Trànsits

Cirque Désolé és una companyia emergent formada per dues germanes: Julieta Martín Désolé i Mauricio Cugat Désolé. En les seves vides anteriors, s’han graduat o abandonat diferents formacions a UNTREF, UNSAM, CODARTS, ESAC, Laboratorio Escuela i Esacto’Lido, i han treballat internacionalment amb companyies de renom i amb els seus solos: ‘Je te laisse partir’, ‘Pretty for Nobody’, ‘Judas’ i ‘La dernière fois que je me suis suicidée’, entre altres.

‘Happy’

‘Happy’ és un manifest, una ruptura en la concepció de la vida, una oportunitat per de-construir la nostra pròpia forma d’existència. És el nostre ésser despullat, rebel, innocent, espiritual, lúcid i sobretot humà. Un himne a la llibertat reconnectant amb la cruesa. Posem en joc els nostres límits, els accidents i la desesperança. Reivindiquem la nostra existència dissident, mortal i vulnerable a través del circ.
Acceptant qui som en el moment present, la por a la mort desapareix. A cada nova situació descobrim possibilitats de canvi, reconfiguració i metamorfosi. Quan totes les portes estiguin obertes, quan totes les àncores desapareguin i res ens aferri a terra, podrem finalment ballar sense caure.

Firma Foto: Carolina Castro

Delrevés és una companyia de dansa vertical fundada a Barcelona el 2007 per Saioa Fernández i Eduardo Torres. El seu objectiu és la fusió de diversos llenguatges artístics, com la dansa contemporània, les arts digitals, el teatre i la dansa vertical, utilitzant l’arquitectura com a suport del moviment. Al llarg d’aquests anys, Delrevés ha forjat una sòlida carrera internacional, aportant una nova visió a la dansa vertical. La seva última producció, ‘Finale’, rep el premi a millor peça de carrer Umore Azoka, l’any 2019, i és seleccionada per a l’obertura del festival Fira Tàrrega. ‘Projecte SENA!’ és la seva sisena producció.

¡Proyecto SENA!

La creació d’un sindicat de superherois és el punt de partida d’aquesta peça, que transcorre durant un acte sindical. Amb ironia i humor, l’objectiu dels personatges serà sensibilitzar la població sobre qüestions tan complexes dins el sector com la precarietat laboral, el sexisme, la vellesa i el poder mediàtic. Per a això, s’utilitzen eines teatrals en escena i un fals documental on apareixen testimonis de persones implicades.

Veiem a herois dur a terme gestes extraordinàries amb valentia; però també descobrim el seu costat més humà, traslladant-los a espais íntims on ens mostren els seus conflictes personals, la seva vulnerabilitat i les seves inseguretats. Aquest concepte d’antiheroi ens serveix per parlar sobre el fet d’envellir en les disciplines vinculades al moviment. Parlem d’assumir unes certes limitacions físiques i de la resistència a desaparèixer. Es tracta d’una peça multidisciplinària de gran format, que fusiona arquitectura, dansa vertical, teatre i arts digitals.

Firma foto: Frank Díaz

Stina i Lotta comencen a treballar juntes amb la rola-bola en un circ juvenil de Finlàndia l’any 2001. Passen tres anys perfeccionant la seva tècnica a la prestigiosa i exigent Ecole Supérieure des Arts du Cirque de Brussel·les, on es graduen amb honors l’any 2008. El 2011, juntament amb Kimmo Hietanen, creen l’espectacle de carrer ‘Play:Time’. L’any 2012 formen part de la creació de l’espectacle ‘Mad in Finland’, un col·lectiu de set dones artistes de circ finlandeses. Un any més tard, el mateix grup produeix ‘Ladies Room’, un espectacle de cabaret. L’any 2015 són guardonades amb el prestigiós premi nacional d’arts circenses de Finlàndia pels mèrits assolits durant la seva carrera.

Twenty years later, still here!

