Trànsits

Clara Prieto Boix inicia la seva formació professional a l’Escola de Circ Rogelio Rivel a Barcelona, i continua a Codarts, Universitat d’Arts de Rotterdam, Holanda, on s’especialitza en corda llisa. Allà també descobreix el pal xinès.

Ha actuat tant amb la corda com amb el pal xinès a diversos festivals a Catalunya, Bèlgica, Lituània, Mèxic… I ha participat en projectes com el Combinat de Circ de l’Ateneu Popular 9 Barris, C%RC a l’Antic Teatre de Barcelona, Balade de Cirque de la Companie BAM, Nilak Circ Teatre Itinerant, entre altres. Està molt interessada en la part social del circ, fet que l’ha portat a participar com a voluntària en projectes al sud-est de Turquia i Tunísia.

La seva idea és crear un llenguatge fluid i natural, qualitat que busca a través de la dansa i el moviment. El seu últim descobriment ha estat el claqué, que juntament amb la dansa, el teatre, l’humor i l’absurditat, són recursos dels quals s’enriqueix per aconseguir un llenguatge més complet i divers.

‘Bennescuda’

Dice que en el manicomio, un día, el director coge a tres locos para ver si les puede dar de alta. / Dice: veniu aquí. / Se acercan los tres. / I li diu amb un, li diu: ¡a ver tú! 6×6? Y dice el tío: ¡Febrero! / Diu: vale nen, de puta mare. / Diu: tú, al segon, tú: 6×6? Diu: 1000! / Diu: molt bé! Deu ni do també. / Li diu al tercero: a ver tú!, ¿6×6? Y el tío: ¡36! / Diu, coi, diu: y ¿cómo has llegado a esta conclusión? / I diu: ¡fácil! He dividido febrero por mil.

Marc Bosch Mola (Vic, 1992) estudia biologia i neurociència, mentre es forma en circ. Amb l’objectiu de professionalitzar-se com a artista, realitza els estudis de l’escola Rogelio Rivel de Barcelona. Fa d’intèrpret en diverses peces, com ara ‘Gender’, sota la direcció de Tere Celis, i al 58è Combinat de Circ de l’Ateneu de Nou Barris, sota la direcció de la Cia. Zero en Conducta. També participa en diverses gales de circ amb el seu número de trapezi fix al Mercateatre 2022, al Circ de Nadal de Cronopis 2023 i a la Gala Mara Mara al 2024.

En l’intent de seguir expandint-se comença a treballar amb Andreas Avgousti (Nicòsia, 1992), investigador de gènere i filosofia queer. Amb aquesta contaminació creuada, entre la pràctica física del circ i el discurs filosòfic queer, neix el projecte ‘Escorça’.

Escorça

“Cobrint cada racó del meu cos, com una armadura de guerra, dura i pesant, amago quelcom de mi que desconec. No ho notes quan m’abraces? Els meus dits, com ganxos, desengrunen la soferta fusta que em protegeix i, com un rellotge de sorra, els trossos cauen a terra esperant els següents. Lents i constants.

Avui podria desfullar-me com un arbre a ple hivern: aleshores em podràs veure realment?

Em pregunto si hi ha alguna cosa meva rere aquesta closca, o és escorça tot el que soc?

Em pregunto si tenim alguna cosa en comú tu i jo, o potser soc un ésser monstruós?”

Escorça és un intent de (de)construir una peça de circ seguint una recepta vital apresa, en la qual el discurs sobre l’essència humana esdevé el fil conductor. Una experiència tragicòmica que parla a través de les capes, convidant al públic a l’autoreflexió.

Foto: Aina Barril

Borja Nou és graduat en Educació Social i és Tècnic en Animació Sociocultural. També es forma a l’escola de teatre social i interpretació La Roda de Madrid. Com a artista de circ, es forma a l’Escuela Internacional de Circo y Teatro CAU de Granada, on s’especialitza en la disciplina de mà a mà, com a àgil i com a portor. Actualment, es troba en el procés de creació de dos projectes: ‘Requiem’, amb el Col·lectiu QIIMERA, i ‘Nébula Dermis, un espectacle en solitari.

