Trànsits

Morgana va néixer a Bolonya el 1995, amb una germana bessona. Després de formar-se en gimnàstica rítmica i estudiar Psicologia a la Universitat de Bolonya, va descobrir el circ contemporani. Es va formar a l’Escola de Circ FLIC a Torí i va estudiar clown, contorsió i dansa contemporània. També va obtenir un màster en Psicosomàtica al Villaggio Globale de Bagni di Lucca. El 2022 va fundar la companyia de circ i teatre de carrer Le Vamp i, finalment, va reprendre el joc amb les Barbies, convertint-se en Miss SBarbie.

Miss SBarbie

Hi havia una vegada un cos de plàstic. Potser dos, potser deu, potser cent… o potser cent-ú! Hi havia una vegada un munt de petits cyborgs que alegraven la vida de les nenes, fent-les imaginar tots els mons, llocs i moments possibles que podien materialitzar i viure amb aquells éssers inanimats. Hi és la Morgana. I hi són les Barbies: les meves amigues, les meves dobles, el meu públic, les meves enemigues, les cullerades de Nutella, els  meus superpoders, les bales… Hi és Franchina, el cotxe teledirigit. I, per descomptat, hi és en Ken… humà!

Es forma a l’Escola de Circ i Teatre CAU, a Granada, especialitzant-se en trapezi fix. Crea i participa en diferents espectacles, tant de circ com d’altres disciplines, destacant performances com La Ira, La cultura de l’odi o No-conformes. Treballa com a tallerista i formadori de circ a l’Escola Aire Circ Viu, La Volta, TuSí(K)Circ, La Rogelio Rivel, Del Revés, i al programa Caixa d’Eines, entre d’altres, mentre continua formant-se en altres disciplines escèniques i de circ, i forma part del Laboratori de creació i investigació en aeris de Cata Aguayo. També ha cursat el grau d’Antropologia Social i Cultural a Barcelona.

Lutum

Lutum ens convida a contemplar la fragilitat i la mutabilitat del cos, un entramat viu i caduc que s’enfanga fins a la paràlisi. Es fa la pregunta de com la idea de la mort, lligada a la concepció de la malaltia, manté una relació anàloga (i anal) amb la sexualitat i el qüestionament de gènere. Lutum ofereix una experiència escènica crua i orgànica, revelada sota la mirada de l’espectadora a través del trapezi, globus, càmeres i videoprojeccions.

Otra Vez Lunes és una companyia de circ contemporani emergent formada per Sofía Demicheli i Mariana Fernández, dues trapezistes amb més de deu anys de trajectòria a l’escena. La seva recerca al trapezi es basa en la investigació del moviment, la cerca de la ruptura de formes convencionals i en l’ús d’aquesta tècnica com una eina poètica i expressiva a través del cos en suspensió, també en el mantenir-se a l’escena i al trapezi mútuament, creant un espai de confiança i suport.

This is Not a Love Song

This Is Not A Love Song és un espectacle de circ contemporani que explora les complexitats de l’amor en la cultura pop, utilitzant la sàtira per qüestionar les convencions romàntiques i com aquestes afecten la percepció de si mateixa de les dones i les relacions. A través de les habilitats de Sofía Demicheli i Mariana Fernández al trapezi, es desafien els estereotips mentre es crea una narrativa poètica mitjançant el moviment. L’espai escènic i els elements visuals amplifiquen l’experiència, fusionant l’art del circ amb la narració d’una manera única.

La Companyia de Circ “eia” («impulsos imprevistos acordats» en francès, “sí” en sard) neix el 2009 a partir de la fusió de diversos artistes: Armando Rabanera, Fabrizio Giannini i Cristiano Della Monica (Cirque Vague, Circo de la Sombra i Le Grand Osim Orchestra) i Francesca Lissia i Celso Pereira (Celso i Frana). Amb quinze anys d’experiència col·lectiva, cinc creacions en actiu i més de 800 representacions a 25 països, s’ha posicionat com una companyia de referència en el circ contemporani català i espanyol. Al centre de les seves creacions hi ha un circ humà, capaç d’evocar la complexitat de les relacions humanes.

