Trànsits

La companyia Charge Maximal de Rupture (CMR) neix en el si de la 31èsima promoció del CNAC 2019, composta per Fernando Arévalo, Marica Marinoni, Pablo Peñailillo, Héctor Díaz i Maël Thierry. Comencen el seu recorregut sota l’ala de Galapiat Cirque, per a després buscar els seus propis colors creatius i els seus propis modes de concebre la col·lectivitat.

Guanyadors de la comissió de circ de l’Associació  Beaumarchais-SACD el 2021, la companyia comença a consolidar-se amb la creació i distribució paral·lela de Quiproquo (creació 2021) d’Héctor i Maël; i 9.8 de Pablo i Manuel (creació 2022).

Aquesta companyia es basa en la seva pluralitat, portant així diferents projectes creatius al mateix temps, cadascun desenvolupat per almenys un dels membres de CMR en col·laboració amb altres artistes per a establir col·lectius creatius. El col·lectiu reunit entorn del projecte QUIMERA està compost per Pablo Penailillo, Nicolás Palma i Cristóbal Espoz, i aquest és l’equip involucrat en les creacions amb les cintes aèries.

QUIMERA

QUIMERA és un projecte circense que aborda l’estret vincle que existeix entre el concepte d’inclinació i el de pertinença. Interpretat per tres artistes circenses reunits al voltant del mateix aparell: les cintes aèries.

El centre és la relació amb aquest objecte i com aquest vincle comú expressa la relació entre els cossos en escena. El punt de partida és la condició essencial (i també la restricció) inherent a les cintes: l’amarrament. Aquest aparell té per principi connectar un cos al sostre, i el fet d’estar adherit a aquest objecte suggereix una fusió entre l’acròbata i l’aparell, convertint-se així en una sola entitat.

L’objectiu és desenvolupar i deformar aquest principi per a descobrir com és aplicable a un grup. Ancorar-se en el cel, a la terra, als altres, i convertir-se junts en una sola criatura, una quimera. Se suggereix una immersió en el pensament col·lectiu, com el d’un ramat, o un esbart d’ocells, i en el pensament d’unitat, com el d’una cèl·lula o un òrgan. Així es planteja la pregunta sobre què fer ara amb aquesta humanitat adquirida? La idea és prendre aquesta pregunta com a trampolí per a compartir inquietuds sobre allò que pot definir a les persones, en aquest cas, els tres amics en l’escena:: les seves vivències, traumes, somnis i frustracions, i sobretot la relació que existeix entre els tres.

Phonophobia és una companyia formada per Karita i Maristella, artistes multidisciplinars que recorren diferents formes d’art escènic com el circ, el cant, el teatre físic i la dansa. Actualmente, es troben en procés de creació del seu segon projecte ‘Fast food emotion’.

Silvia Capell (Catalunya) estudia psicologia i es forma com a artista professional de circ a l’escola La Tarumba de Lima, Perú. Més tard torna a Barcelona on construeix la seva vida artística i treballa en diferents companyies i projectes, com ara Les Capgirades, el Col·lectiu La Persiana, Los Galindos, La Virgueria, Les Impuxibles i la Companyia Voël.

El 2015 crea la seva pròpia companyia amb l’objectiu de generar un art arriscat i un diàleg directe i sense anestèsia amb el públic, i amb un compromís sòlid cap a l’art contemporani. Després d’ ‘Homenaje’, la seva primera creació, actualment es troba en procés de creació d’ ‘Ángela Caído’.

Ángela 

Nascuda a l’Argentina, es va formar allí com a artista de circ, centrant-se en acrobàcies aèries. Va obtenir el títol de Professora d’Expressió Corporal-Dansa de la Universitat d’Arts de Buenos Aires; complementant la seva formació amb altres arts del moviment. Es dedica professionalment a les disciplines aèries i a l’escenografia.

Participa com a intèrpret en el grup de dansa ‘DanzAbismal’, un col·lectiu de ballarins dedicat a investigar, experimentar i produir intervencions performatives en espais no convencionals. Va co-fundar ‘Companyia Anexo23’ amb Meme Canziani. Juntes, com a directores i intèrprets, van crear la peça ‘PVC (C2H3Cl)n’, que es va presentar a diversos llocs de Buenos Aires.