‘Twenty years later, still here!’ és una mostra dels vint anys de viatge de dues artistes femenines a través del circ, l’art i l’amistat. Lotta Paavilainen i Stina Kopra van començar a treballar juntes a Sorin Circus, a Finlàndia, el 2001. Al principi eren només unes nenes; ara són dones, artistes i mares. Els anys que han passat juntes han estat rics tant en les bones experiències com en les males, i ara són la inspiració d’aquesta peça autobiogràfica que combina circ, teatre, stand up comèdia i música.

La mostra s’adreça a aquells/es que han hagut de lluitar contra molins de vent per aconseguir el seu somni, a aquells/es que han patit prejudicis a causa del seu gènere o han estat qüestionats/des i, finalment, també a aquells/es que s’han cansat de lluitar i s’han rendit. La peça és també per a nostàlgics/ques que van viure la seva infància als anys vuitanta.

Júlia Campistany, nascuda a Catalunya, es gradua a l’escola Codarts Circus Arts (Rotterdam), on s’especialitza en trapezi fix. Com a projecte final de grau crea ‘It Happens’, una peça de curta durada que estrena a Oude Luxor l’any 2018. Més endavant, crea una versió més llarga de la mateixa peça on explora la tècnica del trapezi fix i el clown i on col·labora amb Zè Malandro, que compon parcialment la música. ‘It Happens’ gira des d’aleshores per Europa. Durant els últims anys, l’artista també col·labora com a solista en diferents companyies, com ara Circus Ronaldo i Meyer-Chaffaud, i treballa com a professora convidada a Codarts.

‘Peluda’

En escena, una dona amb una cabellera llarga intenta recuperar tots els pèls i cabells que ha rebutjat al llarg de la seva vida. ‘Peluda’ qüestiona la realitat d’allò que veiem. Una història que viatja del glamour a la decadència a través dels cabells, mitjançant el llenguatge de la poesia i l’absurd.

Ens trobem en un moment en què vivim les nostres vides a través d’una pantalla. Mostrem només una cara de la nostra realitat, intentem encaixar en els patrons de bellesa, sempre contentes i brillants, pretenem no tenir pèls, ni canes, ni arrugues, ens amaguem darrere els nostres telèfons, darrere el nostre maquillatge, darrere les nostres cirurgies i filtres. Vivim en un moment en què la realitat es veu compromesa i sovint estem desconnectades de nosaltres mateixes i de les nostres veritats.

Firma foto: Nora Baylach

Cía Papaya està formada per Lorena Madurga, graduada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca. La seva inquietud per a les arts escèniques, la va dur més tard a Barcelona, ciutat on estudia circ a l’escola Rogelio Rivel i dansa contemporània a l’escola ESDM. Actualment viu a Barcelona i es continua formant amb diferents ballarins. Durant els darrers anys també s’ha dedicat al dibuix i a la pintura i ha iniciat el procés de creació de la marca de roba LoreLoraLoro.

‘Manchas’

L’espectacle es divideix en tres parts vinculades a la tradició cristiana: naixement, mort i resurrecció. Aquesta estructura agafa de referència ‘El jardí de les delícies’ d’El Bosco, un quadre que al segle XV funcionava com a enciclopèdia de temors i dimonis. Aquesta obra pictòrica també és una referència per al desenvolupament del bestiari d’animals estranys que s’inclouen en la peça.

La creació de ‘Manchas’ neix del desig d’unir les arts escèniques amb les arts plàstiques. Es tracta d’un espectacle de roda cyr que conviu amb materials com el carbó i els vegetals. És una peça que s’assembla a una macedònia de fruita. De manera literal i figurada, aquesta macedònia es converteix en un suc que es prendran totes les persones que assisteixin a la mostra.