Secrets

Secrets és un projecte de creació de circ contemporani de sala per a cinc acròbates, que s’estrenarà a la primavera o estiu del 2026. Aquesta vegada ens interrogarem sobre el pas del temps i les transformacions que provoca, amb especial atenció a visibilitzar i posar en valor les coses que moltes vegades amaguem. Què demanaríem a la nostra última estrella fugaç?

El col·lectiu es forma l’any 2024 arran de la seva primera creació Scandale. Parteix d’una invitació de Martina Monnicchi que reuneix, en recerca d’una escriptura col·lectiva, a Sofia Zambrano, Karine Saroh, Aïna Duc, Cecilia Stock, Yann Champelovier, Nathalie Maufroy i Victor Marre-Cast. Més enllà d’aquesta creació, el conjunt té la intenció de portar espectacles híbrids que treballen i s’adhereixen amb l’espai aeri.

Scandale

«Provem, per una vegada, de no tenir la raó». Com s’allotja l’escàndol en cossos que lluiten contra la dominació? En cossos que s’alteren, s’encarnen i que es confessen? Scandale es proposa explorar la fabricació de la norma i la mirada que es projecta en ella. Amb l’espai aeri com a origen, el col·lectiu treballa i se situa a la cruïlla del circ amb codis de la performance i les arts visuals.

La companyia Charge Maximal de Rupture (CMR) neix en el si de la 31èsima promoció del CNAC 2019, composta per Fernando Arévalo, Marica Marinoni, Pablo Peñailillo, Héctor Díaz i Maël Thierry. Comencen el seu recorregut sota l’ala de Galapiat Cirque, per a després buscar els seus propis colors creatius i els seus propis modes de concebre la col·lectivitat.

Guanyadors de la comissió de circ de l’Associació  Beaumarchais-SACD el 2021, la companyia comença a consolidar-se amb la creació i distribució paral·lela de Quiproquo (creació 2021) d’Héctor i Maël; i 9.8 de Pablo i Manuel (creació 2022).

Aquesta companyia es basa en la seva pluralitat, portant així diferents projectes creatius al mateix temps, cadascun desenvolupat per almenys un dels membres de CMR en col·laboració amb altres artistes per a establir col·lectius creatius. El col·lectiu reunit entorn del projecte QUIMERA està compost per Pablo Penailillo, Nicolás Palma i Cristóbal Espoz, i aquest és l’equip involucrat en les creacions amb les cintes aèries.

QUIMERA

QUIMERA és un projecte circense que aborda l’estret vincle que existeix entre el concepte d’inclinació i el de pertinença. Interpretat per tres artistes circenses reunits al voltant del mateix aparell: les cintes aèries.

El centre és la relació amb aquest objecte i com aquest vincle comú expressa la relació entre els cossos en escena. El punt de partida és la condició essencial (i també la restricció) inherent a les cintes: l’amarrament. Aquest aparell té per principi connectar un cos al sostre, i el fet d’estar adherit a aquest objecte suggereix una fusió entre l’acròbata i l’aparell, convertint-se així en una sola entitat.

L’objectiu és desenvolupar i deformar aquest principi per a descobrir com és aplicable a un grup. Ancorar-se en el cel, a la terra, als altres, i convertir-se junts en una sola criatura, una quimera. Se suggereix una immersió en el pensament col·lectiu, com el d’un ramat, o un esbart d’ocells, i en el pensament d’unitat, com el d’una cèl·lula o un òrgan. Així es planteja la pregunta sobre què fer ara amb aquesta humanitat adquirida? La idea és prendre aquesta pregunta com a trampolí per a compartir inquietuds sobre allò que pot definir a les persones, en aquest cas, els tres amics en l’escena:: les seves vivències, traumes, somnis i frustracions, i sobretot la relació que existeix entre els tres.

