Trànsits

‘Trying to say what’

Especialitzada en teles i corda llisa, Gaia Panero es troba actualment en el procés de creació de la peça ‘Trying to say what’. La recerca que es proposa desenvolupar neix com a investigació física i tècnica al voltant de la disciplina de la corda llisa, transformant-se en una investigació sobre les possibilitats de relació entre la corda, el cos de l’artista i l’espai que els acull.

A partir d’aquesta primera investigació, neix la necessitat de crear una estructura específica que sigui alhora una instal·lació, així l’art circense interactua amb l’arquitectura. Es tracta d’una estructura tensegrítica, que ve de les paraules en anglès tension i integrity i se sostindrà gràcies a forces oposades.

‘Proyecto desconocido’

Desconegut. Recull d’idees, selecció d’idees, canvi d’idees, resistència a les idees. No tenir idees, buscar idees, aferrar-se a una idea, lluitar per una idea. Quan serà conegut? Una experiència immersiva en temes públics i d’actualitat. Pot canviar.

Gregorio Torchia a.k.a. Artista Desconocido va estudiar literatura i història de l’art per després dedicar-se exclusivament al circ. Membre del Collettivo Terzo Livello, des de sempre ha estat un apassionat dels processos creatius sense finalitats. Treballa en aquesta investigació dins el programa de suport a la recerca d’aquest nou projecte euroregional, liderat per La Central del Circ amb la col·laboració de La Grainerie, La Verrerie i el C.IN.E.-Centre d’Investigació Escènica.

Breach

Una reflexió al voltant de les violències masclistes exercides sobre el cos d’una dona. La peça parla de la violència com a memòria col lectiva i transgeneracional, perpetrada per un sistema patriarcal i una herència cultural judeocristiana. Una violència que no és singular, directa o aïllada sinó que s’expressa en una multiplicitat de formes i es representa metafòricament a través de la corda i en forma de lluita contra ella mateixa. Íntima, poètica i visceral.

Amb l’autoria de Thaïs Julià, Vivian Friedrich i Mati Muñoz, el seu és un circ reflexiu, poètic i polític, amb un llenguatge honest en que és essencial el treball en equip. Els llenguatges de la companyia són corda llisa, música en viu (percussió electrònica i espais sonors) i performance (fluid no-newtonià).

LP (Long Play)

Un submón visual i sonor amagat darrere de la màscara de la vida quotidiana; una porta d’escapada per la qual passen els nostres somnis i pors. Un temple per celebrar l’error; obrir una bretxa de fragilitat humana. Cables, softwares, sabates de tacó i una barba. Els cossos es deformen sota la llum i el so, discursos polítics, telèfons mòvils i icones pop. A l’avantsala de l’apocalipsis, Long Play és un crit de resistència que rendeix tribut a la generació del nou mil·leni. 

Catalina Aguayo i Alejandro Dutra cerquen generar un discur autèntic, resaltant la fragilitat dels cossos, impulsats per estats essencials. Es nutreixen del circ però també de tantes altres coses: la música electrònica, el cinema de Xavier Dolan, la roba de Vivienne Westwood…

Manipulaciones / Compartir

Aquest és un projecte al voltant del dolor, la vulnerabilitat, la negociació, el consentiment i les cures. És un mètode de recerca que prioritza el cos i la pràctica artística com a lloc de generació de coneixement. Què passa quan un cos és lligat i manipulat de manera consensuada a l’escenari? Quines reaccions es produeixen en una persona manipulada, en una persona que manipula i en una persona que observa la manipulació? Hi ha espai per a les cures?

Artista i investigadora, Elena Zanzu s’interessa pel gènere, la discapacitat i altres eixos de vulnerabilitat, així com també especialment en les metodologies de la recerca artística i a les interseccions entre pràctica artística i ètica. És una de les sis laureades per la circusnext Platform 2020-2021.

‘Ciudades interiores’

Ajpu, en la cosmovisió maia, és la dansaire, és l’artesana, la caminant. Barrejant elements de circ, moviment i collage, la companyia Ajpu Circo dóna vida a Ciudades interiores, una veu cantant de les realitats silenciades, un espectacle que des de la dansa i el circ revela les múltiples fronteres que es creen entre la vida i la mort, el plaer i el dolor, l’aquí i l’allà, l’ordre i el caos. Des de la ironia busca provocar reflexions profundes sobre els límits, les realitats, la vulnerabilitat, l’esperança i la tendresa.

Companyia acompanyada per la companyia de circ eia, en el marc del dispositiu “Companyonatge” del projecte Travesía-Pirineus de Circ. Juntes plantegen el procés d’acompanyament com una manera de compartir eines que permetin el desenvolupament artístic, d’estructurar el projecte personal d’Ileana Ortega i d’enfocar el seu camí en el lideratge d’altres processos.

Foto: Clara Pedrol

‘Picaderø’

Haa Collective és un grup d’artistes i creadors que comparteixen el desig d’explorar camins transdisciplinaris que els desvinculin dels patrons establerts. ‘Picaderø’ combina diferents àmbits, essencials els uns per als altres, que han anat interactuant des dels inicis de la creació: arts visuals, circ, moviment, so, multimèdia i intel·ligència artificial.

La peça compta amb un escenari mòbil inspirat en la forma i el moviment d’una baldufa que esdevé instrument musical mentre l’artista sonor i els performers interactuen. El seu moviment rotatori i circular ens suggereix el pas del temps. ‘Picaderø’ és una imatge del constant desafiament entre l’essència salvatge i l’animal domesticat, la recerca de l’equilibri en la inestabilitat. És l’acceptació dels límits per trobar la llibertat.

‘Runa’

Runa. Restes. Història. Construcció. Destrucció. Records. Síria. Arrels. Mort. Vida. Identitat.

Un espai alliberat on el cos esdevé un vehicle per reflexionar sobre l’hostilitat activa i passiva de l’ésser humà a través d’una comicitat àcida que no deixa espai per la indiferència. L’obra de circ d’autoficció qüestiona els límits interns, així com l’absurditat de les fronteres territorials i els conflictes humans.

Agafant com a eix vertebral la runa, l’artista vol capbussar-se en els conceptes d’identitat, família i fronteres geopolítiques, investigar sobre el cos i els objectes per retrobar-se amb records i arrels, indagar sobre els conflictes d’identitat que provoca la nostra societat que ens empeny a limitar-nos en funció d’on som, què pensem, què volem i què sentim.

Foto: Jordi Plana

Aquí estic, un altre cop a peu d’escala, preguntant-me perquè aquest cop la vull pujar sol.

-Serà que vols arribar a dalt.

-Sí. Deu ser això.

-I per què vols arribar a dalt?

-Doncs per sortir d’aquí. A fora hi ha un munt d’històries.

-Es fabriquen aquí dins les històries.

-Un moment. Amb qui parlo?

-Amb l’escriptor de sinopsis.

-Ah hola! Sort que has vingut, perquè jo sol no me’n surto.

Manel Rosés és un artista de circ que acostuma a treballar en duet o en col·lectiu i que veu amb recel el fet que, ell també, ha decidit fer un solo.

Ara mateix es troba en un moment de recerca conceptual, física i narrativa amb dos objectes; una porta i una escala de verticals. A dalt o a baix? A dins o a fora? Aquestes dicotomies tan simples li serveixen per jugar i contraposar conceptes com l’èxit o el fracàs, l’individualisme o l’empoderament, el desig imaginari o la realitat desesperançadora, la ficció o la veritat.