‘Nébula Dermis’

Nébula Dermis és una peça multidisciplinària de circ-mediació en solitari en la qual es posen en diàleg el llenguatge circense, el teatre físic i la voluntat del públic. És una condemna per declaració de vulnerabilitats, travessades per la identitat dissident. Es proposa una sentència popular en la qual el centre aparent de condemna és l’artista, que, sense ser-ne conscient, sotmet a judici també al públic amb les culpes que se li atribueixen. Un viatge per les fragilitats del cos escènic i l’autoreferència col·lectiva que neix des de la necessitat de compartir-se de manera vulnerable i de reconèixer-se en això.

Foto: Fede Nieto

L’any 2022 la Maria Paz reuneix quatre artistes de circ – Jesu, Africa, Júlia i Maya – d’entre França, Catalunya i Xile per crear la companyia La côte folle. El col·lectiu es crea, per una banda, amb el desig de fer una creació de portés i dansa i, per l’altra, per les ganes de compartir l’ ètica col·lectiva i la qüestió de com fem circ.

Entre bous i vaques

Cinc cossos acrobàtics que es porten i s’acompanyen, utilitzen una estructura que es transforma per explicar ‘Entre bous i vaques’. El col·lectiu La côte folle proposa – a traves dels portés i la dansa – una narració escènica sobre la memòria, l’oblit, la vellesa, la demència i el pas del temps, inspirada en anècdotes i testimonis reals.

Una proposta de carrer i per tothom. Un viatge entre els records d’un cervell en ruïnes, entre la sensibilitat i l’humor.

Foto: Andreu Casadellà Oller

Ha tingut companyies de circ, de dansa, actualment dos de teatre; bandes, orquestres, dúos i solos. És músic des de que té memòria, ha acompanyat els processos de creació de Losin’Form’Alls, els Circ Vermut, l’Alba Ramió i l’Yldor Llach, i un reguitzell de companyies franceses com INO Kollektiv. Ha fet de tècnic de so, de llums, ha repartit revistes i ha apilat paquets de detergent en pols sobre un palet en un magatzem. També ha treballat de professor de música.

4A

Idealment seria moltes coses, objectes i tècniques i discs i ombres; però com que ara és una simple indagació, m’agafaré a la música i el circ, a la mecànica i la trajectòria.

Dora Komenda és una arquitecta i artista de circ autodidacta de Split, Croàcia. El 2015 va obtenir un màster d’arquitectura i simultàniament va descobrir el circ, desenvolupant-se en ambdues disciplines des de llavors. La seva cartera d’actuacions, espectacles i exposicions multimèdia és rica en col·laboracions amb arquitectes, músics, artistes visuals i animadors. Des de 2018 ha treballat com a directora artística a Cirkus Kolektiv i el 2021 va fundar l’oficina d’arquitectura Kolektiv tri juntament amb dos socis.

Konstrukt

Konstrukt parla de fracàs i d’opcions errònies. L’equipament aeri de l’espectacle està alterat per la qual cosa es torna fràgil, insegur i inadequat per al seu ús. Els personatges són homes bojos, ximples que continuen intentant actuar-hi, i inverteixen molt d’esforç en una batalla que ja està perduda. Al final s’enfronten a una pregunta: com fer front al fracàs? L’acceptació, la renúncia, el desafiament tossut fins a l’esgotament, o un deus ex machina que ens rescata a tots d’aquesta maledicció per una força sobrenatural, perquè no és possible cap solució basada en la realitat.

Foto: Jakub Dusek

Cia. La Bel•Bel està formada per Marta Punsola, la Tona, (Cia Zero, Spazio Bizzarro, Cronopis Espai de Circ), i Jordi Puigoriol, el Putxi, (Cie Cirquons Flex, Cie Les Pieds Sur Terre, Cie XY). Després de les seves respectives formacions i algunes experiències professionals, l’any 2023 intercanvien idees artístiques i s’embarquen plegades en la creació d’una peça que, actualment, rep el nom provisional de ‘Guillem’.

‘Guillem’

Peça de circ contemporani relatada en primera persona. Combina equilibris acrobàtics, moviment, text i audiovisuals.

Totes les ferides deixen una marca. De vegades aquesta marca és perceptible i el trauma es pot reconèixer com una cicatriu. No obstant això, hi ha experiències que, tot i no deixar una marca física, queden allotjades al més profund de l’ànima, amagades en algun racó.