Recentment, ha creat la seva companyia per a dur a terme i aprofundir en el seu nou projecte de circ contemporani, ‘Tension’, el qual va ser seleccionat per CircusNext 2024.

Tension

És l’espai íntim on resideix la incomoditat. És aquest ascensor, l’escala, la sortida d’emergència. Un cos en contacte amb l’objecte. Un objecte hostil que danya la seva pell; es converteix en pell, en carn; podria ser un altre cos, tal vegada aquest cos atacant, manipulant, ensumant. Cossos conversant sobre els seus límits, jugant amb l’abisme: Quant dolor podem suportar? Quanta tensió podem resistir? Resisteix!

Resisteix? En qualsevol moment podria trencar-se. Un gran mur de làtex que divideix l’interior de l’exterior. Dominació, submissió, subjugació. Del plaer al dolor i del desgrat a l’agressió. L’exposició de la fragilitat lluitant per sentir-se segura. Una festa amb globus: la celebració de l’ordre i del desordre. Explosió! El salt, la caiguda. Caos, què fantàstic el caos! És llibertat al sotmetiment!

Foto: Flavia Andolfi

Alexandre Duran Davins (1997, Catalunya), es forma en circ a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, l’Escola de Circ de Lió i l’ESAC (École Supérieure des Arts du Cirque), on s’especialitza en màstil. També es forma en teatre, amb el mètode Stanislavski, en arts marcials, en dansa-teatre i dansa Krump. Actualment, resideix a Catalunya i està en procés de creació de la peça ‘Insula’.

Insula

És un moment, com aquells moments de la vida, que no s’entenen, però apareixen i ens travessen. Encara que siguem éssers socials, la realitat és que l’únic que ens pertany som nosaltres mateixos. En triar la solitud, prenc el control sobre l’única cosa de la qual tinc poder, jo mateix. Però no és fàcil.

Ex-libris

Moments d’ inadvertida felicitat: petites cosas o moments de la vida quotidiana que ens fan feliços, que ens fan sortir de la rutina i ens aporten un raig de llum.

Col·lectiu d’artistes disposats a sobrepassar les fronteres que ens limiten. El seu treball transcendeix un nivell de posicionament vital de fraternitat enfront d’un món que impulsa les persones cap a l’individualisme.

Sweet drama

La vida és un SWEET DRAMA! És caòtica, plena d’imperfeccions, com nosaltres…aconseguir aquesta peu dins el caos…aquesta és la llum. I la llum només existeix si existeix foscor.

THE END IS NIGH!

12 universos diferents conviuen en un mateix espai-temps apocalíptic. El seu enfocament, a més de ser artístic, és humà i els aparells de circ s’entenen com una riquesa, més que una restricció.

Mitone

Visquem una experiència junts. Mitone, a dalt o a baix. Leon o Leo. Ni l’un ni l’altre. Un equilibri entre dos mons. El moment magistral: el salt.

Arrels

El projecte ARRELS neix de la necessitat de diàleg entre la manera d’habitar el trapezi i la forma d’observar-ho a través de l’òptica cinematogràfica. Busca com el gest nodreix la imatge i aquesta amplia les seves possibilitats.

ROOM 100 ha estat establerta per Antonia Kuzmani i Jakov Labrović el 2010. La seva primera actuació “C8H11NO2” els va guanyar un títol de “Jeunes Talents Cirque Europe 2009-2010” i els crítics de ser un “exemple excepcional d’un treball intel·ligent, precís, deliberat i intensiu”. Desde llavors, van actuar als EUA, França, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca, Finlàndia, Espanya, Suïssa, Itàlia, Lituània i Croàcia i van produir actuacions, com ara “split”, “Seed” i “BLINK”.

A més d’actuar i produir espectacles de circ contemporani, ROOM 100 està experimentant diferents projectes per enfortir l’escena del circ contemporani a Croàcia i introduir les arts del circ contemporani, la seva història i importància per a una audiència més àmplia. L’activitat principal és la gestió del HALA 100 -lloc de residència per a les arts contemporànies del circ (primer d’aquest tipus a Croàcia i ex-Iugoslàvia) – i l’allotjament d’artistes internacionals del circ per a la creació, actuacions i tallers.

