descobrir-ho, com un enigma, com un arqueòleg descobreix un esquelet antic. Si, et faré treballar. Però serà un treball divertit, un treball que porta cap a la llibertat, un treball lliure. Un esforç plaent. Et convido a recórrer l’univers – a vegades molt real, molt cru i també molt màgic –d’un cos poètic, versàtil com les paraules, com els pensaments. Des de l’escena fins al somni, des de les catacumbes fins al cel, fora del temps. Amb el somriure en l’ànima que no pot ometre el sofriment, i que el converteix en un aliat per transcendir. Aquesta és la meva dignitat, la nostra dignitat. Com d’un combat podem fer l’amor en l’instant d’un espectacle – camp de batalla i de reconciliació – i tractar de restaurar el just valor a les coses. Sou benvingudxs en aquest ritual llibertari i alliberador, per revolucionar l’esperit, destapar els nostres torrents sanguinis i revisitar els nostres desitjos cel·lulars.

Companyia emergent, nascuda el 2017 d’una col·laboració artística i humana entre Mariano Rocco i Tom Collin. Treball en conjunt que va començar el 2015, durant la seva formació professional en el Centre des arts du cirque du Lido-ESACTO, a Toulouse. Van desenvolupar el seu treball amb una estètica cinematogràfica i un registre absurd. Tota la recerca corporal ha nascut de branques tan diverses com la dansa o l’acrobàcia. L’eix principal de creació és la desdramatització d’una situació a través de l’humor àcid. Han arribat a la conclusió que un tema pot ser tràgic o còmic depenent de qui l’estigui mirant.

Ternura y chocolate

És un aniversari. Aquest home seu aquí, sol, esperant als seus convidats però no vindrà ningú. Globus inflats, espelmes enceses, tot està a punt per a la festa. Només queda obrir la nevera…

Un thriller d’humor negre estranyament graciós, “Ternura y Chocolate” parla d’una complicada i misteriosa relació. Amb una narrativa fragmentada i discontínua, la qual no exclou una escriptura argumental, dos personatges enfrontats a l’amor, la violència, la nostàlgia i, sobretot, a la seva pròpia solitud. Obsessionats amb fantasmes del passat i punyents deliris de la seva imaginació, refugiats en un moment on van creure viure alguna cosa semblant a la felicitat. Jugar amb la bellesa i l’estranyesa, la poesia i el fàstic, el correcte i l’inacceptable són els requisits necessaris per crear aquesta atmosfera particular i una mica semblant a la d’una catarsi.

Artista escènic i professor argentí, especialitzat en circ contemporani, s’ha format a la Scuola di Circo FLiC i Le Lido-Centre des Arts du Cirque de Toulousse. Avui dia, a més d’aquesta residència Estructural centrada en la dramatúrgia per a 2do Movimiento, desenvolupa nous projectes com a Proyecto SUIGENERIS, obra amb el suport de Iberescena en col·laboració amb André Vasconccelo i Nuno Labau sobre la temàtica de les noves masculinitats, i RESPIRES, espectacle infantil de la Cia. Damara col·laborant com a ull extern i assistent de producció.

200. Movimiento

Aquesta creació explora la natura vulnerable pròpia de l’ésser humà. Recrea una experiència d’aïllament i tancament per mostrar la intimitat del món de les emocions i la impossibilitat de qualsevol forma de control. El personatge se submergeix i indaga en processos interns per a fer-los aflorar, veure on comencen i com es  desenvolupen. Acompanya el canvi i integra en el seu cos una multiplicitat de cossos. Crea una relació específica amb la terra que el sustenta, així com amb els espais on viuen les seves idees, sensacions i emocions. Contacta amb una vulnerabilitat constitutiva, és transformat pels pensaments que emergeixen, mogut per les sensacions que canvien, fins que adverteix la fallida del seu narcisisme: ell també és vist, com tot allò visible. Aquest moviment mostra que ésser humà és existir amb la il·lusió de control i la força del desig, la tristesa i l’alegria.