Fitxa artística

Idea original i intèrpret: Lorena Madurga
Direcció: Rafa Jagat i Lorena Madurga

Palimsesta és una companyia de circ contemporani que neix el 2021 i està formada per Andrea Rodríguez de Liébana, graduada en arquitectura i formada a la Rogelio Rivel, i Sergio González, format al Centre Nacional de Circ Contemporani, que ha treballat amb diverses companyies, com ara El Circ Gran Fele, Atempo Circ i La Clandestina, entre altres. Els artistes inicien un camí conjunt amb l’objectiu de parlar de la complexitat, el cúmul de capes i realitats que conformen el que coneixen, de com cadascú viu una realitat basada en la seva experiència i la possibilitat que moltes realitats convisquin en un mateix món sense conflictes.

‘Masha’

‘Masha’ representa un espai per observar, reflexionar, interpretar i conviure amb l’inesperat i l’aliè. Proposa un laboratori creatiu-humà, un lloc per qüestionar allò corporal, social, performatiu i posicionar-se en la sinceritat, crear un món paral·lel amb un llenguatge propi, amb accions entrecreuades que es relacionen entre si d’una manera irracional.

L’espectacle posa el focus en la naturalesa evolutiva de la humanitat, la seva desnaturalització i deshumanització. La unificació de pensaments, imatges i discursos no és sensible a la multiplicitat de realitats singulars. La mateixa existència ens porta a deixar d’existir, aquesta contradicció ens situa en un marc d’absurditat i fracàs constant. Reflexiona sobre la idea d’existència – obsolescència programada, i de com l’acceptació de la nostra autodestrucció ens porta a un estat mental d’estrès i paranoia.

Fitxa artística

Idea original: Andrea Rodríguez de Liébana i Sergio Gonzalez
Acompanyament artístic: Chiara Marchese, Elena Zanzu i Quim Girón
Acompanyament filosòfic i conceptual: Mila Rodríguez
Material audiovisual: Gemma Batlle i Mich Zurita

*Projecte seleccionat en les Residències Encreuades, amb el suport de l’Institut Ramon Llull i Arts Printing House

Cia. MuTa sorgeix de la unió de Mila Martínez i Sait Tamir. Especialitzats en corda llisa, corda volant, dansa i teatre físic i cadascun amb una trajectòria personal consolidada. Fa anys que comparteixen passions, ofici i vida. Junts formen part també del Col·lectiu TQM.

El projecte ‘Corcs’ neix de les ganes de desenvolupar la peça curta ‘Mantis’, originàriament creada per la Mila. En Sait apareix com una peça clau en la investigació i la creació d’aquesta nova peça.
Més endavant, buscant un ambient sonor, apareix d’una manera molt familiar en Gerard Marsal Norte. Saxofonista, flautista, compositor, productor i dissenyador sonor. Sempre vinculat a projectes on l’originalitat i la creativitat són elements dominants.

‘Corcs’

L’INSECTE
“nyii…nyiu!…nyiuuu…prufm… cris…nyuuuu!nyic…fius…tururitururitururi!!!
Així sona aquest insecte. Així pensa. Així sent. Així es mou. S’enfronta a alguna cosa desconeguda, que alhora li resulta enormement familiar.

L’HUMÀ
L’observa. L’insecte es mou lentament cap a ell. Tant pot tenir la impressió que l’ignora, com sentir una ira irrefrenable cap a la seva persona.

L’INVISIBLE
Ningú el veu, però està allí. Quin paper juga? Potser li dona ritme al món… Potser és ell qui mou els fils…

CORCS és una trobada entre mons que cohabiten paral·lelament. Que tant poden tenir un efecte devastador, l’un sobre l’altre, com ignorar-se per complet. Un insecte, un humà, alguna cosa que no entenc… Com interactuen? Com influeix l’un sobre l’altre? Com utilitzen la força i el poder? Què passaria si per atzar, poguessin intercanviar-se els llocs?