El formigueig, la diplopia i la pèrdua de sensibilitat es correspon amb cadascuna de les fases del síndrome Guillain-Barré, que ataca el sistema nerviós. Aquesta pèrdua de sensibilitat es reflexa paral·lelament amb la pèrdua de sensibilitat social en tots el àmbits.

Tot i així, la llum sempre s’acaba colant per alguna esquerda, i per tant, la presa de consciència de la ferida porta a l’acceptació i a la voluntat de reconstrucció.

Foto: Oriol Segon

TENSA companyia està formada pels artistes de circ Joan Sala i Anna Montaner. Actualment, estan en procés de la seva primera creació, ‘Butza’.

‘Butza’

Inmunda

Una màquina d’escalfar cera depilatòria, una cadira giratòria; una persona esperant-se a si mateixa. La intimitat del pensament enfront del mirall en un bany. El diàleg que existeix entre el que exposem de nosaltres i l’espai on ens permetem veure’ns, sentir-nos, sentir-nos.

D’Amore e di Peperoni

Un viatge dins de la ment i la memòria, on afloren la luxúria i l’èxtasi, podrint-se en el dolor i la ira. Per mitjà de l’atracció-repulsió s’evidencia la criminalitat de l’amor romàntic.

Cia. bragacadavra està formada per Lola Carandell i Amalia Hidalgo. Les dues artistes es coneixen el 2020 durant la formació superior de l’Escola de Circ Rogelio Rivel. Després de diversos mesos de tanteig s’adonen que comparteixen un univers creatiu similar, per la qual cosa decideixen començar a treballar juntes i escenificar-lo. Així, al gener de 2021, construeixen la seva primera peça -en la qual continuen treballant- on combinen l’acrodança, l’absurd i el teatre físic com a codi escènic.

A mitjan 2022 decideixen embarcar-se en una creació d’un espectacle de 45′, Caída libre para personas con vértigo.

‘Caída libre para personas con vértigo’

– Me n’estava anant.
Cada pas que dono està més prop de la caiguda inevitable. Estàs caient? Et veig una mica inestable.
Caic, pes, em precipito per arribar a un objectiu que s’allunya a cada pas que dono. Precipitació infinita.
Però si caic i em recolzo en tu, m’estabilitzo. M’equilibro. Caiguda en pausa, pausa de pes. El pes compartit ajuda a parar. Contrapès. El contrapès són dues caigudes que es s’interrompen. O una caiguda infinita.
Quantes maneres hi ha de caure? Quantes maneres hi ha d’arribar? Quants camins diferents puc prendre per arribar a un mateix lloc?
Em poso al servei dels obstacles del viatge. El principi de la fi.
En aquest procés investiguem sobre el subjecte de les caigudes. Tant física com psicològicament. Mitjançant un joc de personatges clown, transitem per diferents estats que, juntament amb la premissa principal de caure, ens posen en conflictes absurds i quotidians. Conflictes on apareix constantment la contradicció. Ens contradiem amb el cos i la paraula. Juguem amb els extrems, oposats, repeticions, bucles.
– Me n’estava anant, no?

Artista de nacionalitat xilena i croata. Nascuda el 1996 a Xile. Comença la seva formació professional a l’escola de circ i dansa
Circ de les Arts, a l’Argentina. Després es forma a l’escola de circ FLIC Scuola di Circ a Itàlia (2015-2017) i a l’ACAPA, Academy of Circus and Performance Arts dels Països Baixos. Actualment, resideix a Barcelona i es troba cursant la formació de teatre experimental al Laboratori Escola.

Treballa com a intèrpret a l’espectacle Jardin de los ángeles de la companyia Theater Tol, al Festival Santiago a Mil, i a l’espectacle Leyendas, de la companyia Circ Patagònia, a Xile. També participa com a intèrpret en els festivals Mirabilia i La isola che non che en un, un col·lectiu dirigit per Francesco Sgro a Itàlia.

