Trànsits

Maria Solà (1981, Catalunya) crea obra disjuntiva per denunciar les disfuncions del sistema. Està vinculada a l’underground català i danès, produint festivals, performances, exposicions i publicacions en defensa de la contracultura. Pel que fa a les arts escèniques és intèrpret i productora. Cofunda Las Feas (2002-2006) i The Brunette bros (2008-2020). Des del 2023 actua en solitari amb Mama Calypso i Fets Reals. Respecte a les arts visuals és investigadora i fotògrafa. Dur a terme publicacions, exposicions i curtmetratges.

El seu projecte actual, Nacionalitat espanyola: trampes, evidències i fotos prohibides, és una crítica als protocols policials, als límits identitaris, a la veracitat de la fotografia i els sistemes de control. És també una oda al transformisme i un testimoni sobre la flexibilitat d’expressió de gènere. És una evidència, una gosadia i una conquesta. Una recerca creuada entre les arts visuals i les performatives que ha dut a terme durant més de dues dècades, marcant la seva identitat artística especialitzada en el clown.

Cie. Le bar á chiens està composta pels i les artistes Florencia Galimberti, Matthias Elgueta, Lina Ramírez i Stefano Zacchi, provinents de Xile, Argentina, Colòmbia i Itàlia i reunits per les seves ganes d’indagar els portés acrobàtics com a part del mateix llenguatge.

‘A braccio’

A braccio és una experiència sensorial que invita el públic a connectar amb les seves pròpies emocions i records, ressonant en el més profund del ser. Un viatge on el circ es converteix en el vehicle perfecte per explorar les profunditats de l’ànima humana.

Cia. Mesa para Dos, fundada per Bryony Fowler i César Bonilla, és una entitat creativa forjada en el si de la convivència mútua impregnada per la resiliència, l’humorisme, allò comunitari i no convencional. Els camins de les artistes es creuen a Torí, on ambdues comparteixen pis i s’especialitzen en corda aèria a la Flic Scuola di Circo, mentre la vida les porta per camins absurds que les fan desafiar les normes socials. Pel seu actual projecte compten amb l’acompanyament artístic d’Alejandro Dutra.

‘DesMother’

DesMother és una investigació de circ que es basa en la narració satírica d’aquest vincle que treballa entre la bellesa dels marges i de l’imperfecte. A través de la corda aèria i un humor que tendeix cap a l’absurd i el poètic, s’exploren les nocions del brut, el vulnerable, el propi i l’estrany, el canvi de les relacions i les expectatives de cadascú en l’art i la vida. La celebració d’una amistat, de la cura mútua com a revolució, de la bellesa en el que és obscè i en el que és repudiat per la societat.

Maragda Induráin i Maria Estela coincideixen i es formen des del 2015 a l’Escola de Dansa La Madó (Vilassar de Mar). Paral·lelament cadascuna s’ha format en tècniques diferents. Maragda Induráin, ballarina de dansa contemporània i artista de circ, va formar part de la Cia jove Fre3Bodies 2018, Grau Mig a la Rogelio Rivel i ballarina de la Cia Roseland Musical. Maria Estela, intèrpret i cantant, graduada a l’Institut del Teatre, resident a Lo Spazio, centre d’investigació i pràctiques artístiques, col·labora amb músics i ballarins nacionals, i treballa per la pròxima producció del Teatre Akadèmia 2024 dirigida per Moreno Bernardi.

Actualment, realitzen el seu primer projecte en comú, la recerca d’una poètica escènica entre la perxa xinesa, la veu i la paraula. Experimenten metodologies possibles a partir de dinàmiques d’improvisació i repetició, per endinsar-se en el què la música i el moviment suggereixen.

Va néixer a Friül, va estudiar disseny gràfic, va arribar a Torí com a malabarista però va acabar fent mà a mà. Després de tres anys de formació a l’escola de circ Flic, es va traslladar a Barcelona, on va millorar la tècnica de mà a mà i va cultivar la seva vessant artística. Ha treballat en diversos projectes i companyies, com “Viso&Rachel” “Cieocifa” i amb el col·lectiu “Fabbrica C”.
Actualment, viu a les muntanyes frulines on, a Circo all’Incirca, imparteix regularment classes de mà a mà. També col·labora com a artista i escenògraf amb l’associació Brocante i amb Roberto Magro. També està en procés de creació de la peça ‘Fragile’.