Fitxa artística

Idea original: Mila Martínez
Interpretació: Mila Martínez i Sait Tamir (Matias Kruger)
Creació sonora i interpretació: Gerard Marsal
Disseny de llums: Mateo Martínez
Mirada externa: Miquel Barcelona

Marta Camuffi, Judit Obach i Maddalena Chialda són tres artistes de circ formades a diferents escoles d’Espanya, Itàlia i Bèlgica, que posteriorment s’estableixen a Catalunya. Tres creadores amb diferents experiències artístiques i personals que decideixen vincular-se i començar un camí plegades. Treballen juntes a diversos esdeveniments i festivals mentre es formen i entrenen a espais com La Central del Circ, l’Ateneu Popular de Nou Barris i diversos centres cívics. El nou projecte amb el qual treballen combina els portés acrobàtics, la suspensió capil·lar, el llançament de ganivets, els patins i el cant.

‘Vermut a Venus’

‘Vermut a Venus’ és una necessitat física i intel·lectual de vincular-se i crear xarxa. És l’oda a l’esperit que habita el cos i la ment. És la unió, quan tot sembla portar-nos a la separació. 

‘Vermut a Venus’ és la resposta a les normes que ens han imposat. És la reescriptura dels papers que ens han assignat com a persones, dones i treballadores. És la nostra realitat més absurdament comuna i corrent. El ritual d’allò quotidià que es converteix en sagrat. “Medito al matí, perreo a la nit”. 

‘Vermut a Venus’ és la incomoditat de no saber què és vertader i què que és fictici. Sentir-nos confuses, perdudes, per arribar a altres realitats que no havíem imaginat.

*El projecte ha estat seleccionat per participar a les Residències Encreuades, amb el suport de La Cascade, Pôle National des Arts du Cirque.

‘Trying to say what’

Especialitzada en teles i corda llisa, Gaia Panero es troba actualment en el procés de creació de la peça ‘Trying to say what’. La recerca que es proposa desenvolupar neix com a investigació física i tècnica al voltant de la disciplina de la corda llisa, transformant-se en una investigació sobre les possibilitats de relació entre la corda, el cos de l’artista i l’espai que els acull.

A partir d’aquesta primera investigació, neix la necessitat de crear una estructura específica que sigui alhora una instal·lació, així l’art circense interactua amb l’arquitectura. Es tracta d’una estructura tensegrítica, que ve de les paraules en anglès tension i integrity i se sostindrà gràcies a forces oposades.

‘Flâneurs’

El Circo de las Máquinas, companyia que neix a Xile, a la regió de l’Araucanía el 2013, sota la direcció de Víctor Bobadilla i Kathia Perich, acompanya el projecte ‘Flâneurs’, creació de Yerko Castillo i Denisse Mena (octubre 2022). El terme flâneur es refereix a l’activitat de vagar pels carrers, sense rumb, obert a totes les vicissituds i les impressions que apareixen.

Durant la seva residència la companyia abordarà el concepte de desplaçament, travessant tres eixos: el territori, utilitzant pneumàtics de camió, entenent aquests com un lloc de memòria; el cos –portador del ritual d’allò animal–, la migració i la simplicitat de l’acció instintiva; i l’escriptura des del fet quotidià i la seva relació amb el relat, com un lloc de resistència.

LuchaEmilia, polonesa, jove, 1’72m, ulls blaus, pell blanca, sexe femení, en una relació oberta. Va participar del colettivo TERZO LIVELLO, va treballar en companyies com Sue[…] London Bitches i CHOKA-CHOKA i actualment el seu projecte personal PAPY s’inscriu dins de la companyia Grand Vacarme. Aquest projecte sorgeix inquietuds socials, contradiccions polítiques, impotència i ràbia, donant forma a una escenografia i a un cos en efusió en un espai/temps inaudit.