Aquesta creació sorgeix del treball conjunt dels artistes Moritz Grenz i Clara Cortés i la seva col·laboració amb el DJ i productor musical Robert Bohne. 

Moritz Grenz es gradua el 2018 a l’Academy for Circus and Performance Art de la ciutat de Tilburg, als Països Baixos. Entre els seus treballs recents destaca la creació “Audio poesy – Moves” al 2020, que va comptar amb el suport del departament cultural de la ciutat d’Oldenburg. Per la seva part, Clara Cortés es gradua el 2013 en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i el 2018 es gradua també a Tilburg, com Moritz Grenz.  El 2017, juntament amb la ballarina Martina Gunkel, crea It is there. Around the corner  i actualment també treballa amb l’actriu Gemma Sastre en És el moment i amb l’Ine Ubben en Nice to meet you.

Hedonia

Un diàleg entre l’absurd, la satisfacció immediata i les controvèrsies de la felicitat. Un cable d’equilibris molt petit, un trapezi, gespa     artificial, text, rap, electrònica i selfies per crear l’imaginari d’una col·lecció d’absurditats del plaer contemporani.

L’hedonisme és un corrent filosòfic i ètic que parla del plaer com a font de felicitat, com la satisfacció dels desitjos i com un dels objectius principals de l’existència humana. Observem el plaer, la satisfacció i els desitjos en l’actualitat. En el segle XXI, la idea de plaer es manifesta de maneres extraordinàries, en ofertes il·limitables i productes inimaginables. Un vídeo del Youtube per aprendre a fingir un orgasme, unes sabates de taló per al teu nadó o la possibilitat de llogar amics per fer la festa perfecta i aconseguir més likes a Instagram.

Foto: Andi Bancic

La companyia LPM va ser fundada en 2015, per quatre artistes acabats de sortir de LIDO. Durant dos anys intensos, aquests individus han provat tot tipus de combinacions i barreges possible entre les seves capacitats. Són, entre altres coses, malabaristes i manipuladors d’objectes. Les seves tècniques estan marcades amb un segell personal, i caracteritzades per un gest tècnic posat al servei de situacions teatrals. La riquesa dels LPM es deu a les trajectòries singulars i els orígens dels quatre artistes, cadascun d’ells d’un país diferent: Brasil, Espanya, Alemanya i l’Uruguai.

Petróleo

Ens submergirem dins d’una marea plàstica que ens conduirà fins a l’essència d’aquest objecte, perdent-nos en la immensitat de la seva complexitat. Dos alquimistes capaços de transformar el plàstic inert, en un ser (o objecte) viu, amb el qual poder sobrepassar els límits de la realitat. Creant així un univers emmotllable amb el qual jugar al seu antull. Podria considerar-se com un laboratori en el qual es crea i es destrueix, on aquests éssers es consideren els genets d’un univers que no acaben de controlar.

La rutlla més antiga data del segle 3 abans de Crist; des de llavors, l’ésser humà ha tractat de perfeccionar aquest objecte, donant-li cada vegada més i més usos. Nosaltres, hereus d’aquesta tradició mil·lenària i avui dia, marginada, hem aconseguit donar-li a la rutlla el seu ús definitiu. I per això hem hagut d’oblidar tot el llegat dels nostres avantpassats.

Després d’estudiar disseny gràfic a Barcelona i cofundar la companyia de titelles i ximpleries “Las Feas”, el 2007 es va traslladar a Dinamarca i crea, juntament amb Lisa Madsen, una estranya empresa d’entreteniment: Brunette Bros (2007-2021) que va girar per gran part d’Europa. Ara, a La Central del Circ, treballa en la seva primera creació com a solo. La investigació gràfica forma part de la seva identitat artística, amb la improvisació i l’il·lusionisme. A més, actualment està gravant el seu segon disc juntament amb The Calipo Boys, ha estat seleccionada per a la creació del circ d’Hivern de  l’Ateneu Popular 9Barris i actua com a pallassa i música al Catacric, l’espectacle de 40 anys del Circ Cric. 