Fragile

L’equilibri està viu.
Una precarietat controlada, on el risc ens suspèn.
I si cau? No sempre importa.

Arrel Guevara estudia el grau d’Antropologia Social i Cultural a Barcelona mentre es comença a formar com a artista de circ en diferents espais com Atlantis i Gente Colgada. Més endavant, l’any 2020, decideix professionalitzar-se com a artista a l’Escola de Circ i Teatre CAU a Granada, on s’especialitza en trapezi fix, i també fa un curs de circ social a l’Ateneu Popular 9Barris. Actualment, treballa com a tallerista i formadore de circ a les escoles Circ Aire i La Volta, i es continua formant en dansa, acrodansa, teatre i trapezi. Es troba en procés de recerca i creació del seu primer solo, ‘Lutum’.

‘Lutum’

‘Lutum’ surt del meu cul, però no sols del meu; surt de l’anus com a forat susceptible de violència. ‘Lutum’ és l’entramat enfangat dins del cos, al qual només li fa falta estar viu per morir. És el fang entrant per les venes sense demanar permís i portant-te fins a la paràlisi. És posar en safata els ossos i òrgans dipositats en un cos que és transformable i caduc. Que és penetrable i impenetrable. Orgànic i grotesc. Fix i estroboscòpic. Histèria i espai en blanc. 

Des de les entranyes més privades a l’emergència pública: sexualitat, gènere, violència i malaltia són els elements de l’ésser humà que convergeixen en aquesta experiència escènica, representada a través del cos, el trapezi, el drag i la paraula.

Ha tingut companyies de circ, de dansa, actualment dos de teatre; bandes, orquestres, dúos i solos. És músic des de que té memòria, ha acompanyat els processos de creació de Losin’Form’Alls, els Circ Vermut, l’Alba Ramió i l’Yldor Llach, i un reguitzell de companyies franceses com INO Kollektiv. Ha fet de tècnic de so, de llums, ha repartit revistes i ha apilat paquets de detergent en pols sobre un palet en un magatzem. També ha treballat de professor de música.

4A

Idealment seria moltes coses, objectes i tècniques i discs i ombres; però com que ara és una simple indagació, m’agafaré a la música i el circ, a la mecànica i la trajectòria.

Cata Aguayo és una artista escènica multidisciplinària, investigadora i docent, nascuda a l’Uruguai. Diplomada en arts circenses a la Universitat de San Martín, Buenos Aires, i a l’escola superior d’arts circenses de Toulouse, ESACTO – Lido. Estudia diverses tècniques de dansa contemporània i improvisació, especialitzant-se en Asymmetrical
Motion, amb Lucas Condró. També va estudiar tècnica vocal i cant.

L’any 2018, crea amb Alejandro Dutra, la companyia Olga – Cirqanalogique, finalista a Circusnext 2020-21, guanyadora del Fons de cooperació transfronterer Travessia Pyrénnés de Cirque i premiada per l’Ajuntament de Toulouse i el Departament de de la Haute-Garonne. Actualment, están creant el seu segon espectacle. Ha estat intèrpret de les companyies franceses L’Éolienne i La Grue, coreògrafa de La June Compagnie i mirada externa de diverses companyies emergents. Des de 2018 dirigeix el Laboratori Anual de Recerca Aèria, de la Cooperativa La Bonita.

Pandora

Pandora investiga la bretxa que existeix entre el lloc que se’ns atribueix socialment i el que escollim ocupar. Aquest marge entre el que s’hereta i el que es construeix. Neix d’un desig de reconciliació amb la pròpia singularitat, on allò personal es rebela per tornar-se universal i polític.

Foto: Sofia Chopitea

Julia Behar Bonnet és artista de circ, músic, cantant i ballarina. Es va formar en posada en escena a la Universitat de Poitiers (França), i en circ a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, on es va especialitzar en l’art de l’equilibri sobre un cable dur. L’any 2019 es va embarcar en diverses gires amb Gommette i Gabatcho Circus (Suïssa) i va col·laborar amb artistes de circ com a intèrpret, directora, mirada externa i/o músic. Actualment, viu a Toulouse i col·labora amb diferents companyies (Sweet Xili Circus Company, Nostraxladamus, etc.). A la tardor de 2023 comença la creació de ‘Tendre’, un solo que barreja circ, música, dansa.