Proyecto PAPY

Tinc un secret, però no te l’explicaré. Et convidaré més aviat a descobrir-ho, com un enigma, com un arqueòleg descobreix un esquelet antic. Si, et faré treballar. Però serà un treball divertit, un treball que porta cap a la llibertat, un treball lliure. Un esforç plaent. Et convido a recórrer l’univers – a vegades molt real, molt cru i també molt màgic –d’un cos poètic, versàtil com les paraules, com els pensaments. Des de l’escena fins al somni, des de les catacumbes fins al cel, fora del temps. Amb el somriure en l’ànima que no pot ometre el sofriment, i que el converteix en un aliat per transcendir. Aquesta és la meva dignitat, la nostra dignitat. Com d’un combat podem fer l’amor en l’instant d’un espectacle – camp de batalla i de reconciliació – i tractar de restaurar el just valor a les coses. Sou benvingudxs en aquest ritual llibertari i alliberador, per revolucionar l’esperit, destapar els nostres torrents sanguinis i revisitar els nostres desitjos cel·lulars.

Companyia emergent, nascuda el 2017 d’una col·laboració artística i humana entre Mariano Rocco i Tom Collin. Treball en conjunt que va començar el 2015, durant la seva formació professional en el Centre des arts du cirque du Lido-ESACTO, a Toulouse. Van desenvolupar el seu treball amb una estètica cinematogràfica i un registre absurd. Tota la recerca corporal ha nascut de branques tan diverses com la dansa o l’acrobàcia. L’eix principal de creació és la desdramatització d’una situació a través de l’humor àcid. Han arribat a la conclusió que un tema pot ser tràgic o còmic depenent de qui l’estigui mirant.

Ternura y chocolate

És un aniversari. Aquest home seu aquí, sol, esperant als seus convidats però no vindrà ningú. Globus inflats, espelmes enceses, tot està a punt per a la festa. Només queda obrir la nevera…

Un thriller d’humor negre estranyament graciós, “Ternura y Chocolate” parla d’una complicada i misteriosa relació. Amb una narrativa fragmentada i discontínua, la qual no exclou una escriptura argumental, dos personatges enfrontats a l’amor, la violència, la nostàlgia i, sobretot, a la seva pròpia solitud. Obsessionats amb fantasmes del passat i punyents deliris de la seva imaginació, refugiats en un moment on van creure viure alguna cosa semblant a la felicitat. Jugar amb la bellesa i l’estranyesa, la poesia i el fàstic, el correcte i l’inacceptable són els requisits necessaris per crear aquesta atmosfera particular i una mica semblant a la d’una catarsi.

Artista escènic i professor argentí, especialitzat en circ contemporani, s’ha format a la Scuola di Circo FLiC i Le Lido-Centre des Arts du Cirque de Toulousse. Avui dia, a més d’aquesta residència Estructural centrada en la dramatúrgia per a 2do Movimiento, desenvolupa nous projectes com a Proyecto SUIGENERIS, obra amb el suport de Iberescena en col·laboració amb André Vasconccelo i Nuno Labau sobre la temàtica de les noves masculinitats, i RESPIRES, espectacle infantil de la Cia. Damara col·laborant com a ull extern i assistent de producció.

200. Movimiento

Aquesta creació explora la natura vulnerable pròpia de l’ésser humà. Recrea una experiència d’aïllament i tancament per mostrar la intimitat del món de les emocions i la impossibilitat de qualsevol forma de control. El personatge se submergeix i indaga en processos interns per a fer-los aflorar, veure on comencen i com es  desenvolupen. Acompanya el canvi i integra en el seu cos una multiplicitat de cossos. Crea una relació específica amb la terra que el sustenta, així com amb els espais on viuen les seves idees, sensacions i emocions. Contacta amb una vulnerabilitat constitutiva, és transformat pels pensaments que emergeixen, mogut per les sensacions que canvien, fins que adverteix la fallida del seu narcisisme: ell també és vist, com tot allò visible. Aquest moviment mostra que ésser humà és existir amb la il·lusió de control i la força del desig, la tristesa i l’alegria.

Aquesta creació sorgeix del treball conjunt dels artistes Moritz Grenz i Clara Cortés i la seva col·laboració amb el DJ i productor musical Robert Bohne. 