C8H11NO2 (2.0)

C8H11NO2 (2.0) és una nova derivació de l’obra original de ROOM 100 que es va estrenar el 2011 a Academie Fratellini després de ser guardonada amb el premi al programa Jeunes Talents Cirque Europe (ara circusnext). Dins del projecte “The Sphere”, un projecte de creació d’investigació que desenvolupa noves ecologies de finançament per a les arts escèniques, ROOM 100 ha tingut l’oportunitat de tornar a la vida una actuació que es va presentar per última vegada el 2015. C8H11NO2 (2.0) serà un altre rendiment compromès amb l’objectiu d’aprofundir la nostra comprensió de la neurodiversitat i augmentar la consciència i la sensibilitat del públic sobre les seves diferents dimensions i complexitats. Hem imaginat una creació física crua –una barreja de contorsió, dislocació, acrobàcia, butoh i ball– amb un fort component visual, que esperem que, una vegada més, travessi els límits de les arts escèniques…

Aurora Caja (Palma de Mallorca) estudia arts plàstiques a l’Escola Massana de Barcelona i Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Segueix la formació a la Flic Scuola di Circo de Torí, Itàlia. Allà s’especialitza en la disciplina de les verticals. El seu primer projecte es titula En Perill d’Extinció (2016).

Participa també en laboratoris de creació amb professionals com Semolina Tomic, Jean Michael Guy i Volmir Cordeiro, Roberto Magro, Marta Torrents, Eva Ordoñez, Cristian Coumin, Pau Portabella.

El 2018 comença la creació del seu primer espectacle No verbal. L’octubre de 2021 participa en la formació FOCON d’Ésacto’Lido (École Supérieure des Arts du Cirque Toulouse-Occitanie, FR). El 2022 presenta No verbal en forma de recorregut al Museu Picasso de Barcelona. Com a part del dispositiu Creació i Museus i dins de la programació del Festival Grec de Barcelona. Produït per La Central del Circ i el Museu Picasso.

Alhora, continua treballant com artista visual, en col·laboració amb la Cia. Eia, Joan Català, i de manera independent. El 2022 crea l’exposició Out of the Box.

No verbal

“No verbal” transcorre en una dimensió íntima; en una placenta, en un espai mental. És un viatge de descoberta que es revela com la llum en la foscor.

És un relat físic que ens parla de l’ésser humà des de la seva honestedat més animal. Una lluita per trobar la pròpia veu en un món ple de soroll. Una rebel·lió.

En un univers plàstic, el cos esbossa la narració. El seu llenguatge està fet d’equilibris, de moviment acrobàtic, de contorsió i de dibuix.

Firma foto: Gaby Merz

Va ser a l’escola de circ Crescer e Viver el 2011 on Cássia i Rodrigo es van conèixer per primera vegada. Durant la formació, Cássia va continuar la seva formació teatral i Rodrigo va iniciar un curs tècnic de dansa contemporània. Juntament amb altres 10 alumnes, formen la Cia Circo no Ato, amb la qual creen 4 espectacles en 5 anys, s’especialitzen en els portés acrobàtics, circulen per tot Brasil i es converteixen en una referència en el circ de Rio de Janeiro. El 2017 circulen amb el seu més recent espectacle, A Salto Alto, dirigit per Roberto Magro, per Europa, passant per Espanya, Itàlia, Galícia, Portugal, Catalunya i Bèlgica. Durant aquest passatge, decideixen aprofundir en la seva recerca escènica com a duo i iniciar una nova formació professional a l’escola de circ del Lido de Toulouse.

Una vegada finalitzada aquesta formació, s’embarquen en un petit projecte de 15 minuts, Despir, i se sumen a la nova creació de Smart Cie de Bordeaux, UBA, que s’inaugura el 9 de juliol de 2022. A la fi de 2021 comencen a imaginar la primera creació d’un espectacle llarg: Rupestre.