‘Tendre’

Tot comença o acaba amb un desig tendre i violent. Profund i visceral. Una emergencia. La de fer en comú i cridar aquesta urgent necessitat de tendresa…

Foto: Milki Lee

Cia. La Bel•Bel està formada per Marta Punsola, la Tona, (Cia Zero, Spazio Bizzarro, Cronopis Espai de Circ), i Jordi Puigoriol, el Putxi, (Cie Cirquons Flex, Cie Les Pieds Sur Terre, Cie XY). Després de les seves respectives formacions i algunes experiències professionals, l’any 2023 intercanvien idees artístiques i s’embarquen plegades en la creació d’una peça que, actualment, rep el nom provisional de ‘Guillem’.

‘Guillem’

Peça de circ contemporani relatada en primera persona. Combina equilibris acrobàtics, moviment, text i audiovisuals.

Totes les ferides deixen una marca. De vegades aquesta marca és perceptible i el trauma es pot reconèixer com una cicatriu. No obstant això, hi ha experiències que, tot i no deixar una marca física, queden allotjades al més profund de l’ànima, amagades en algun racó.

El formigueig, la diplopia i la pèrdua de sensibilitat es correspon amb cadascuna de les fases del síndrome Guillain-Barré, que ataca el sistema nerviós. Aquesta pèrdua de sensibilitat es reflexa paral·lelament amb la pèrdua de sensibilitat social en tots el àmbits.

Tot i així, la llum sempre s’acaba colant per alguna esquerda, i per tant, la presa de consciència de la ferida porta a l’acceptació i a la voluntat de reconstrucció.

Foto: Oriol Segon

‘Laboratori de recerca’

Josefina Colli va néixer a Badia Blanca a la província de Buenos Aires, a Argentina, el 1990. Influenciada per una família d’artistes plàstics, decideix estudiar el professorat d’Arts Visuals a la ciutat, però paral·lelament descobreix el circ, explorant diferents disciplines fins a trobar-se amb la roda cyr.

A Badia Blanca, va fundar a la companyia “L’enlairament” que va rebre el suport en diverses ocasions del Fons Municipal d’Arts, igual que per a la producció de roda cyr “Entre nos”, el 2018.

Autodidacta durant anys, decideix créixer artísticament i viatja a Europa aprofundint els seus estudis a l’escola de circ Flic de Turí, Itàlia. Continuant amb la seva formació i buscant ampliar la seva expressió corporal, assisteix a l’escola de dansa contemporània “Area Dansa Barcelona” a Barcelona, on actualment resideix.

A partir de l’aprenentatge, recerca i desenvolupament de totes dues disciplines es qüestiona: Com crear i desenvolupar un llenguatge personal on puguin conviure i articular totes dues disciplines sense arribar a l’existència d’una jerarquia?

Poética salvaje

“Poética salvaje” qüestiona i indaga sobre la relació que existeix, i encara no, entre el moviment que ens brinda la dansa i roda cyr, analitzant cadascuna per separat per després portar-les a la pregunta-acció: com es poden entrellaçar per trobar l’instant de retroalimentació, flux i convivència de totes dues tècniques, deixant de costat la jerarquització i apostant per la democratització?

Un diàleg constant creat des d’un lloc molt íntim que parteix de preguntes sense resposta, escrits poètics i antònims, que potser mereixen ser ordenades o no, però que mantenen al cos-objecte en constant feedback creant un lloc lliure i sense màscares on el cos-objecte es presenta com a garantia d’allò més concret, d’una veritat de moviment.

Un treball de recerca que s’inspira i alimenta de diferents escriptors de la dansa i filòsofs, així com també ballarins-circenses que parlen des del cos, el joc i la composició instantània.

Firma foto: Lidia Rebollar

Des de petita es va interessar en les arts escèniques, explorant la dansa i el teatre, per a posteriorment descobrir el circ a través del Centre de les Arts Aèries a Santiago de Xile. Una vegada que decideix fer del circ la seva vida professional, es forma a les escoles Flic Scuola di Circ (2015-2017) i L’ecole de cirque de Lió (2018-2020) especialitzant-se com a àgil de mà a mà.