Moritz Grenz es gradua el 2018 a l’Academy for Circus and Performance Art de la ciutat de Tilburg, als Països Baixos. Entre els seus treballs recents destaca la creació “Audio poesy – Moves” al 2020, que va comptar amb el suport del departament cultural de la ciutat d’Oldenburg. Per la seva part, Clara Cortés es gradua el 2013 en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i el 2018 es gradua també a Tilburg, com Moritz Grenz.  El 2017, juntament amb la ballarina Martina Gunkel, crea It is there. Around the corner  i actualment també treballa amb l’actriu Gemma Sastre en És el moment i amb l’Ine Ubben en Nice to meet you.

Hedonia

Un diàleg entre l’absurd, la satisfacció immediata i les controvèrsies de la felicitat. Un cable d’equilibris molt petit, un trapezi, gespa     artificial, text, rap, electrònica i selfies per crear l’imaginari d’una col·lecció d’absurditats del plaer contemporani.

L’hedonisme és un corrent filosòfic i ètic que parla del plaer com a font de felicitat, com la satisfacció dels desitjos i com un dels objectius principals de l’existència humana. Observem el plaer, la satisfacció i els desitjos en l’actualitat. En el segle XXI, la idea de plaer es manifesta de maneres extraordinàries, en ofertes il·limitables i productes inimaginables. Un vídeo del Youtube per aprendre a fingir un orgasme, unes sabates de taló per al teu nadó o la possibilitat de llogar amics per fer la festa perfecta i aconseguir més likes a Instagram.

Foto: Andi Bancic

La companyia LPM va ser fundada en 2015, per quatre artistes acabats de sortir de LIDO. Durant dos anys intensos, aquests individus han provat tot tipus de combinacions i barreges possible entre les seves capacitats. Són, entre altres coses, malabaristes i manipuladors d’objectes. Les seves tècniques estan marcades amb un segell personal, i caracteritzades per un gest tècnic posat al servei de situacions teatrals. La riquesa dels LPM es deu a les trajectòries singulars i els orígens dels quatre artistes, cadascun d’ells d’un país diferent: Brasil, Espanya, Alemanya i l’Uruguai.

Petróleo

Ens submergirem dins d’una marea plàstica que ens conduirà fins a l’essència d’aquest objecte, perdent-nos en la immensitat de la seva complexitat. Dos alquimistes capaços de transformar el plàstic inert, en un ser (o objecte) viu, amb el qual poder sobrepassar els límits de la realitat. Creant així un univers emmotllable amb el qual jugar al seu antull. Podria considerar-se com un laboratori en el qual es crea i es destrueix, on aquests éssers es consideren els genets d’un univers que no acaben de controlar.

La rutlla més antiga data del segle 3 abans de Crist; des de llavors, l’ésser humà ha tractat de perfeccionar aquest objecte, donant-li cada vegada més i més usos. Nosaltres, hereus d’aquesta tradició mil·lenària i avui dia, marginada, hem aconseguit donar-li a la rutlla el seu ús definitiu. I per això hem hagut d’oblidar tot el llegat dels nostres avantpassats.

Després d’estudiar disseny gràfic a Barcelona i cofundar la companyia de titelles i ximpleries “Las Feas”, el 2007 es va traslladar a Dinamarca i crea, juntament amb Lisa Madsen, una estranya empresa d’entreteniment: Brunette Bros (2007-2021) que va girar per gran part d’Europa. Ara, a La Central del Circ, treballa en la seva primera creació com a solo. La investigació gràfica forma part de la seva identitat artística, amb la improvisació i l’il·lusionisme. A més, actualment està gravant el seu segon disc juntament amb The Calipo Boys, ha estat seleccionada per a la creació del circ d’Hivern de  l’Ateneu Popular 9Barris i actua com a pallassa i música al Catacric, l’espectacle de 40 anys del Circ Cric. 