Mama Calypso

Un espectacle de carrer que parla sobre la vocació artística des de la realitat femenina. El personatge Mama Calypso representa la precarietat d’una artista en la seva trajectòria professional. Una història còmica i de ritme caribeny, a través d’anècdotes que fan trontollar la percepció arquetípica de la dona, suggerint un nou model burlesc: la mare soltera.

El guió reflecteix, amb humor ininterromput, un personatge maldestre en una representació cronològica que narra la seva trajectòria artística en clau de slapstik. On la implicació del públic és assegurada. L’estètica de l’obra donarà protagonisme tant a les escenografies pintades com al vestuari, suggerint nous ideals femenins. A més, el personatge es forjarà a través de seqüències musicades, utilitzant cançons originals.

La companyia com a tal neix fa poc menys d’un any, però aquesta aventura va començar en fa ja uns quants. Anna Buraczynska, després d’estudiar a la Rogelio Rivel i la Flic Scuola di Circ di Torino, tria com a especialitat el màstil, i treballa amb diverses companyies. Anna Weber comença la seva carrera artística en una escola de dansa, estudia a la Flic i L’Academie Fratellini, s’especialitza en corda aèria, i en sortir de l’escola treballa en el seu solo. En el 2015 es troben des de la veu i el cant; comença llavors un viatge fet de tants viatges que les portarà a voler crear juntes el 2020. Durant aquests anys viatgen i es formen en clown, instrument vocal, i comparteixen les seves cerques des del cos circense. «Let it happen» és també la seva filosofia: deixar temps a les coses, per arribar al profund.

Let it happen

Un espectacle que parla del no-res. És la paradoxa que proposen aquestes artistes, hipotetitzant la idea que el no-res és invisible i inexplicable. Amb humor, construeixen un itinerari fantàstic partint d’una imatge que no està, un buit imaginatiu. Dues cadires i una taula, una científica i una filòsofa es troben. Sobre la taula, una mica d’argila i un got amb aigua. Parlant apareixen preguntes sobre el principi de tot i sobre el que hi havia abans. Busquen explicacions, troben més preguntes sense respostes racionals i fent broma decideixen que el no-res es troba just davant de la seva taula. BANG! Se sent una explosió i tot canvia. Una força atrapa els seus cossos i els aspira dins del no-res. Hauran de reinventar-se si volen existir en aquest món insubstancial i sortir d’allí. Necessitaran coratge i solidaritat per a enfrontar-se a aquesta nova gravetat on estan tancades. No serà fàcil, la realitat d’aquest lloc les transformarà. Podran tornar a l’inici? Tornaran a trobar-se com eren abans?

La companyia neix el 2018 a la ciutat de Rio de Janeiro. En aquest moment, Thiago Souza i Roberto Willcock són estudiants de l’Escola Nacional de Circ de Brasil. Tots dos s’adonen que comparteixen la passió per la tècnica de la corda llisa però, al mateix temps, un sentiment d’insatisfacció amb l’aparell.

Amb la idea de buscar altres possibilitats, a més de la clàssica tècnica de corda, els artistes van iniciar la seva recerca. Les cerques pretenien plasmar les següents preguntes: com trencar amb la idea de verticalitat/altura en la corda llisa? Com fer nusos, no sols de forma vertical? El 2019 els artistes es muden a Itàlia per estudiar a la FLIC i treballen amb Flavio D’Andrea, Roberto Magro, Florent Bergal i Eva Ordoñez. Actualment, treballen en la seva primera creació.