Va formar part de la companyia Michele & Francisca, sent coautora de l’espectacle SIGNES, que va girar en diversos formats durant els anys 2020-2022.

Actualment, forma part del COLLETTIVO COLLETTIVOM, amb l’espectacle Mariage (estrena 2024) i del COL·LECTIU Q||MƎRA dins de REQUIEM- recerca per a un acte performatiu des-orgànic.

Interessada en la música com a artista autodidacta, realitza recerca sonora i creació musical amb la veu i loop station. A més, forma part de la coral feminista semi-professional “L’ebranleuse”.

La primera y la última

Arribada al final, estic de nou en el principi

“La primera y la última” és un procés creatiu palpitant, agitat i impacient per donar pas a una experiència artística mutant i transformadora.

Impulsada pel desig de retrobar-me en escena com a cos expressiu artístic i legítim, obro la porta a aquesta creació dins del programa “recerca essencial”, un temps per a perdre’m dins d’un espai d’experimentació i ruptura.

Fragmentar i reconstruir els llenguatges que anteriorment he utilitzat per a aprofundir en una manera d’expressió líquida i inestable on es difuminen les delimitacions entre cada llenguatge.

Música, veu, moviment, marges, cos polític, vertigen, nous imaginaris: una part dels fils que s’aniran teixint durant la cerca.

Potser tot això és una bona descripció del que procuro fer, considerant que possiblement, serà tot el contrari.

Firma foto: Gaby Merz

troposfera.xyz és un projecte artístic de Dídac Gilabert que analitza el món des de la mirada d’un malabarista, apreciant els petits detalls i el perquè dels fenòmens que ens envolten. Passen el temps movent partícules que estan disperses en l’espai, i això els fa feliços, contemplant tant a escala macroscòpics com microscòpica que no som res més que una acumulació de matèria i idees, i que la cobdícia de ser ha anat erosionant el planeta. Aquesta creació obre una nova línia de treball per a troposfera.xyz. Al programa de Trànsits de la Creació vam poder seguir de prop el procés de creació de l’anterior treball d’aquesta companyia, sota el nom de Dame du Cirque, i també han estat implicades en el projecte d’educació i cultura EN RESiDÈNCiA aquest curs 2020-2021.

Polychromatic Void

Ja fa un temps que estic bastant obsessionat amb la música ambient i els sistemes generatius que molts paisatgistes sonors fan servir per arribar a nous horitzons i textures. Després d’investigar molt sobre música generativa, he decidit fer el mateix amb els malabars, i buscar en direcció cap a un parell de subgèneres que de moment anomeno “Ambient Juggling” i “Generative Juggling”.

“L’ambient juggling” és un malabarisme sense pretensions, és un acte que té com a motor la dissolució constant, existeix sense necessitat de destacar respecte a l’entorn. El “generative juggling” va un pas més endavant, i intenta entendre tot l’entorn com un sistema que dóna inputs i rep estímuls, i en funció de tots aquests paràmetres evoluciona cap a indrets no plani cats, però si que poden estar acotats. Polychromatic Void va més encaminat al “generative juggling”. Crear un sistema híbrid entre malabarista, malabars, vídeo, música, il·luminació, codi i altres elements, on tot estigui connectat i en un constant diàleg.

Miguel García és un artista de circ especialitzat en portor d’equilibris acrobàtics, clown i portor coreà. Es forma en teatre amb professores de l’Institut del Teatre, en circ a l’escola Rogelio Rivel, i en dansa amb Olga Tragant. Es gradua en Enginyeria de Telecomunicacions a la UPC i realitza el Màster en Art Sonor a la UB. També té estudis de piano, música i veu. És fundador de la primera cooperativa de circ de treball associat: Coopdecirc. Ha treballat amb companyies com Volàtils, Circ Pistolet, Klezmer, Call me Maria, Ciclicus, Somso, Circ Alienzo i Capicua, entre altres, fent gires tant en l’àmbit nacional com internacional.

‘Soul of sound’

La imaginació, com l’etimologia de la paraula indica, es recolza de manera recurrent en la imatge, en el sentit de la vista. Les projeccions mentals que fem partint de la memòria estan recolzades en imatges. Però partint del so també podem crear nous imaginaris. Pensar a través del so ens pot conduir cap a altres realitats? Com poden interactuar el cos i el so per cercar aquests imaginaris?