Mama Calypso

Un espectacle de carrer que parla sobre la vocació artística des de la realitat femenina. El personatge Mama Calypso representa la precarietat d’una artista en la seva trajectòria professional. Una història còmica i de ritme caribeny, a través d’anècdotes que fan trontollar la percepció arquetípica de la dona, suggerint un nou model burlesc: la mare soltera.

El guió reflecteix, amb humor ininterromput, un personatge maldestre en una representació cronològica que narra la seva trajectòria artística en clau de slapstik. On la implicació del públic és assegurada. L’estètica de l’obra donarà protagonisme tant a les escenografies pintades com al vestuari, suggerint nous ideals femenins. A més, el personatge es forjarà a través de seqüències musicades, utilitzant cançons originals.

La companyia com a tal neix fa poc menys d’un any, però aquesta aventura va començar en fa ja uns quants. Anna Buraczynska, després d’estudiar a la Rogelio Rivel i la Flic Scuola di Circ di Torino, tria com a especialitat el màstil, i treballa amb diverses companyies. Anna Weber comença la seva carrera artística en una escola de dansa, estudia a la Flic i L’Academie Fratellini, s’especialitza en corda aèria, i en sortir de l’escola treballa en el seu solo. En el 2015 es troben des de la veu i el cant; comença llavors un viatge fet de tants viatges que les portarà a voler crear juntes el 2020. Durant aquests anys viatgen i es formen en clown, instrument vocal, i comparteixen les seves cerques des del cos circense. «Let it happen» és també la seva filosofia: deixar temps a les coses, per arribar al profund.

Let it happen

Un espectacle que parla del no-res. És la paradoxa que proposen aquestes artistes, hipotetitzant la idea que el no-res és invisible i inexplicable. Amb humor, construeixen un itinerari fantàstic partint d’una imatge que no està, un buit imaginatiu. Dues cadires i una taula, una científica i una filòsofa es troben. Sobre la taula, una mica d’argila i un got amb aigua. Parlant apareixen preguntes sobre el principi de tot i sobre el que hi havia abans. Busquen explicacions, troben més preguntes sense respostes racionals i fent broma decideixen que el no-res es troba just davant de la seva taula. BANG! Se sent una explosió i tot canvia. Una força atrapa els seus cossos i els aspira dins del no-res. Hauran de reinventar-se si volen existir en aquest món insubstancial i sortir d’allí. Necessitaran coratge i solidaritat per a enfrontar-se a aquesta nova gravetat on estan tancades. No serà fàcil, la realitat d’aquest lloc les transformarà. Podran tornar a l’inici? Tornaran a trobar-se com eren abans?

La companyia neix el 2018 a la ciutat de Rio de Janeiro. En aquest moment, Thiago Souza i Roberto Willcock són estudiants de l’Escola Nacional de Circ de Brasil. Tots dos s’adonen que comparteixen la passió per la tècnica de la corda llisa però, al mateix temps, un sentiment d’insatisfacció amb l’aparell.

Amb la idea de buscar altres possibilitats, a més de la clàssica tècnica de corda, els artistes van iniciar la seva recerca. Les cerques pretenien plasmar les següents preguntes: com trencar amb la idea de verticalitat/altura en la corda llisa? Com fer nusos, no sols de forma vertical? El 2019 els artistes es muden a Itàlia per estudiar a la FLIC i treballen amb Flavio D’Andrea, Roberto Magro, Florent Bergal i Eva Ordoñez. Actualment, treballen en la seva primera creació.

Cá Entre Nós

“Quan ens acomiadàvem amb la promesa de no estar lluny més de 10 dies, vaig saber que no seríem capaços de complir aquesta promesa… Encara tinc espai per a tu, aquest tu en el qual t’has transformat lluny de mi… ”

La revelació de la intimitat, o millor dit, de la súper intimitat. Fora mida, però que succeeix aquí i ara, entre nosaltres. “Cá Entre Nós” exterioritza l’ambivalència entre poder i dependència, riscos i confiança en les relacions, que sorgeixen en un temps i un espai coincidents. “Cá Entre Nós” és una expressió brasilera que podríem traduir com “entre nosaltres”. Però no per casualitat, en portuguès, la paraula “nós” (nosaltres) també es pot traduir com a “nus”. Al mateix temps, “cá” (aquí) reforça la idea d’un aquí i un ara. Així, “Cá Entre Nós” és una narrativa creada a partir de la relació entre els cossos presents en escena i es desenvolupa a través, sobre i en funció de l’elaboració de nusos.