Cá Entre Nós

“Quan ens acomiadàvem amb la promesa de no estar lluny més de 10 dies, vaig saber que no seríem capaços de complir aquesta promesa… Encara tinc espai per a tu, aquest tu en el qual t’has transformat lluny de mi… ”

La revelació de la intimitat, o millor dit, de la súper intimitat. Fora mida, però que succeeix aquí i ara, entre nosaltres. “Cá Entre Nós” exterioritza l’ambivalència entre poder i dependència, riscos i confiança en les relacions, que sorgeixen en un temps i un espai coincidents. “Cá Entre Nós” és una expressió brasilera que podríem traduir com “entre nosaltres”. Però no per casualitat, en portuguès, la paraula “nós” (nosaltres) també es pot traduir com a “nus”. Al mateix temps, “cá” (aquí) reforça la idea d’un aquí i un ara. Així, “Cá Entre Nós” és una narrativa creada a partir de la relació entre els cossos presents en escena i es desenvolupa a través, sobre i en funció de l’elaboració de nusos.

Alice Rende és una artista de circ indisciplinada amb formació a l’Escola Nacional de Circ de Brasil i l’ESACTO-Lido de Toulouse. Va estudiar història cultural a l’Universidad Federal do Rio de Janeiro, on també va cursar el màster en arts escèniques amb la seva recerca sobre “cossos irreverents” al circ. Va participar com a artista a “Silenzio” de Roberto Magro, treballant també com a la seva assistent de direcció en altres creacions, i el 2017 va arribar a La Central del Circ gràcies al Fons Iberescena dedicat a la creació en clau iberoamericana. El 2019 va formar part del projecte Creació i Museus de La Central amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb un primer esbós del seu solo Passages.

Stravaganza

El cos acrobàtic té l’ambivalència vertiginosa d’exhalar les seves habilitats extraordinàries denunciant al mateix temps quant fràgil és.

L’entrenament de circ que es focalitza en la dificultat i l’estètica amb el màxim control del vertigen crea un cos de superheroi: reeixit i coherent amb el capitalisme actual, adaptat al mercat. Les preguntes que es fan amb més freqüència en l’entrenament estan relacionades amb l’eficàcia i la seguretat. Eficaç, reeixit… quines paraules tan capitalistes. Però com s’entrena quan el que es busca compartir en escena és la fragilitat i no la superpotència? Quins són els espais possibles per a la precarietat, per al monstruós, per a la simplicitat? Quines estratègies d’entrenament escènic o condicions particulars permeten que un artista sigui capaç de crear i sotmetre’s a situacions de vertigen? Finalment, quina és la potència poètica i l’interès social de fer-lo avui dia?

‘Proyecto desconocido’

Desconegut. Recull d’idees, selecció d’idees, canvi d’idees, resistència a les idees. No tenir idees, buscar idees, aferrar-se a una idea, lluitar per una idea. Quan serà conegut? Una experiència immersiva en temes públics i d’actualitat. Pot canviar.

Gregorio Torchia a.k.a. Artista Desconocido va estudiar literatura i història de l’art per després dedicar-se exclusivament al circ. Membre del Collettivo Terzo Livello, des de sempre ha estat un apassionat dels processos creatius sense finalitats. Treballa en aquesta investigació dins el programa de suport a la recerca d’aquest nou projecte euroregional, liderat per La Central del Circ amb la col·laboració de La Grainerie, La Verrerie i el C.IN.E.-Centre d’Investigació Escènica.

Breach

Una reflexió al voltant de les violències masclistes exercides sobre el cos d’una dona. La peça parla de la violència com a memòria col lectiva i transgeneracional, perpetrada per un sistema patriarcal i una herència cultural judeocristiana. Una violència que no és singular, directa o aïllada sinó que s’expressa en una multiplicitat de formes i es representa metafòricament a través de la corda i en forma de lluita contra ella mateixa. Íntima, poètica i visceral.

Amb l’autoria de Thaïs Julià, Vivian Friedrich i Mati Muñoz, el seu és un circ reflexiu, poètic i polític, amb un llenguatge honest en que és essencial el treball en equip. Els llenguatges de la companyia són corda llisa, música en viu (percussió electrònica i espais sonors) i performance (fluid no-newtonià).

LP (Long Play)

Un submón visual i sonor amagat darrere de la màscara de la vida quotidiana; una porta d’escapada per la qual passen els nostres somnis i pors. Un temple per celebrar l’error; obrir una bretxa de fragilitat humana. Cables, softwares, sabates de tacó i una barba. Els cossos es deformen sota la llum i el so, discursos polítics, telèfons mòvils i icones pop. A l’avantsala de l’apocalipsis, Long Play és un crit de resistència que rendeix tribut a la generació del nou mil·leni. 