‘Rupestre’

Rupestre són encreuaments poètics i corporis entre passat, present i futur creats com una fuita surrealista a l’origen prehistòric de la humanitat. La intenció és reconstruir, ampliar i sintetitzar símbols, imatges, eines i moviments capaços de provocar una reflexió continguda en la igualtat de gènere i la preservació de la naturalesa.

La música juga un paper principal en aquest espectacle. Els instruments es tocaran a l’escenari amb l’ajuda d’un pedal de bucle. La trama es desenvolupa a partir de la percussió, el primer impuls sonor de l’home primitiu: a través del xoc entre objectes, els sorolls es transformen en so, després en ritme, melodia, dansa i espectacle circense.

Rupestre se submergeix en trànsit com a llenguatge de la memòria, amb el cos concebut com a guardià de l’ancestralitat i la nostra millor eina per a accedir al passat i cocrear un futur més igualitari i divers.

Firma foto: Benoit Martrenchar

Soa Payet, autor en escena, treballa amb la memòria, la que va ser i la que cal inventar amb les nostres accions presents.
Es tracta de redescobrir les històries que sorgeixen de l’imaginari del circ en el seu sentit més ampli, on dansa, text i objecte circense es barregen. Va créixer entre la regió parisenca, l’illa de la Reunió i, últimament, a Colòmbia i l’Equador. Es va formar com a artista de circ a l’escola de circ d’Amiens, Montpeller, Brussel·les i Toulouse.
Ha passat per l’aprenentatge de la dansa, del pallasso, del Butoh i del teatre. Tots aquests territoris l’han portat a concentrar el seu treball en les seves arrels per a comprendre el que travessa a les generacions i allò que exigeix ser escoltat.

Zoé Debary, en la dramatúrgia, dur a terme una recerca acadèmica sobre els gestos i les paraules circenses. Des del seu trapezi-dansa va baixar al sòl de l’escenari per a trepitjar la coreografia dels cossos a través de la dansa GAGA (GAGA MOUVEMENT) i l’obertura de l’actor gràcies a la formació Txékhov de Brussel·les. Des de la seva experiència acompanya als artistes de circ en la creació, «Circus remix» del Tercer Circ (2017-2018), «No puc morir» de la Cie La Gesti (2019-2020), «PAPY» de Lucha Emilia (2020-2022).

La seva recerca ressona en els seus treballs, els seus treballs ressonen en la seva recerca. Com encarnarem els (drama)circs?

La memoria de la Pepa

El nostre projecte neix entre les muntanyes de Medellín i les altures de la isla de la Reunión. Busquem formular els nostres crits interiors. Crits de desarrelats, crits amagats en les goles atapeïdes, crits silenciosos que s’escolten en el fons de la terra, crits dels nostres ancestres i descendents.

“La memòria de la Pepa” és un conte de circ, la història de Pipo, un rodamon. Recordar, recordar, fer aparèixer, treure a la llum, l’esperit aterridor del saquejador colonial i la profunditat de la selva. Fent malabarismes amb els seus barrets de palla “toquilla”, les seves espelmes, les seves teles penjants, estructura l’espai i el seu temps. Pipo es transforma i crea els seus propis rituals, balla la pèrdua amb amor.

No triem representar una cultura en particular. Triem inventar una història inspirada en la memòria dels ancians i al seu torn en les preguntes d’avui que exigeixen noves formulacions. Recaptem en la història de les nostres memòries per a trobar fragments del que s’ha perdut i del que s’ha de reinventar.

Firma foto: Simon Nguyen

Neix el 2 de maig de 1998 a Badajoz, Extremadura, on hi ha moltes alzines. No tenia ni dos anys quan ballava Sonia y Selena en el saló de casa seva, imitant cadascuna de les coreografies de la cinta VHS de la fi de curs de la seva germana. Quan tenia 8 anys va escriure un poema a la verge i la resta és història. Va fer la formació professional a Carampa, de 2016 a 2018, i durant el curs següent va formar part de diferents Freestanding Courses a la DOCH, School of Dance and Circus (Estocolm), diversos específics de la seva disciplina, l’equilibri sobre mans i un sobre el desenvolupament artístic dins de la disciplina circense.