LP (Long Play)

Un submón visual i sonor amagat darrere de la màscara de la vida quotidiana; una porta d’escapada per la qual passen els nostres somnis i pors. Un temple per celebrar l’error; obrir una bretxa de fragilitat humana. Cables, softwares, sabates de tacó i una barba. Els cossos es deformen sota la llum i el so, discursos polítics, telèfons mòvils i icones pop. A l’avantsala de l’apocalipsis, Long Play és un crit de resistència que rendeix tribut a la generació del nou mil·leni. 

Catalina Aguayo i Alejandro Dutra cerquen generar un discur autèntic, resaltant la fragilitat dels cossos, impulsats per estats essencials. Es nutreixen del circ però també de tantes altres coses: la música electrònica, el cinema de Xavier Dolan, la roba de Vivienne Westwood…

‘La punta de mi nariz’

Un colectivo de seis acróbatas que viven entre Euskadi y Catalunya y surge de la necesidad de crear en comunidad e indagar con tiempo, esfuerzo, ayuda y mucho entrenamiento. Con esta primera pieza proponen volver a los orígenes para reconstruir una memoria comuna.

Seis cuerpos en juego, seis mundos. A la deriva hacia una realidad conjunta y compartida. Cuerpos que se cuidan, se

Sis cossos en joc, sis mons. A la deriva cap a una realitat conjunta i compartida. Cuerpos que se cuidan, se llevan, se deslizan, se empujan. Portés acrobáticos y canto se convierten en la oportunidad para deformarlo todo e invitarnos a conocer sus particularidades de cerca.

Foto: Clara Pedrol

Mer de plastic

Aquest espectacle interdisciplinar parla de l’estupidesa humana amb la seva comèdia i el seu drama. Des d’una perspectiva irònica tracta la irremeiable absurditat de l’èsser humà com a constructor i destructor. Parlem de la nostra realitat des de la fantasia a través d’un llenguatge circense, una dimensió aquàtica, tres criatures i un material predominant: el plàstic.

Ino

Siete mujeres, no pesan mucho en este mundo. Así que hemos pensado: “Y si nos apilamos?”

INO somos nosotras, vestidas de varias capas de convenciones sociales, un poco como todo el mundo. Capas que nos molestan y que no nos dejan libres para movernos. En seguida nos damos cuenta que pesan más las

presiones sociales que aguantar el peso de otras personas. Entonces nos agarramos de las costuras y nos desnudamos. Nos agarramos las unas a las otras y hacemos portés, nos portamos y nos soportamos.

Simplemente porque es lo que queremos hacer, juntas.

Homenaje

HOMENAJE és aquest moment on alguna cosa es va parar i ja no hi ha marxa enrere.

HOMENAJE és una tragicomèdia que viatja de la mort a l’amor.

HOMENAJE és una dolça ferida que qüestiona al públic i el situa com a possible víctima.

HOMENAJE és un moment a celebrar, a compartir i viure.

HOMENAJE és un repte a la solitud d’escena.

HOMENAJE és una rebel·lió a lo establert.

Signos

Dues persones i una abundant quantitat de farina investiguen les seves possibilitats de relació, portant a terme la creació d’imatges i equilibris amb manifestacions del cos en moviment, deixant rastres de farina de diversa intensitat i un humor subtil de lliure interpretació.

Dos cossos que es regiren i se separen per tornar al mateix punt. Dues taques que es barregen fins que no es distingeixen l’una de l’altra. Deixant les mateixes petjades i recorrent el camí d’un mateix caminar, es transformaran en una massa única.