Creadora i intèrpret de la peça Esvair, a Nunart Guinardó, Festival Amalgama, Festival Utopia i Festival Escena Circ. Docent de corda i teles aèries a l’Escola de dansa Trackdance, el Piccolo Circus, Centre cultural Casa Buf, Centre cultural La Figuera i Espai 7siete a Xile i Espanya.

‘Flores a un pedazo roto’

‘Flores a pedazo roto’ és un solo que involucra el circ, la veu i el cos per a parlar-nos de fragilitat i solitud. Tot succeeix en un dormitori ple de roba i objectes que ens porten a un univers una mica infantil. Al llarg de la peça l’habitació es va deformant per a portar-nos a sentir llocs als quals viatja la ment en la intimitat: records, desitjos, malsons.

Ens convida a endolcir i valorar la vulnerabilitat i abraçar-la, recordar la infància, reivindicar allò cursi, la fragilitat i la sensibilitat des d’un punt de vista molt femení.

“Quede tan sola, al fin, tan sola,
que pude llorar por toda la casa,
mi mundo era solo deshacerse,
deshacerme con suavidad,
como una caricia,
por fin me quede sola,
no tuve que explicarle a nadie.

La niña que sigue viva me toca la puerta,
no me molestes ahora que soy otra,
que tu ya te has ido.
hoy nadie me va preguntar,
hoy no voy a abrir la puerta,
quizás este día me siento menos sola que nunca.”

Alexandre Duran Davins (1997, Mataró). Format en teatre, teatre físic, Stanislavski i dansa teatre. Format a les escoles de circ Rogelio Rivel, Ecole du Cirque de Lyon i ESAC. Integrant de l’espectacle The Chosen Haram, guanyador de diversos premis en el Festival FRINGE d’Edimburg.

Pep Duran (1942, Agentona). Terapeuta gestalt, format en psicomàgia (Alexandre Jodorowsky). Educador especialitzat, membre de grups de teatre amateur. Soci d’honor de l’AEDA (associació de professionals de la narració oral a Espanya).
Professor de l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Membre d’honor del consell Català del llibre infantil i juvenil (CCLIJ).
Narrador oral des de l’any 1976. Com a llibreter, membre de la cambra del llibre, del gremi de llibreter i de la CEGAL.
Participant en el programa infantil PLANETA IMAGINARI de TVE (1984-1988).

‘Com matar el pare’

Dues vides, dues èpoques, dos éssers.

Un fill i un pare, un artista circense i un conte contes, un jove i un vell.

S’endinsen en històries amb què han crescut, records que han viscut, pèrdues que han patit.
Amb la paraula i el moviment, pare i fill exploren la seva relació, les seves pors i les il·lusions, la vida i la mort.

Matar el pare és una expressió de l’àmbit freudià que es refereix, deixant de banda les al·lusions sexuals, a la necessitat que senten els fills d’afirmar-se en les seves conviccions per tenir una vida autònoma davant del fet ineludible que una part important de la seva vida es durà a terme sense comptar amb la protecció i guia que un dia ens va prestar.

Des d’aquesta necessitat humana, explorem la dependència i la independència de l’individu, l’empatia i el rebuig.
L’ombra de la demència senil i la mort són presents en aquesta creació com una realitat punxant i inevitable.

Kolektivo Konika neix de la necessitat d’ajuntar-se en comunitat per a crear, desenvolupar-se com a artistes i poder indagar en la disciplina d’equilibrismes acrobàtics entre dones. Està format per Candela, Elisa, Greta, Hannah, Michela i Shakti. Al març de 2021 estrenen l’espectacle La punta del meu nas. Mentre giren amb aquest espectacle s’adonen que tenen tantes idees que no els és suficient una sola producció i no els queda més remei que capbussar-se en una altra creació. Així és com pensen en una col·laboració amb Ino Kollektiv.

Ino Kollektiv
Col·lectiu format per Alba, Chloe, Eva Luna, Lav, Noémie, Raphaëlle i Rebecca, sis nacionalitats, cinc idiomes diferents i cadascuna amb un univers personal molt identitari. Totes aquestes diversitats els presenten un món en conjunt amb una complexitat bella, que tenen ganes de compartir. El 2021 el col·lectiu s’obre a noves col·laboracions, com una creació col·lectiva d’improvisació i circ al costat de Kolektivo Konika.