En aquesta recerca l’artista es proposa trobar eines d’improvisació partint del so com a estímul, i utilitza eines tecnològiques per ampliar les possibilitats d’aquesta interacció entre so, cos, pensament i emoció. Al voltant d’aquesta idea principal anirà construint unes pautes que li serveixin com a punt de partida per a una nova creació que girarà al voltant de dues idees: la respiració i les xarxes de vides.

Fitxa artística

Intèrpret i creació sonora: Miguel García

Firma foto: Marta García

Felipe Nardiello neix a Santiago de Xile on estudia psicologia. Més tard, decideix fer un canvi dràstic de vida i dedicar-se al circ. Es forma a l’escola de circ FLIC (Itàlia), on troba la seva especialitat, la roda Cyr. L’estudi d’aquesta disciplina el porta a preguntar-se com pot trobar un llenguatge personal i autèntic dins d’una disciplina tan estereotipada. D’aquesta manera posa el focus a la recerca de la llibertat corporal, el cos viu, més enllà de la roda. També integra dins d’aquesta pràctica diverses disciplines, com la dansa, el teatre o la música. Establert a Barcelona, durant els últims anys ha col·laborat amb diverses companyies a Europa, a la vegada que s’ha dedicat als seus projectes personals.

‘Epidermis’

On acabes? Hi ha una última cèl·lula abans del precipici vertiginós de l’extern? Una persona en un museu mirant un quadre, és un testimoni? O està dins de la peça? La raó només pot ordenar els armaris en temps de calma, i durant una crisi? En els punts culminants de la crisi és on la impulsivitat ens porta a resoldre-la amb les barbaritats més absurdes: disparar, córrer, enverinar-se, humiliar-se, deixar anar el gos, colpejar, morir, viure. Què és l’absurd, el món ordenat en calma o la crisi?

‘Epidermis’ és un intent de recerca personal, d’escapar del buit, un intent de deixar d’escriure amb tanta pedanteria, de fusió del subjecte amb l’objecte, de sobreviure a aquest absurd per mitjà de l’absurd, un intent d’acceptar la crisi.

Fitxa artística

Creació i interpretació: Felipe Nardiello

Ilaria va nèixer a Itàlia i sempre va tractar d’expressar la seva personalitat jugant a actuar. Després d’obtenir el 2014 la llicència en Ciències de l’Esport en la Universitat de Bolonya, va decidir dedicar-se a les arts de carrer i és gràcies a aquest món que va conèixer el circ, un art que li va permetre reunir les seves passions: el teatre i la dansa, en particular la Disco Dance (va ser campiona mundial en la disciplina Disco Freestyle Duo als 8 anys). Inicià la formació de circ contemporani a la Flic el 2014 i a partir d’aquell any va començar la seva especialització en màstil, que va continuar a la francesa Académie Fratellini fins 2019. Ara actua a l’espectacle “Demain Hier”, una creació del clown Ludor Citrik, y amb el col·lectiu clown “Homo Sapiens” dirigit per Caroline Obin.

Animus Anima

Animus Anima parla d’un ser modelat i cohabitat per un binomi d’energies que poden prendre diferents noms: calent/fred, fora/dins, ying/yang, femení/masculí. Parla de la seva relació amb la societat, del seu vincle amb el prejudici, amb les normes de bellesa i les pressions socials. Submís a una evolució que, a través del temps, li empeny a progressar retrocedint, aquest ésser viu un veritable alliberament davant del públic, realitzant un retorn a allò primitiu.

Una recerca autobiogràfica pensada com una alegre provocació, construint complicitat amb el públic a través de l’humor; del màstil, lloc on tot es fusiona i adquireix un sentit; i la Disco Dance, disciplina que encarna la velocitat i l’exhibició davant d’un jurat, representat pel mateix públic. Tot això, amb la finalitat de posar en evidència fins a quin punt els judicis i les pressions socials condueixen a aquest ésser a modificar, adornar i camuflar obsessivament el seu cos, fins a caure en una estètica grotesca.