Catalina Aguayo i Alejandro Dutra cerquen generar un discur autèntic, resaltant la fragilitat dels cossos, impulsats per estats essencials. Es nutreixen del circ però també de tantes altres coses: la música electrònica, el cinema de Xavier Dolan, la roba de Vivienne Westwood…

Manipulaciones / Compartir

Aquest és un projecte al voltant del dolor, la vulnerabilitat, la negociació, el consentiment i les cures. És un mètode de recerca que prioritza el cos i la pràctica artística com a lloc de generació de coneixement. Què passa quan un cos és lligat i manipulat de manera consensuada a l’escenari? Quines reaccions es produeixen en una persona manipulada, en una persona que manipula i en una persona que observa la manipulació? Hi ha espai per a les cures?

Artista i investigadora, Elena Zanzu s’interessa pel gènere, la discapacitat i altres eixos de vulnerabilitat, així com també especialment en les metodologies de la recerca artística i a les interseccions entre pràctica artística i ètica. És una de les sis laureades per la circusnext Platform 2020-2021.

‘Ciudades interiores’

Ajpu, en la cosmovisió maia, és la dansaire, és l’artesana, la caminant. Barrejant elements de circ, moviment i collage, la companyia Ajpu Circo dóna vida a Ciudades interiores, una veu cantant de les realitats silenciades, un espectacle que des de la dansa i el circ revela les múltiples fronteres que es creen entre la vida i la mort, el plaer i el dolor, l’aquí i l’allà, l’ordre i el caos. Des de la ironia busca provocar reflexions profundes sobre els límits, les realitats, la vulnerabilitat, l’esperança i la tendresa.

Companyia acompanyada per la companyia de circ eia, en el marc del dispositiu “Companyonatge” del projecte Travesía-Pirineus de Circ. Juntes plantegen el procés d’acompanyament com una manera de compartir eines que permetin el desenvolupament artístic, d’estructurar el projecte personal d’Ileana Ortega i d’enfocar el seu camí en el lideratge d’altres processos.

Foto: Clara Pedrol

‘La punta de mi nariz’

Un colectivo de seis acróbatas que viven entre Euskadi y Catalunya y surge de la necesidad de crear en comunidad e indagar con tiempo, esfuerzo, ayuda y mucho entrenamiento. Con esta primera pieza proponen volver a los orígenes para reconstruir una memoria comuna.

Seis cuerpos en juego, seis mundos. A la deriva hacia una realidad conjunta y compartida. Cuerpos que se cuidan, se

Sis cossos en joc, sis mons. A la deriva cap a una realitat conjunta i compartida. Cuerpos que se cuidan, se llevan, se deslizan, se empujan. Portés acrobáticos y canto se convierten en la oportunidad para deformarlo todo e invitarnos a conocer sus particularidades de cerca.

Foto: Clara Pedrol

‘Picaderø’

Haa Collective és un grup d’artistes i creadors que comparteixen el desig d’explorar camins transdisciplinaris que els desvinculin dels patrons establerts. ‘Picaderø’ combina diferents àmbits, essencials els uns per als altres, que han anat interactuant des dels inicis de la creació: arts visuals, circ, moviment, so, multimèdia i intel·ligència artificial.

La peça compta amb un escenari mòbil inspirat en la forma i el moviment d’una baldufa que esdevé instrument musical mentre l’artista sonor i els performers interactuen. El seu moviment rotatori i circular ens suggereix el pas del temps. ‘Picaderø’ és una imatge del constant desafiament entre l’essència salvatge i l’animal domesticat, la recerca de l’equilibri en la inestabilitat. És l’acceptació dels límits per trobar la llibertat.

‘Runa’

Runa. Restes. Història. Construcció. Destrucció. Records. Síria. Arrels. Mort. Vida. Identitat.