Clara Prieto Boix inicia la seva formació professional a l’Escola de Circ Rogelio Rivel a Barcelona, i continua a Codarts, Universitat d’Arts de Rotterdam, Holanda, on s’especialitza en corda llisa. Allà també descobreix el pal xinès.

Ha actuat tant amb la corda com amb el pal xinès a diversos festivals a Catalunya, Bèlgica, Lituània, Mèxic… I ha participat en projectes com el Combinat de Circ de l’Ateneu Popular 9 Barris, C%RC a l’Antic Teatre de Barcelona, Balade de Cirque de la Companie BAM, Nilak Circ Teatre Itinerant, entre altres. Està molt interessada en la part social del circ, fet que l’ha portat a participar com a voluntària en projectes al sud-est de Turquia i Tunísia.

La seva idea és crear un llenguatge fluid i natural, qualitat que busca a través de la dansa i el moviment. El seu últim descobriment ha estat el claqué, que juntament amb la dansa, el teatre, l’humor i l’absurditat, són recursos dels quals s’enriqueix per aconseguir un llenguatge més complet i divers.

‘Bennescuda’

Dice que en el manicomio, un día, el director coge a tres locos para ver si les puede dar de alta. / Dice: veniu aquí. / Se acercan los tres. / I li diu amb un, li diu: ¡a ver tú! 6×6? Y dice el tío: ¡Febrero! / Diu: vale nen, de puta mare. / Diu: tú, al segon, tú: 6×6? Diu: 1000! / Diu: molt bé! Deu ni do també. / Li diu al tercero: a ver tú!, ¿6×6? Y el tío: ¡36! / Diu, coi, diu: y ¿cómo has llegado a esta conclusión? / I diu: ¡fácil! He dividido febrero por mil.

Marc Bosch Mola (Vic, 1992) estudia biologia i neurociència, mentre es forma en circ. Amb l’objectiu de professionalitzar-se com a artista, realitza els estudis de l’escola Rogelio Rivel de Barcelona. Fa d’intèrpret en diverses peces, com ara ‘Gender’, sota la direcció de Tere Celis, i al 58è Combinat de Circ de l’Ateneu de Nou Barris, sota la direcció de la Cia. Zero en Conducta. També participa en diverses gales de circ amb el seu número de trapezi fix al Mercateatre 2022, al Circ de Nadal de Cronopis 2023 i a la Gala Mara Mara al 2024.

En l’intent de seguir expandint-se comença a treballar amb Andreas Avgousti (Nicòsia, 1992), investigador de gènere i filosofia queer. Amb aquesta contaminació creuada, entre la pràctica física del circ i el discurs filosòfic queer, neix el projecte ‘Escorça’.

Escorça

“Cobrint cada racó del meu cos, com una armadura de guerra, dura i pesant, amago quelcom de mi que desconec. No ho notes quan m’abraces? Els meus dits, com ganxos, desengrunen la soferta fusta que em protegeix i, com un rellotge de sorra, els trossos cauen a terra esperant els següents. Lents i constants.

Avui podria desfullar-me com un arbre a ple hivern: aleshores em podràs veure realment?

Em pregunto si hi ha alguna cosa meva rere aquesta closca, o és escorça tot el que soc?

Em pregunto si tenim alguna cosa en comú tu i jo, o potser soc un ésser monstruós?”

Escorça és un intent de (de)construir una peça de circ seguint una recepta vital apresa, en la qual el discurs sobre l’essència humana esdevé el fil conductor. Una experiència tragicòmica que parla a través de les capes, convidant al públic a l’autoreflexió.