IMPROPORTES

Hi haurà circ i improvisació, 16 dones en escena en una barreja de mà a mà, música i cant, en un marc de varieté cabaret.
Tot es crea en el moment: cada actuació és única, diferent i màgica. Un espectacle on l’espectador podrà repetir sense repetir.

Tenim ganes de jugar. Un punt de trobada serà el mà a mà, una disciplina que ens obliga a ajuntar-nos i recrear-nos furtivament en un ritme que, en cada interacció, torna a singularitzar les nostres particularitats en una trobada efímera.
13 artistes, 1 presentadora i 2 músiques. Una experiència circense única i irrepetible: res podrà sortir malament perquè mai ha succeït.

Firma foto: Clara Pedrol

Leah Brooke és artista de circ de gènere no binari. Creix al nord dels Estats Units on estudia música, arts marcials, patinatge i dansa. Més endavant es forma en circ a la School of Acrobatics and New Circus Arts (Seattle) i a diverses escoles de circ i de dansa de Nova York. Treballa en diferents companyies i productores, com ara: TinyDangerousFUN!; Triskelion Arts; Big Sky Works; House of Yes (2012-2016); i Constellation Moving Company (2015-2019). Des de l’any 2021 viu a Barcelona, on estudia el Màster en Gestió d’Empreses Culturals a la UB i treballa en el seu projecte artístic.

litúrgia atómica

‘liturgia atómica’ és una obra escènica en fase de recerca que recopila diverses inquietuds personals i globals a través del circ, la dansa i el teatre físic. Posant el focus en les tècniques del Butoh i el trapezi, juga amb les memòries fragmentades d’un passat traumàtic i les seves manifestacions en el cos.
A través d’un paisatge sonor que combina els xiuxiueigs, la música i el so d’una balena, recrea una espècie de ritual de tot allò que queda amagat i entreobre la porta a diverses possibilitats de trobada amb la fe i la il·luminació, enfront del buit existencial de les múltiples crisis: el canvi climàtic, la violència, la pandèmia…

Crèdit: Katarina Rothfjell

Collettivo Collettivom són Aurora, Francisca, Gaia, Ivan, Michele i Riccardo, que es coneixen el 2015 a l’escola de circ FLIC, de Torí. Les ganes de compartir un camí artístic comú es revela des del principi com a pilar dels seus anys de formació, durant els quals creen sintonies sorprenents. El 2020 el col·lectiu es consolida com a companyia. Actualment, es proposen dur a terme una creació col·lectiva, en la qual els/les artistes no siguin només actors i actrius, sinó també autors i autores, i reivindiquen el valor grupal, on les individualitats estan al servei d’un projecte comú.

‘Mariage’

A partir de la idea que totes les escriptures escèniques inclouen Persones, Objectes i Accions, Collettivo Collettivom crea un codi que anomenen “POA sistema”. Aquest camí d’exploració conceptual i escènic els porta a un seguit de reflexions: el comportament d’un col·lectiu amb relació a les regles escollides en comú; el procés d’apropiació d’una norma; les interaccions entre diferents comunitats que no tenen les mateixes regles; i la recerca del moment que ens porta a sortir dels acords preestablerts.

L’objectiu de la recerca és observar totes les reaccions d’adaptació, resistència i interpretació personal que es produeix en aquest procés de translació de la teoria a la realitat. I posa el focus en tot allò que no es pot controlar ni predir, malgrat els codis i les fórmules: la variable humana.

‘La punta de mi nariz’

Un colectivo de seis acróbatas que viven entre Euskadi y Catalunya y surge de la necesidad de crear en comunidad e indagar con tiempo, esfuerzo, ayuda y mucho entrenamiento. Con esta primera pieza proponen volver a los orígenes para reconstruir una memoria comuna.

Seis cuerpos en juego, seis mundos. A la deriva hacia una realidad conjunta y compartida. Cuerpos que se cuidan, se

Sis cossos en joc, sis mons. A la deriva cap a una realitat conjunta i compartida. Cuerpos que se cuidan, se llevan, se deslizan, se empujan. Portés acrobáticos y canto se convierten en la oportunidad para deformarlo todo e invitarnos a conocer sus particularidades de cerca.

Foto: Clara Pedrol