Un espai alliberat on el cos esdevé un vehicle per reflexionar sobre l’hostilitat activa i passiva de l’ésser humà a través d’una comicitat àcida que no deixa espai per la indiferència. L’obra de circ d’autoficció qüestiona els límits interns, així com l’absurditat de les fronteres territorials i els conflictes humans.

Agafant com a eix vertebral la runa, l’artista vol capbussar-se en els conceptes d’identitat, família i fronteres geopolítiques, investigar sobre el cos i els objectes per retrobar-se amb records i arrels, indagar sobre els conflictes d’identitat que provoca la nostra societat que ens empeny a limitar-nos en funció d’on som, què pensem, què volem i què sentim.

Foto: Jordi Plana

‘À bras le coeur’

Tothom està d’acord en afirmar que el món està en desunió, que els recursos es redueixen, que la dignitat es perd i la senzillesa escasseja… Els humans desconnecten i només viuen per lloar-se a si mateixos. En aquest context, com podem trobar el nostre lloc? Com hem d’habitar l’espai? De quina manera podem oscil·lar entre l’equilibri i el desequilibri?

Amb la peça ‘À bras le cœur’, la companyia francesa Mauvais Coton vol trencar amb el desencant que sembla que ens envolta i compartir una experiència artística alegre, una nota d’esperança. Atrevim-nos a viure, a riure, a plorar, a cantar, a ballar, a ser… Sense vergonya, sense mentir, sense fer mal, sense frenar-nos… Atrevim-nos!

‘Il controllore pigro’

Allò que uneix, sacia o rebenta. Desperto, el cos es deixa arrossegar en una conversa caòtica, íntima i explosiva. Viatja per una solució al buit, dibuixant amb un moviment l’espai que el rodeja. És un joc que atrapa, flueix en la sang de cada pas que fa, fins que la pell es desprèn i s’expandeix. Una línia entre el control total i un espai desert, va devorant temps i energia.

Martina Covone s’ha especialitzat en acrobàcia aèria, dansa i manipulació d’objectes i actualment està treballant, juntament amb Roberto Gómez, en el projecte ‘Il controllore pigro’, de nom provisional, que s’inspira en part en el llibre del psicòleg Daniel Kahneman ‘Pensar rápido, pensar despacio’.

Aquí estic, un altre cop a peu d’escala, preguntant-me perquè aquest cop la vull pujar sol.

-Serà que vols arribar a dalt.

-Sí. Deu ser això.

-I per què vols arribar a dalt?

-Doncs per sortir d’aquí. A fora hi ha un munt d’històries.

-Es fabriquen aquí dins les històries.

-Un moment. Amb qui parlo?

-Amb l’escriptor de sinopsis.

-Ah hola! Sort que has vingut, perquè jo sol no me’n surto.

Manel Rosés és un artista de circ que acostuma a treballar en duet o en col·lectiu i que veu amb recel el fet que, ell també, ha decidit fer un solo.

Ara mateix es troba en un moment de recerca conceptual, física i narrativa amb dos objectes; una porta i una escala de verticals. A dalt o a baix? A dins o a fora? Aquestes dicotomies tan simples li serveixen per jugar i contraposar conceptes com l’èxit o el fracàs, l’individualisme o l’empoderament, el desig imaginari o la realitat desesperançadora, la ficció o la veritat.

En observar les nostres pròpies rutines i pràctiques ens sorgeixen espontàniament preguntes: Què passa? Què no passa? Què fem amb tot aquest temps? Com és que habitem aquest espai? Les nostres necessitats ens porten a transitar diversos moments i estats, tant còmics, sorprenents com vulnerables.

Inspirant-se en el teatre de l’absurd, aquesta creació, de la companyia ‘Los árboles también bailan o 5 maneras de colapsar el mundo’, formada per Oscar Valenzuela, Sebastián Campos i Ricardo Plaza, sorgeix l’any 2020 quan els artistes comencen a indagar en la idea de la salut mental a Xile en el context del confinament per Covid.