Foto: Aina Barril

Borja Nou és graduat en Educació Social i és Tècnic en Animació Sociocultural. També es forma a l’escola de teatre social i interpretació La Roda de Madrid. Com a artista de circ, es forma a l’Escuela Internacional de Circo y Teatro CAU de Granada, on s’especialitza en la disciplina de mà a mà, com a àgil i com a portor. Actualment, es troba en el procés de creació de dos projectes: ‘Requiem’, amb el Col·lectiu QIIMERA, i ‘Nébula Dermis, un espectacle en solitari.

‘Nébula Dermis’

Nébula Dermis és una peça multidisciplinària de circ-mediació en solitari en la qual es posen en diàleg el llenguatge circense, el teatre físic i la voluntat del públic. És una condemna per declaració de vulnerabilitats, travessades per la identitat dissident. Es proposa una sentència popular en la qual el centre aparent de condemna és l’artista, que, sense ser-ne conscient, sotmet a judici també al públic amb les culpes que se li atribueixen. Un viatge per les fragilitats del cos escènic i l’autoreferència col·lectiva que neix des de la necessitat de compartir-se de manera vulnerable i de reconèixer-se en això.

Foto: Fede Nieto

L’any 2022 la Maria Paz reuneix quatre artistes de circ – Jesu, Africa, Júlia i Maya – d’entre França, Catalunya i Xile per crear la companyia La côte folle. El col·lectiu es crea, per una banda, amb el desig de fer una creació de portés i dansa i, per l’altra, per les ganes de compartir l’ ètica col·lectiva i la qüestió de com fem circ.

Entre bous i vaques

Cinc cossos acrobàtics que es porten i s’acompanyen, utilitzen una estructura que es transforma per explicar ‘Entre bous i vaques’. El col·lectiu La côte folle proposa – a traves dels portés i la dansa – una narració escènica sobre la memòria, l’oblit, la vellesa, la demència i el pas del temps, inspirada en anècdotes i testimonis reals.

Una proposta de carrer i per tothom. Un viatge entre els records d’un cervell en ruïnes, entre la sensibilitat i l’humor.

Foto: Andreu Casadellà Oller

Phonophobia és una companyia formada per Karita i Maristella, artistes multidisciplinars que recorren diferents formes d’art escènic com el circ, el cant, el teatre físic i la dansa. Actualmente, es troben en procés de creació del seu segon projecte ‘Fast food emotion’.

Silvia Capell (Catalunya) estudia psicologia i es forma com a artista professional de circ a l’escola La Tarumba de Lima, Perú. Més tard torna a Barcelona on construeix la seva vida artística i treballa en diferents companyies i projectes, com ara Les Capgirades, el Col·lectiu La Persiana, Los Galindos, La Virgueria, Les Impuxibles i la Companyia Voël.

El 2015 crea la seva pròpia companyia amb l’objectiu de generar un art arriscat i un diàleg directe i sense anestèsia amb el públic, i amb un compromís sòlid cap a l’art contemporani. Després d’ ‘Homenaje’, la seva primera creació, actualment es troba en procés de creació d’ ‘Ángela Caído’.

Ángela 

Nascuda a l’Argentina, es va formar allí com a artista de circ, centrant-se en acrobàcies aèries. Va obtenir el títol de Professora d’Expressió Corporal-Dansa de la Universitat d’Arts de Buenos Aires; complementant la seva formació amb altres arts del moviment. Es dedica professionalment a les disciplines aèries i a l’escenografia.

Participa com a intèrpret en el grup de dansa ‘DanzAbismal’, un col·lectiu de ballarins dedicat a investigar, experimentar i produir intervencions performatives en espais no convencionals. Va co-fundar ‘Companyia Anexo23’ amb Meme Canziani. Juntes, com a directores i intèrprets, van crear la peça ‘PVC (C2H3Cl)n’, que es va presentar a diversos llocs de Buenos Aires.

Recentment, ha creat la seva companyia per a dur a terme i aprofundir en el seu nou projecte de circ contemporani, ‘Tension’, el qual va ser seleccionat per CircusNext 2024.