Foto: Alian Richard

Alice Rende és una artista de circ indisciplinada amb formació a l’Escola Nacional de Circ de Brasil i l’ESACTO-Lido de Toulouse. Va estudiar història cultural a l’Universidad Federal do Rio de Janeiro, on també va cursar el màster en arts escèniques amb la seva recerca sobre “cossos irreverents” al circ. Va participar com a artista a “Silenzio” de Roberto Magro, treballant també com a la seva assistent de direcció en altres creacions, i el 2017 va arribar a La Central del Circ gràcies al Fons Iberescena dedicat a la creació en clau iberoamericana. El 2019 va formar part del projecte Creació i Museus de La Central amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, amb un primer esbós del seu solo Passages.

Stravaganza

El cos acrobàtic té l’ambivalència vertiginosa d’exhalar les seves habilitats extraordinàries denunciant al mateix temps quant fràgil és.

L’entrenament de circ que es focalitza en la dificultat i l’estètica amb el màxim control del vertigen crea un cos de superheroi: reeixit i coherent amb el capitalisme actual, adaptat al mercat. Les preguntes que es fan amb més freqüència en l’entrenament estan relacionades amb l’eficàcia i la seguretat. Eficaç, reeixit… quines paraules tan capitalistes. Però com s’entrena quan el que es busca compartir en escena és la fragilitat i no la superpotència? Quins són els espais possibles per a la precarietat, per al monstruós, per a la simplicitat? Quines estratègies d’entrenament escènic o condicions particulars permeten que un artista sigui capaç de crear i sotmetre’s a situacions de vertigen? Finalment, quina és la potència poètica i l’interès social de fer-lo avui dia?

Toni Gutiérrez es forma en trapezi fix i doble a la Escola de Circ Rogelio Rivel de Barcelona i s’especialitza amb Yuri Sakalov a Brussel·les. Autodidacta en la disciplina de corda, es va formar en aquesta disciplina amb Helene Embling i Emiliano Ron. Va formar part de la companyia Amnoticos amb Phoebe Armstrong i també ha presentat números de corda llisa, peces com a solista i una peça a duo amb Mila Martínez. El 2014 amb Asvin López funden la companyia La Fem Fatal, amb obres com Anton i Polina i EJE36 i forma part del Col·lectiu de circ TQM i el seu espectacle VoloV. Toni també col·labora amb altres artistes amb un interès especial pel món de la dansa i la hibridació amb les seves recerques amb la corda. Amb aquesta residència de Recerca Essencial, treballa un procés de recerca en solitari.

El Desè Home

Portar en ment i cos tots aquells pensaments i deliris que t’ataquen el cap mentre vols adormir-te. Els que t’entren profund al còrtex i s’expandeixen fins a l’insomni. Aquells, que si no fas cas, acaben expandint-se incontrolats…

Aprofito per parar (una estona) i prendre aire. Prémer l’aturador i agafar impuls, cap enlloc… per seguir caminant en un cos canviant, en un món atrofiat. 

Avorriment.

El veig, és aquí al meu costat,

Assegut en el mateix sofà que jo.

Es posa aquí, calladet i tranquil·let amb una tassa de te, no diu res, però em mira.

Jo l’estimo, i ell també m’estima.

Ens estimem.

Ara ha arribat Temps també.

Ell ho té molt clar.

Som un súper trio.

El que mou aquesta cerca és un conatus: un moviment en potència i un apetit que pertanyen al meu camí – tant artístic com personal – però sobretot pertanyen al meu cos, i neixen d’ell.

La norma. La norma-lització. La norma-tivitat. La regla. Les regles. La sang. El sacrifici. La santedat. La perfecció. El sublim. El terror. El poder. La norma. Cíclic. Vull conèixer el meu cos fora de les normes. De les tècniques. Del que és norma-l: norma-l en la manera de moure’s, de presentar-se, d’utilitzar-se, de deixar-se utilitzar, de parlar; en el circ, en el teatre, en la dansa, en la imatge, en la icona, en aquest territori polític que és el meu cos.

Necessito investigar les normes que habiten en mi, per a després poder-les trencar. Necessito un espai de solitud, per a reconèixer les formalitats i sobrepassar-les. Necessito identificar als segells que el sistema de poders va deixar en el meu cos, per a poder revolucionar-los. Necessito conèixer la coerció, per a lliurar-me a una fecunda insurrecció.