Trànsits

La companyia Charge Maximal de Rupture (CMR) neix en el si de la 31èsima promoció del CNAC 2019, composta per Fernando Arévalo, Marica Marinoni, Pablo Peñailillo, Héctor Díaz i Maël Thierry. Comencen el seu recorregut sota l’ala de Galapiat Cirque, per a després buscar els seus propis colors creatius i els seus propis modes de concebre la col·lectivitat.

Guanyadors de la comissió de circ de l’Associació  Beaumarchais-SACD el 2021, la companyia comença a consolidar-se amb la creació i distribució paral·lela de Quiproquo (creació 2021) d’Héctor i Maël; i 9.8 de Pablo i Manuel (creació 2022).

Aquesta companyia es basa en la seva pluralitat, portant així diferents projectes creatius al mateix temps, cadascun desenvolupat per almenys un dels membres de CMR en col·laboració amb altres artistes per a establir col·lectius creatius. El col·lectiu reunit entorn del projecte QUIMERA està compost per Pablo Penailillo, Nicolás Palma i Cristóbal Espoz, i aquest és l’equip involucrat en les creacions amb les cintes aèries.

QUIMERA

QUIMERA és un projecte circense que aborda l’estret vincle que existeix entre el concepte d’inclinació i el de pertinença. Interpretat per tres artistes circenses reunits al voltant del mateix aparell: les cintes aèries.

El centre és la relació amb aquest objecte i com aquest vincle comú expressa la relació entre els cossos en escena. El punt de partida és la condició essencial (i també la restricció) inherent a les cintes: l’amarrament. Aquest aparell té per principi connectar un cos al sostre, i el fet d’estar adherit a aquest objecte suggereix una fusió entre l’acròbata i l’aparell, convertint-se així en una sola entitat.

L’objectiu és desenvolupar i deformar aquest principi per a descobrir com és aplicable a un grup. Ancorar-se en el cel, a la terra, als altres, i convertir-se junts en una sola criatura, una quimera. Se suggereix una immersió en el pensament col·lectiu, com el d’un ramat, o un esbart d’ocells, i en el pensament d’unitat, com el d’una cèl·lula o un òrgan. Així es planteja la pregunta sobre què fer ara amb aquesta humanitat adquirida? La idea és prendre aquesta pregunta com a trampolí per a compartir inquietuds sobre allò que pot definir a les persones, en aquest cas, els tres amics en l’escena:: les seves vivències, traumes, somnis i frustracions, i sobretot la relació que existeix entre els tres.

Phonophobia és una companyia formada per Karita i Maristella, artistes multidisciplinars que recorren diferents formes d’art escènic com el circ, el cant, el teatre físic i la dansa. Actualmente, es troben en procés de creació del seu segon projecte ‘Fast food emotion’.

Silvia Capell (Catalunya) estudia psicologia i es forma com a artista professional de circ a l’escola La Tarumba de Lima, Perú. Més tard torna a Barcelona on construeix la seva vida artística i treballa en diferents companyies i projectes, com ara Les Capgirades, el Col·lectiu La Persiana, Los Galindos, La Virgueria, Les Impuxibles i la Companyia Voël.

El 2015 crea la seva pròpia companyia amb l’objectiu de generar un art arriscat i un diàleg directe i sense anestèsia amb el públic, i amb un compromís sòlid cap a l’art contemporani. Després d’ ‘Homenaje’, la seva primera creació, actualment es troba en procés de creació d’ ‘Ángela Caído’.

Ángela 

Nascuda a l’Argentina, es va formar allí com a artista de circ, centrant-se en acrobàcies aèries. Va obtenir el títol de Professora d’Expressió Corporal-Dansa de la Universitat d’Arts de Buenos Aires; complementant la seva formació amb altres arts del moviment. Es dedica professionalment a les disciplines aèries i a l’escenografia.

Participa com a intèrpret en el grup de dansa ‘DanzAbismal’, un col·lectiu de ballarins dedicat a investigar, experimentar i produir intervencions performatives en espais no convencionals. Va co-fundar ‘Companyia Anexo23’ amb Meme Canziani. Juntes, com a directores i intèrprets, van crear la peça ‘PVC (C2H3Cl)n’, que es va presentar a diversos llocs de Buenos Aires.

Recentment, ha creat la seva companyia per a dur a terme i aprofundir en el seu nou projecte de circ contemporani, ‘Tension’, el qual va ser seleccionat per CircusNext 2024.

Tension

És l’espai íntim on resideix la incomoditat. És aquest ascensor, l’escala, la sortida d’emergència. Un cos en contacte amb l’objecte. Un objecte hostil que danya la seva pell; es converteix en pell, en carn; podria ser un altre cos, tal vegada aquest cos atacant, manipulant, ensumant. Cossos conversant sobre els seus límits, jugant amb l’abisme: Quant dolor podem suportar? Quanta tensió podem resistir? Resisteix!

Resisteix? En qualsevol moment podria trencar-se. Un gran mur de làtex que divideix l’interior de l’exterior. Dominació, submissió, subjugació. Del plaer al dolor i del desgrat a l’agressió. L’exposició de la fragilitat lluitant per sentir-se segura. Una festa amb globus: la celebració de l’ordre i del desordre. Explosió! El salt, la caiguda. Caos, què fantàstic el caos! És llibertat al sotmetiment!

Foto: Flavia Andolfi

Alexandre Duran Davins (1997, Catalunya), es forma en circ a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, l’Escola de Circ de Lió i l’ESAC (École Supérieure des Arts du Cirque), on s’especialitza en màstil. També es forma en teatre, amb el mètode Stanislavski, en arts marcials, en dansa-teatre i dansa Krump. Actualment, resideix a Catalunya i està en procés de creació de la peça ‘Insula’.

Insula

És un moment, com aquells moments de la vida, que no s’entenen, però apareixen i ens travessen. Encara que siguem éssers socials, la realitat és que l’únic que ens pertany som nosaltres mateixos. En triar la solitud, prenc el control sobre l’única cosa de la qual tinc poder, jo mateix. Però no és fàcil.