El juny de 2019 fa les proves d’accés per a l’École Superieure des arts du cirque a Brussel·les i és acceptat, tres anys més tard acaba de graduar-se i té el pèl més llarg i li agrada menys la pluja i li agrada més el cafè i més escriure i més el circ, suposo. També realitza el Màster de Poesia de l’Escola d’Escriptors de Madrid i part del Col·lectiu Simul Solus. El patio és el seu primer projecte com a artista/creador en solitari.

El patio

‘El patio’ és un projecte de recerca interdisciplinària que pretén experimentar amb la intimitat, el desig i el poder del llenguatge mitjançant la fusió escènica de la poesia i el circ, utilitzant la acro-dansa, l’equilibri sobre mans, l’escriptura en directe, el treball sonor i la veu com a mitjans i canals d’expressió.

Existeix un punt de trobada concreta entre totes dues disciplines, del qual neix l’esquelet del projecte: la manera en la qual utilitzen la tècnica pura com a canal de creació i la forma com a objecte final. Construint un espai dins d’un espai, ‘El patio’ juga amb els límits entre el veritablement íntim i el completament públic, ja que quan intentes relatar o compartir una cosa íntima la seva qualitat d’íntim desapareix i adquireix per uns segons una dimensió nova.

“La intimidad es un pez saltando entre manos manchadas de aceite y yo pierdo aceite, muchísimo aceite”.

Nascut a Reus, format a l’escola de circ Rogelio Rivel de Barcelona (2010-2012), a la International Art School de Pequín i a l’Ésacto’Lido de Toulouse (2014-2016).

Especialitzat en equilibri sobre les mans, torsió, dansa i teatre. Cocreador de la companyia Random. Llorejat per CircusNext 2019.
Ha actuat a diversos llocs d’Europa, al Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris i al Mercat dels Flors (Barcelona), Theatre de la Cité International (París), CircoBalkana (Croàcia), La Grainerie (Toulouse), Halles de Scharbeck (Brussel·les), Mesopotàmia Circus (un festival de Turquia). Ballat amb artistes de Krump, de Butoh, dansa africana, raves i bachatas de nivell d’èlit.

‘Candy’

“Vaig tenir certes dificultats per a tornar a prendre possessió de mi mateix. És una experiència estranya. Veure’s les cames com a objectes separats, allunyats de la ment, a la qual estan vinculades gairebé per casualitat. Imaginar-se amb incredulitat, com un munt de membres que s’agiten i un necessita aquests membres, els necessita desesperadament, però fins i tot i així a vegades semblen molt estranys, molt estranys. Sobretot les cames.”

Felipe Nardiello

La seva trajectòria artística inicia amb la ruptura amb el món de la psicologia (professió a la qual es va dedicar) i l’obertura al circ. Va estudiar a l’escola de circ “FLIC” a Itàlia, on es va especialitzar en la seva disciplina principal la roda cyr.

Ginés Belchí Gabarrón

Inicia els seus estudis professionals a l’escola de circ “Rogelio Rivel” (Barcelona) per a després realitzar l’escola superior de circ Lido (Toulouse) on s’especialitza principalment en l’acrodança.

En finalitzar els seus estudis crea i actua en l’espectacle El costat fosc de les flors, participa en el Circ d’Hivern SOPA de l’Ateneu Popular de Nou Barris i forma part de l’última creació del col·lectiu Primavez (França) en l’espectacle Intudewail.

Que me tiren al mar

‘Que me tiren al mar’ transcorre en una dimensió íntima, relacional, en un espai emocional. És un viatge que busca relacionar des de l’emoció física la temàtica dels problemes.

Quin és el teu problema?

És un relat físic que ens parla de l’humà des d’un potencial problemàtic, un potencial de fragilitat, un potencial de qüestionament sobre com el subjecte modern es relaciona amb la seva vida.

Quina és la teva solució?

En un univers filosòfic abstracte, els cossos i una Roda Cyr articulen el discurs. Les seves paraules estan construïdes pel moviment acrobàtic de dos cossos, la relació emocional d’aquests dos i una Roda Cyr, que proposa situacions cícliques i circulars, que es poden convertir en problemes o solucions.