Tension

És l’espai íntim on resideix la incomoditat. És aquest ascensor, l’escala, la sortida d’emergència. Un cos en contacte amb l’objecte. Un objecte hostil que danya la seva pell; es converteix en pell, en carn; podria ser un altre cos, tal vegada aquest cos atacant, manipulant, ensumant. Cossos conversant sobre els seus límits, jugant amb l’abisme: Quant dolor podem suportar? Quanta tensió podem resistir? Resisteix!

Resisteix? En qualsevol moment podria trencar-se. Un gran mur de làtex que divideix l’interior de l’exterior. Dominació, submissió, subjugació. Del plaer al dolor i del desgrat a l’agressió. L’exposició de la fragilitat lluitant per sentir-se segura. Una festa amb globus: la celebració de l’ordre i del desordre. Explosió! El salt, la caiguda. Caos, què fantàstic el caos! És llibertat al sotmetiment!

Foto: Flavia Andolfi

Alexandre Duran Davins (1997, Catalunya), es forma en circ a l’escola Rogelio Rivel de Barcelona, l’Escola de Circ de Lió i l’ESAC (École Supérieure des Arts du Cirque), on s’especialitza en màstil. També es forma en teatre, amb el mètode Stanislavski, en arts marcials, en dansa-teatre i dansa Krump. Actualment, resideix a Catalunya i està en procés de creació de la peça ‘Insula’.

Insula

És un moment, com aquells moments de la vida, que no s’entenen, però apareixen i ens travessen. Encara que siguem éssers socials, la realitat és que l’únic que ens pertany som nosaltres mateixos. En triar la solitud, prenc el control sobre l’única cosa de la qual tinc poder, jo mateix. Però no és fàcil.

Ha tingut companyies de circ, de dansa, actualment dos de teatre; bandes, orquestres, dúos i solos. És músic des de que té memòria, ha acompanyat els processos de creació de Losin’Form’Alls, els Circ Vermut, l’Alba Ramió i l’Yldor Llach, i un reguitzell de companyies franceses com INO Kollektiv. Ha fet de tècnic de so, de llums, ha repartit revistes i ha apilat paquets de detergent en pols sobre un palet en un magatzem. També ha treballat de professor de música.

4A

Idealment seria moltes coses, objectes i tècniques i discs i ombres; però com que ara és una simple indagació, m’agafaré a la música i el circ, a la mecànica i la trajectòria.

La 3 et demie és una companyia composta per cinc artistes de circ, especialitzades en portés acrobàtics: Chiara, Hannah, Apolline, Baptiste i Elie. Entre 2019 i 2022 es van formar a l’Escola internacional de Circ i Teatre CAU, a Granada, on es van conèixer i van crear la companyia. Des d’octubre de 2022 continuen la seva formació de porés acrobàtics amb l’artista Amer Kabbani. L’any 2023 la companyia comença la seva primera creació amb l’espectacle ‘Será peor después’.

‘Será peor después’

‘Será peor después’ és un espectacle per a tot tipus de públic que barreja circ, teatre i manipulació d’objectes. Mà a mà i acrobàcies de tota mena estan al servei d’aquest quintet, travessant les seves emocions i els seus qüestionaments.

En un univers absurd i eixelebrat, cinc individus recorren camins del possible i realitzable al límit del perill. Canvi de situació, passos en fals i deformacions corporals. Els moviments contribueixen a la imaginació, el ritme és un llenguatge inclusiu entre els artistes i el públic, en aquest intercanvi amb el so de l’asfalt.

A través del seu joc entendridor, conflictiu, neci, la seva coreografia és un viatge en moviment. Elles passen de la solitud a estar juntes, de l’absurd al mètode, del sòl al cel, del dolç al desenfrenament.