Abby Neuberger i Luca Bernini es van conèixer a l’escola de circ FLIC a Torí el 2012, on la gimnasta americana i el jonglor italià van començar a treballar junts el mà a mà i el teatre físic, per crear un vocabulari corporal propi del seu duo. Junts van ingressar a l’Acadèmia Fratellini el 2014 on van continuar perfeccionant la seva tècnica acrobàtica i van desenvolupar les seves investigacions al voltant d’un imaginari lúdic i absurd (Willy Axton 2016 ; Morning 2017). Des de la seva estrena l’any 2017, creen el seu primer espectacle, Compost.

Abby i Luca creuen que l’actuació és un acte de viure en el present, en l’espai on es troben, així com un descobriment de coses sorprenents, de l’inesperat, amb el públic. Amb la Keep Company, que creen l’any 2019, volen interrogar la nostra relació col·lectiva a la terra i defensar les arts de l’espectacle com a mitjans legítims d’obrir les discussions sobre el medi ambient. I a través de l’espectacle, continuen buscant el que pot significar l’ésser humà, a través de l’humor i el riure.

‘Underfoot’

Amb ‘Underfoot’ tractarem el tema de la natura a través l’angle de la descomposició, d’allò que passa després de la mort, de la transformació de la matèria en una altra forma de vida, o en un altre ésser viu. L’equip s’interessarà pels actors descomponedors (o transformadors): cucs, protozous, bacteris, per les reaccions químiques que són la base de les transformacions de matèries; per les reaccions entre àtoms que creen noves substàncies sense pèrdua ni addició de components. I a través de la seua llengua, mesclant teatre físic i tècniques de mà a mà, intentaran representar aquestes reaccions i relacions.

En una gamma més llarga, en ressò a la seva primera creació ‘Compost’, Abby Neuberger i Luca Bernini intenten seguir la història dels cicles de la vida: evolucions i canvis de les èpoques geològiques, i les traces deixades pels canvis de les espècies al cap de milers d’anys de vida en la Terra.  

Kevlar és una companyia formada per la Mar Olivé i la Sara Martínez. Es van conèixer fa 3 anys a Holanda, cadascuna actuant amb el seu propi projecte, la Sara amb Cirque du Platzak i la Mar amb la seva companyia IF. Les dues són artistes que treballen activament pel canvi social, presents en col·lectius de dones artistes. Dialoguen sobre la importància d’utilitzar l’escenari com a espai de llibertat, en els quals eliminem estereotips de gènere.

Elles

Un espectacle multidisciplinari; que combina circ, moviment i música en directe buscant un llenguatge propi que ens defineixi com artistes.

Principalment investiguen diferents reflexions d’identitat i gènere, tractant-les des d’un punt de vista fresc i modern. Un concert escènic de música electrònica on dues persones transiten l’escena en un continu èxtasi i desconcert, qüestionant les seves identitats i la seva forma de relacionar-se entre si. Interrogant la seva identitat com a dones i els clixés als quals aquesta va associada. Què és una dona? Què és un home? Què som si no som ‘res’?

Incontrolables, trepitgen vidres, mesclen música en directe, toquen instruments de cap per avall a diversos metres d’altura, se suspenen una a l’altra pels cabells, llencen dards, exploten pomes, se les mengen i formen estructures corporals impossibles de desxifrar.

Crèdit foto: Mar Bautista

Provinents de diferents punts cardinals, aquestxs artistxs es mouen entre experiències de cinema, trapezi i acro-dansa. Algunxs de ellxs ja han passat pel programa de Trànsits de la Creació i ara reviuen com clubkids, que saben de tarot i de dansa butoh, practicants de la fotografia i devotes de l’activisme. Es defineixen com a circ impràctic i dragtivisme, com a força de xoc i espai de cura. Com un aquelarre que es dirigeix voluntàriament a la foguera en l’acte performatiu, per a demostrar que “per a donar llum cal calar-se foc”, en la seva cita de Susy Shock.

Niebieski

Quatre individus entren en una sala blava, com si estiguessin en un avió que està per enlairar. Un espai de gestió emocional que els revelarà el seu sistema, adaptant-se i oferint el necessari perquè cada unx pugui modificar-se i transitar lliurement allò que la societat titlla d’indigne i gestionable només d’amagat.

A través del joc, amb els objectes quotidians que la sala brinda, es reapropiaran de símbols de la cultura popular. Un circuit on el dolorós i brut muta en un ritual d’iniciació del qual van ser privadxs. Desenvolupar una manera de relacionar-se amb els emblemes del binarisme patriarcal desembocarà en una narrativa col·lectiva. Posarà en pràctica l’empatia, per a navegar todxs el procés de convertir l’inadequat en empoderant.

Aquest artista va començar ben lluny del circ. L’any 2016 es va graduar en física i astrofísica per la Universitat de Bristol (Anglaterra) i abans, aquí a Barcelona, havia estudiat música al conservatori el violí com a primer instrument. No va ser fins al 2016 que va començar la seva formació en arts de circ fins a obtenir el grau professional de circ a l’escola Rogelio Rivel l’any 2020.

Actualment segueix buscant connexions entre l’astrofísica, el circ i la música acústica i electrònica. Paral·lelament a aquesta creació, desenvolupa un projecte pedagògic per a escoles, “Sóc la teva FÍSICAH”, present a la col·laboració de La Central del Circ amb la Biennal Ciutat i Ciència 2021.

Pròxima Centauri

L’escena és plena de fulles de tardor. Un pèndol oscil·la a ras de terra i remou les fulles amb l’aire que genera. A partir d’aquí la posada en escena juga entre allò natural o simple i allò artificial o complex a través d’elements com l’aigua, fulles, pèndols i una roda cyr.

Amb l’ajuda d’aquests elements explora els llenguatges que utilitzem a través de la ciència i l’art buscant en la creativitat el punt comú entre qualsevol disciplina científica i artística. Pren com a referència l’evolució d’una estrella similar al sol i s’enmiralla en les seves fases vitals des que neix fins que mor. És la ciència simplement una manera d’entendre l’art present en la naturalesa?

La peça porta el nom de Proxima Centauri: l’estrella més pròxima al sistema solar situada a uns 4,2 anys llum i forma part d’un sistema estel·lar de 3 estrelles, una d’elles molt semblant al nostre sol.

troposfera.xyz és un projecte artístic de Dídac Gilabert que analitza el món des de la mirada d’un malabarista, apreciant els petits detalls i el perquè dels fenòmens que ens envolten. Passen el temps movent partícules que estan disperses en l’espai, i això els fa feliços, contemplant tant a escala macroscòpics com microscòpica que no som res més que una acumulació de matèria i idees, i que la cobdícia de ser ha anat erosionant el planeta. Aquesta creació obre una nova línia de treball per a troposfera.xyz. Al programa de Trànsits de la Creació vam poder seguir de prop el procés de creació de l’anterior treball d’aquesta companyia, sota el nom de Dame du Cirque, i també han estat implicades en el projecte d’educació i cultura EN RESiDÈNCiA aquest curs 2020-2021.

Polychromatic Void

Ja fa un temps que estic bastant obsessionat amb la música ambient i els sistemes generatius que molts paisatgistes sonors fan servir per arribar a nous horitzons i textures. Després d’investigar molt sobre música generativa, he decidit fer el mateix amb els malabars, i buscar en direcció cap a un parell de subgèneres que de moment anomeno “Ambient Juggling” i “Generative Juggling”.

“L’ambient juggling” és un malabarisme sense pretensions, és un acte que té com a motor la dissolució constant, existeix sense necessitat de destacar respecte a l’entorn. El “generative juggling” va un pas més endavant, i intenta entendre tot l’entorn com un sistema que dóna inputs i rep estímuls, i en funció de tots aquests paràmetres evoluciona cap a indrets no plani cats, però si que poden estar acotats. Polychromatic Void va més encaminat al “generative juggling”. Crear un sistema híbrid entre malabarista, malabars, vídeo, música, il·luminació, codi i altres elements, on tot estigui connectat i en un constant diàleg.