Foto: Lisa Lambrech

Dora Komenda és una arquitecta i artista de circ autodidacta de Split, Croàcia. El 2015 va obtenir un màster d’arquitectura i simultàniament va descobrir el circ, desenvolupant-se en ambdues disciplines des de llavors. La seva cartera d’actuacions, espectacles i exposicions multimèdia és rica en col·laboracions amb arquitectes, músics, artistes visuals i animadors. Des de 2018 ha treballat com a directora artística a Cirkus Kolektiv i el 2021 va fundar l’oficina d’arquitectura Kolektiv tri juntament amb dos socis.

Konstrukt

Konstrukt parla de fracàs i d’opcions errònies. L’equipament aeri de l’espectacle està alterat per la qual cosa es torna fràgil, insegur i inadequat per al seu ús. Els personatges són homes bojos, ximples que continuen intentant actuar-hi, i inverteixen molt d’esforç en una batalla que ja està perduda. Al final s’enfronten a una pregunta: com fer front al fracàs? L’acceptació, la renúncia, el desafiament tossut fins a l’esgotament, o un deus ex machina que ens rescata a tots d’aquesta maledicció per una força sobrenatural, perquè no és possible cap solució basada en la realitat.

Foto: Jakub Dusek

Cia. La Bel•Bel està formada per Marta Punsola, la Tona, (Cia Zero, Spazio Bizzarro, Cronopis Espai de Circ), i Jordi Puigoriol, el Putxi, (Cie Cirquons Flex, Cie Les Pieds Sur Terre, Cie XY). Després de les seves respectives formacions i algunes experiències professionals, l’any 2023 intercanvien idees artístiques i s’embarquen plegades en la creació d’una peça que, actualment, rep el nom provisional de ‘Guillem’.

‘Guillem’

Peça de circ contemporani relatada en primera persona. Combina equilibris acrobàtics, moviment, text i audiovisuals.

Totes les ferides deixen una marca. De vegades aquesta marca és perceptible i el trauma es pot reconèixer com una cicatriu. No obstant això, hi ha experiències que, tot i no deixar una marca física, queden allotjades al més profund de l’ànima, amagades en algun racó.

El formigueig, la diplopia i la pèrdua de sensibilitat es correspon amb cadascuna de les fases del síndrome Guillain-Barré, que ataca el sistema nerviós. Aquesta pèrdua de sensibilitat es reflexa paral·lelament amb la pèrdua de sensibilitat social en tots el àmbits.

Tot i així, la llum sempre s’acaba colant per alguna esquerda, i per tant, la presa de consciència de la ferida porta a l’acceptació i a la voluntat de reconstrucció.

Foto: Oriol Segon

TENSA companyia està formada pels artistes de circ Joan Sala i Anna Montaner. Actualment, estan en procés de la seva primera creació, ‘Butza’.

‘Butza’

Inmunda

Una màquina d’escalfar cera depilatòria, una cadira giratòria; una persona esperant-se a si mateixa. La intimitat del pensament enfront del mirall en un bany. El diàleg que existeix entre el que exposem de nosaltres i l’espai on ens permetem veure’ns, sentir-nos, sentir-nos.

D’Amore e di Peperoni

Un viatge dins de la ment i la memòria, on afloren la luxúria i l’èxtasi, podrint-se en el dolor i la ira. Per mitjà de l’atracció-repulsió s’evidencia la criminalitat de l’amor romàntic.

Ex-libris

Moments d’ inadvertida felicitat: petites cosas o moments de la vida quotidiana que ens fan feliços, que ens fan sortir de la rutina i ens aporten un raig de llum.

Col·lectiu d’artistes disposats a sobrepassar les fronteres que ens limiten. El seu treball transcendeix un nivell de posicionament vital de fraternitat enfront d’un món que impulsa les persones cap a l’individualisme.

Sweet drama

La vida és un SWEET DRAMA! És caòtica, plena d’imperfeccions, com nosaltres…aconseguir aquesta peu dins el caos…aquesta és la llum. I la llum només existeix si existeix foscor.